Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 12,1-11; Sl 33, 2-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19
Les lectures d'aquesta solemnitat dels sants Apòstols Pere i Pau ens situen en tres escenaris molt diferents.
El primer escenari, diria que és un escenari eclesial. Poc després de la vinguda de l'Esperit Sant en la Pentecosta, quan es van configurant les primeres comunitats de l'Església, i quan els creients han fet i fan l'experiència de la presència de la força de Déu enmig d'ells, comença la persecució contra els cristians, i sobretot contra els seus dirigents, els Apòstols. Entre les mesures més fortes hi ha la detenció de Pere amb la intenció d'executar-lo, la qual cosa ja ens descobreix el paper important que tenia Pere en aquestes primeres comunitats.
Pere roman a la presó en espera de ser executat. La comunitat eclesial prega amb insistència per ell. L'última paraula d'aquest episodi la té Déu: és una paraula d'alliberament.
El segon escenari té un matís més personal, però també en relació amb la presó, i una altra execució: la de Pau. Efectivament, Pau està empresonat a Roma, pressentint ja la seva sortida d'aquest món, i ens deixa el que deu ser ben bé el seu testament.
Recorda primer el passat: «Després de lluitar en aquest noble combat, i acabada la cursa, em mantinc fidel». Es planteja amb serenitat i pau el seu futur: «I ara ja tinc reservada la corona que m'he guanyat». Però no es planteja de cara a aquest futur imminent els mèrits fets pel seu treball evangelitzador, sinó que més aviat mira agraït el que ha rebut de Déu: «El Senyor m'assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l'evangeli. Déu m'ha salvat de la gola del lleó. El Senyor em salvarà». Un bon exemple per a nosaltres, que encara, a l'hora de pensar en la corona final, comptem els nostres mèrits, i no els dons que rebem de Déu, i que ens donen la capacitat de viure la fe com un testimoni de vida.
El tercer escenari són els camps de Cesarea de Filip. Caminant potser per entre els prats verds de primavera, envoltats d'un paisatge on tot parla de vida i esperança. Caminant sense presses, i gaudint els deixebles de la conversa del Mestre, que els va instruint sobre el Regne, mentre es troben allunyats de les multituds. Els deixebles ja fa un cert temps que van amb ell i han tingut l'oportunitat de rebre el seu ensenyament, i també de contemplar gestos en Jesús que els descobreixen la profunditat de la seva persona, com una crida a posar la fe en ell. Un ensenyament i uns gestos, dels quals també havien estat fets partícips molta altra gent de pobles i ciutats de Palestina.
En aquest escenari, doncs, Jesús els planteja una petita enquesta, amb dues preguntes:
1a. Qui diu la gent que sóc jo? Escoltada la resposta, sembla no donar-li massa importància, ja que passa sense més comentari a la següent pregunta:
2a. I vosaltres, qui dieu que sóc jo? I aquí sí que s'atura davant la resposta de Pere, per subratllar-ne la fondària i la projecció de futur. La font de la resposta resideix en el mateix Déu. I aquesta acollida del do de Déu per part de Pere els projecta també cap a un horitzó eclesial.
Aquestes dues preguntes són també de rabiosa actualitat. I ens adonem de seguida que les respostes, al cap de vint segles de vida de l'Església, s'assemblen molt.
El que diu la gent sobre Jesucrist avui continua sent d'allò més divers, en tots els sentits. Perquè el testimoni i l'ensenyament de la persona de Jesucrist estan subjectes a les més diverses opinions. Ja va ser anunciat com un signe de contradicció per l'ancià Simeó (Lc 2). Moltes d'aquestes respostes neixen a partir del testimoni que donem els cristians en la nostra vida, a partir de la nostra resposta a la segona de les preguntes:
I nosaltres, qui diem que és Crist?
Diu l'Escriptura: «Ningú no pot dir: "Jesús és el Senyor" si no el mou l'Esperit Sant». Després necessitem tenir una vida interior que ens permeti escoltar la vibració d'aquest Esperit de Crist dins nostre. Ell és qui ens revela veritablement qui és Crist. Perquè la resposta pot ser correcta com ho és en principi en Pere, però a continuació Pere donarà mostres que aquesta resposta encertada en principi, com nascuda d'una revelació del Pare, necessitarà d'un aprofundiment que ha de ser dut a terme per l'Esperit de Jesús en el cor dels deixebles. Per això Pere, a continuació, voldrà dissuadir Jesús de la seva Passió, i encara després el negarà. I caldrà la vinguda de l'Esperit per Pentecosta per madurar plenament en la fe en Jesús.
La nostra resposta pot ser vàlida en un pla de coneixement històric o literari de Jesús, però no n'hi ha prou. La resposta ha de venir d'una aposta diària per la persona i el missatge de Jesús...
Per això hauríem de tenir molt en compte el segon escenari. El de Pau, i descobrir si es realitza en nosaltres allò de què ell, gran apassionat per Crist, dóna testimoni: «He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe»; i si vivim aquesta realitat com un do preciós de Déu, que ens ajuda en tot moment, i ens deslliura de tot mal.
29 de juny del 2011
26 de juny del 2011
Diumenge segon després de Pentecosta: EL COS I LA SANG DE CRIST (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Dt 8,2-3.14.16; Sl 147,12-15.19-20; 1Co 10,16-17; Jn 6,51-59
El calze de la benedicció que nosaltres beneïm, ens uneix a tots? Doncs, no. Potser no som del tot conscients del que és una benedicció. Aquestes paraules de la segona lectura, de sant Pau, m'han recordat un fet succeït en una residència de disminuïts: «Un sacerdot es preparava per presidir una oració comunitària quan va entrar la Joana, una disminuïda, i li va demanar una benedicció. El sacerdot, d'una manera quasi automàtica, va traçar amb el polze sobre el seu front el senyal de la creu. La Joana, en lloc d'agrair-li-ho, va protestar dient: —No, així no té valor. No és una veritable benedicció. El sacerdot, adonant-se del ritualisme de la seva benedicció, li va dir: —Disculpa'm, et donaré una benedicció autèntica quan estiguem reunits per a la pregària. Després de la pregària comunitària el capellà digué a tot el grup: —La Joana m'ha demanat una benedicció especial. Jo crec que la necessita ara. Quan acabà de dir això, sense saber realment el que volia la Joana, aquesta es va aixecar i va avançar cap el capellà. El va envoltar amb els seus braços i va recolzar el seu cap en el seu pit. Sense pensar-ho, el capellà la va cobrir amb les àmples mànigues de la seva túnica, fins a fer-la gairebé desaparèixer entre els plecs de la seva roba. I llavors, li va dir: —Joana, vull que sàpigues que ets una filla estimada de Déu. Ets preciosa als seus ulls. El teu meravellós somriure, la teva bondat amb totes les persones de la casa i totes les coses bones que fas, ens fan veure la meravellosa persona que ets. Sé que et sents una mica deprimida aquests dies i que hi ha una tristesa en el teu cor, però vull que recordis qui ets: una persona molt especial, profundament estimada per Déu i per totes les persones que estan amb tu. Quan va acabar, la Joana va aixecar el seu cap i el mirà amb un somriure que li inundava tota la cara, i que li va fer saber que havia rebut la benedicció».
El calze i el pa de la benedicció de Déu. El pa i el calze amb els quals Déu ens beneeix, ens fa persones noves. Ens afirma en la nostra condició de persones estimades per Déu. I ens posa en el camí de ser homes nous que, units a Crist, l'Home nou, som una Humanitat nova. Però aquesta benedicció de l'Eucaristia és una benedicció de sagristia? És a dir, un gest ritual, ràpid, que no arriba a deixar una empremta en la nostra vida? O és una benedicció rebuda en la reunió de la comunitat per celebrar el memorial del Senyor. Ens deixem abraçar per Déu, embolcallar en la seva àmplia túnica d'amor? Ens atrevim a reposar el nostre cap en el seu pit, i escoltar les seves paraules de benedicció?
La resposta depèn de nosaltres.
L'Eucaristia és el foc de Déu, el foc que va fer exclamar a Jesús: «He vingut a calar foc a la terra i com desitjo veure-la cremar». L'Eucaristia anunciada en l'alliberament de l'esclavitud d'Egipte, en la presència permanent de Déu amb el seu poble en la travessia del desert; presència manifestada en la columna de foc. Un foc que no va arribar a encendre's en molts israelites que es van oblidar de les obres de Déu, i van quedar oblidats en les sorres del desert. L'Eucaristia és el foc de Déu enmig nostre. Perquè Déu és amor, un amor que s'ha vessat en els nostres cors per l'Esperit que se'ns ha donat. Un foc que alimentem amb el pa viu de l'Eucaristia. L'Eucaristia és la veritable benedicció de Déu que ens alimenta i ens renova i ens fa criatures noves. Criatures noves. Humanitat nova. Però, mengem aquest pa de vida, i bevem d'aquest calze de salvació?
Perquè «menjar la carn del Fill de l'home i beure la seva sang és tenir vida». Més encara, «és tenir vida eterna», segons que ens ensenya Jesús. Que encara afegeix: «I jo el ressuscitaré al darrer dia». «Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell». És a dir es crea una amistat nova amb el Crist.
Ara bé, arribats aquí, hi ha un punt que no acabo d'entendre: Si menjo el pa de vida, si menjo la carn i bec la sang del Senyor, i en virtut d'això gaudeixo de la seva amistat, i Crist de la meva, llavors jo tinc una veritable intimitat amb Ell. Però això, considero que és el mateix que succeeix amb cadascun de vosaltres que assistiu amb mi a aquesta celebració de l'Eucaristia, de l'amor d'un Déu que se'ns dóna fins a l'extrem. Fins aquí sembla que tot és lògic, normal.
Ara bé, el que és fosc per a mi, és que si jo tinc una amistat, una intimitat amb Crist que m'estima fins a la mort, i està en mi, i aquest mateix Crist fa el mateix amb tu que m'estàs escoltant, o que estàs celebrant el mateix amor en l'Eucaristia, i encara en la mateixa Eucaristia, com puc passar sense parlar amb tu, o com puc negar-me a donar-te la pau... No estarem trossejant el Crist? O potser és que com que el Crist és tan immens, en ser Déu, tots en rebrem un bocinet?
O potser celebrem massa Eucaristies, sense reflexionar en el gran Misteri d'amor que es fa present entre nosaltres. I llavors ens podem perdre la Benedicció de Déu.
Dt 8,2-3.14.16; Sl 147,12-15.19-20; 1Co 10,16-17; Jn 6,51-59
El calze de la benedicció que nosaltres beneïm, ens uneix a tots? Doncs, no. Potser no som del tot conscients del que és una benedicció. Aquestes paraules de la segona lectura, de sant Pau, m'han recordat un fet succeït en una residència de disminuïts: «Un sacerdot es preparava per presidir una oració comunitària quan va entrar la Joana, una disminuïda, i li va demanar una benedicció. El sacerdot, d'una manera quasi automàtica, va traçar amb el polze sobre el seu front el senyal de la creu. La Joana, en lloc d'agrair-li-ho, va protestar dient: —No, així no té valor. No és una veritable benedicció. El sacerdot, adonant-se del ritualisme de la seva benedicció, li va dir: —Disculpa'm, et donaré una benedicció autèntica quan estiguem reunits per a la pregària. Després de la pregària comunitària el capellà digué a tot el grup: —La Joana m'ha demanat una benedicció especial. Jo crec que la necessita ara. Quan acabà de dir això, sense saber realment el que volia la Joana, aquesta es va aixecar i va avançar cap el capellà. El va envoltar amb els seus braços i va recolzar el seu cap en el seu pit. Sense pensar-ho, el capellà la va cobrir amb les àmples mànigues de la seva túnica, fins a fer-la gairebé desaparèixer entre els plecs de la seva roba. I llavors, li va dir: —Joana, vull que sàpigues que ets una filla estimada de Déu. Ets preciosa als seus ulls. El teu meravellós somriure, la teva bondat amb totes les persones de la casa i totes les coses bones que fas, ens fan veure la meravellosa persona que ets. Sé que et sents una mica deprimida aquests dies i que hi ha una tristesa en el teu cor, però vull que recordis qui ets: una persona molt especial, profundament estimada per Déu i per totes les persones que estan amb tu. Quan va acabar, la Joana va aixecar el seu cap i el mirà amb un somriure que li inundava tota la cara, i que li va fer saber que havia rebut la benedicció».
El calze i el pa de la benedicció de Déu. El pa i el calze amb els quals Déu ens beneeix, ens fa persones noves. Ens afirma en la nostra condició de persones estimades per Déu. I ens posa en el camí de ser homes nous que, units a Crist, l'Home nou, som una Humanitat nova. Però aquesta benedicció de l'Eucaristia és una benedicció de sagristia? És a dir, un gest ritual, ràpid, que no arriba a deixar una empremta en la nostra vida? O és una benedicció rebuda en la reunió de la comunitat per celebrar el memorial del Senyor. Ens deixem abraçar per Déu, embolcallar en la seva àmplia túnica d'amor? Ens atrevim a reposar el nostre cap en el seu pit, i escoltar les seves paraules de benedicció?
La resposta depèn de nosaltres.
L'Eucaristia és el foc de Déu, el foc que va fer exclamar a Jesús: «He vingut a calar foc a la terra i com desitjo veure-la cremar». L'Eucaristia anunciada en l'alliberament de l'esclavitud d'Egipte, en la presència permanent de Déu amb el seu poble en la travessia del desert; presència manifestada en la columna de foc. Un foc que no va arribar a encendre's en molts israelites que es van oblidar de les obres de Déu, i van quedar oblidats en les sorres del desert. L'Eucaristia és el foc de Déu enmig nostre. Perquè Déu és amor, un amor que s'ha vessat en els nostres cors per l'Esperit que se'ns ha donat. Un foc que alimentem amb el pa viu de l'Eucaristia. L'Eucaristia és la veritable benedicció de Déu que ens alimenta i ens renova i ens fa criatures noves. Criatures noves. Humanitat nova. Però, mengem aquest pa de vida, i bevem d'aquest calze de salvació?
Perquè «menjar la carn del Fill de l'home i beure la seva sang és tenir vida». Més encara, «és tenir vida eterna», segons que ens ensenya Jesús. Que encara afegeix: «I jo el ressuscitaré al darrer dia». «Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell». És a dir es crea una amistat nova amb el Crist.
Ara bé, arribats aquí, hi ha un punt que no acabo d'entendre: Si menjo el pa de vida, si menjo la carn i bec la sang del Senyor, i en virtut d'això gaudeixo de la seva amistat, i Crist de la meva, llavors jo tinc una veritable intimitat amb Ell. Però això, considero que és el mateix que succeeix amb cadascun de vosaltres que assistiu amb mi a aquesta celebració de l'Eucaristia, de l'amor d'un Déu que se'ns dóna fins a l'extrem. Fins aquí sembla que tot és lògic, normal.
Ara bé, el que és fosc per a mi, és que si jo tinc una amistat, una intimitat amb Crist que m'estima fins a la mort, i està en mi, i aquest mateix Crist fa el mateix amb tu que m'estàs escoltant, o que estàs celebrant el mateix amor en l'Eucaristia, i encara en la mateixa Eucaristia, com puc passar sense parlar amb tu, o com puc negar-me a donar-te la pau... No estarem trossejant el Crist? O potser és que com que el Crist és tan immens, en ser Déu, tots en rebrem un bocinet?
O potser celebrem massa Eucaristies, sense reflexionar en el gran Misteri d'amor que es fa present entre nosaltres. I llavors ens podem perdre la Benedicció de Déu.
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Solemnitat del Cos i la Sang de Crist
Comentari a l'evangeli segons sant Lluc, de sant Ciril d'Alexandria, bisbe
Déu Pare dóna la vida a totes les coses per mitjà del Fill en l'Esperit Sant. ¿Com podia tenir novament accés a la incorruptibilitat l'home, que era a la terra i estava sotmès a la mort? Calia que la carn condemnada a mort esdevingués participant de la potència vivificadora que hi ha en Déu. I la potència vivificadora de Déu Pare és la seva Paraula, és el Fill únic. Per això ens l'ha enviat com a Salvador i Redemptor. Va néixer d'una dona segons la carn i d'ella va prendre un cos, per tal d'estar empeltat en nosaltres mitjançant una unió indissoluble i de fer-nos inaccessibles a la mort. Es va revestir de la nostra carn per obrir, a la nostra carn caiguda en la corrupció, una ruta vers la incorruptibilitat en ressuscitar-la d'entre els morts.
No refusis de creure això que dic. Al contrari, accepta amb confiança les meves paraules i acull uns exemples humils com a demostració del que et dic: Si tires un bocí de pa dins el vi, dins de l'oli o dins de qualsevol altre líquid, el trobaràs impregnat de les seves qualitats; si poses un ferro en contacte amb el foc, ben aviat quedarà ple de la seva energia i, encara que per la seva naturalesa no sigui res més que ferro, quedarà ple de la virtut del foc. Així, doncs, el qui és la Paraula vivificant de Déu, en unir-se a la carn que es va fer seva d'una manera que només ell coneix, l'ha feta portadora de vida. Ell ha dit, efectivament: «Us ho dic amb tota veritat, el qui creu en mi té vida eterna. Jo sóc el pa de vida». I, encara: «Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. El pa que jo donaré és la meva carn. Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres». Per tant, en menjar la carn del Crist, que és el Salvador de tots, i en beure la seva sang, tenim la vida en nosaltres, esdevenim una sola cosa amb ell, nosaltres estem en ell i el tenim, a ell, en nosaltres.
Sacramentum caritatis, del papa Benet XVI (9-10)
La missió per a la qual Jesús ha vingut entre nosaltres arriba al seu compliment en el misteri pasqual. Des de dalt de la creu, on ho atreu tot cap a ell, abans de «lliurar l'esperit» diu: «Tot s'ha complert». En el misteri de la seva obediència fins a la mort, i una mort de creu, s'ha complert l'Aliança nova i eterna. La llibertat de Déu i la llibertat de l'home s'han trobat definitivament en la seva carn crucificada, en un pacte indissoluble i vàlid per sempre. També el pecat de l'home ha estat expiat, una vegada per totes, pel Fill de Déu. Com ja he tingut oportunitat de dir: «En la seva mort en la creu es realitza aquest posar-se Déu contra si mateix, en lliurar-se per donar nova vida a l'home i salvar-lo: això és amor en la seva forma més radical». En el misteri pasqual s'ha realitzat veritablement el nostre alliberament del mal i de la mort. En la institució de l'Eucaristia, Jesús mateix va parlar de l'«Aliança nova i eterna», segellada amb la seva sang vessada. Aquesta meta última de la seva missió era ja força evident al començament de la seva vida pública. En efecte, quan a la vora del Jordà Joan Baptista veu venir Jesús, exclama: «Mireu l'Anyell de Déu, el qui treu el pecat del món». És significatiu que la mateixa expressió es repeteixi cada vegada que celebrem la santa Missa, amb la invitació del prevere a apropar-nos a combregar: «Mireu l'Anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços els convidats a la seva taula.» Jesús és el veritable anyell pasqual que s'ha ofert espontàniament ell mateix en sacrifici per nosaltres, realitzant així l'aliança nova i eterna. L'Eucaristia conté per ella mateixa aquesta novetat radical, que se'ns proposa de nou a cada celebració.
D'aquesta manera arribem a la reflexió sobre la institució de l'Eucaristia en el sant sopar. Es va esdevenir en el context d'un sopar ritual amb què es commemorava l'esdeveniment fonamental del poble d'Israel: l'alliberament de l'esclavatge d'Egipte.
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada Alícia,
«Em dius que l'homilia del Dijous Sant et va ajudar a viure l'Eucaristia més a fons. I que necessites que algú t'obri una mica el cor per ser una cristiana més autèntica». Que algú ens obri el cor a tots, per ser, tots, cristians més autèntics. Totalment d'acord. El problema és obrir el cor, perquè entri en el joc de la vida la immensa capacitat d'amor que té el nostre cor.
Aquesta obertura del cor està supeditada a dues mirades. Una mirada al cor de qui va estimar fins a l'extrem, i ens va donar la recomanació aquella de «com jo us he estimat així heu d'estimar-vos vosaltres». Una mirada al cor de Crist que és la imatge humana de Déu, un Crist penjat, per amor, a la Creu, com escriu Unamuno:
«... obertura,
Tu ets de Déu, i qui per Tu el mira
mor de veure't, a la fi, d'amor es mor,
i morint d'amor vida recobra,
vida que mai no mor.»
I una altra mirada a la vida, a la teva vida i la vida que t'envolta. Submergir-nos en la vida, com s'hi va submergir Crist. Submergir-nos sense una altra defensa que l'amor. Celebrem l'amor quan tenim amor al cor, per posar-hi pressió. L'amor ple no sap guardar, sinó que busca la vida, no el viure, perquè l'amor ja és viure, sinó la vida concreta que ens envolta, per propagar més vida. Per això la celebració de l'amor en l'Eucaristia és un temps per contemplar en els signes de la celebració, i des de la nostra fe en Crist, l'amor fins a l'extrem del nostre Crist. Un Crist que s'ha fet «nostre», i nosaltres ens fem «seus» prolongant el seu amor fins a les inquietuds de la vida.
L'Eucaristia és el memorial que ens ha deixat Crist per submergir-nos i defallir en aquesta tempesta d'amor que és Crist.
Hem d'estimar Crist com ho fa l'Amic a l'Amat: «Trobà l'Amic un home que moria sense amor. Plorà l'Amic la deshonor que l'Amat prenia per la mort d'aquell home que moria sense amor. I pregunta a aquell home per què moria sense amor; I ell respongué que per tal como no hi havia ningú que li hagués donat coneixença d'amor ni que l'hagués nodrit per esser amador. I per això l'Amic sospirà tot plorant, I digué: —Ah, devoció! ¿Quan sereu més gran, per tal que la culpa sigui més petita i que el meu Amat tingui molts fervents i ardits lloadors i amadors, que no vacil·lin a lloar els seus honraments?»
Alícia, si mirem la vida i mirem el Crist, podem arribar a enamorar-nos. Una abraçada,
+ P. Abat
24 de juny del 2011
EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 49,1-6; Sl 138,1-3.13-15; Ac 13, 22-26; Lc 1,57-66.80
«Sant Joan és un gran sant. I, si no, mireu, quina nit més plena de meravelles! Els focs! El foc és la primera meravella: aquesta llum, aquesta ardència, que s'encomana i tot ho torna brill... Com més velles, i arrossegades, i brutes sien les coses, més de pressa se'ls encomana el brillar, més afanyoses semblen de cremar, més pura és la flama. Quina cosa més estranya és això del foc: Que tot es pugui fer brillantor de seguida... però tornant a res... i que doni tanta alegria el veure-ho! Potser és un pressentiment de la transfiguració espiritual de totes les coses. El foc, el foc, tot es pot tornar brill i calor; tot es pot tornar en esperit i amor.. Quina gràcia que Déu us ha donat, sant Joan, per haver sentit venir Jesucrist primer que tothom. Per això cada any quan torneu a l'altre cap de Nadal —sou el Nadal de l'estiu, quan encara viu tot el que ha de morir abans que vingui l'altre— ompliu el món de pressentiment. I al primer foc que s'encén, totes les coses comencen a moure's de l'un món a l'altre, tocant-se tremoloses, sentint-se sense coneixer-se.» (Joan Maragall, el Nadal de sant Joan)
«Va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel.» Així s'afirma de Joan Baptista a l'evangeli. Al desert, on es troba amb el foc de Déu. Com li va passar a Moisès, quan se li apareix l'àngel del Senyor en una flama enmig de la bardissa. Com li passa a Isaïes quan tremola a les portes del santuari, en contemplar com tot estava omplert del foc i del fum diví. Com li passa a Osees: «Jo el seduiré, el portaré al desert i li parlaré al cor». I així, després, la seva paraula de foc cridarà el poble a viure la justícia... Joan fa aquesta experiència única en el desert on es deixa modelar pel foc de l'Esperit diví. I serà la veu de Déu. La veu, el foc de Déu que comença a cremar en el desert, i cridarà a la conversió per preparar els camins del Messies.
«T'he fet llum». Es diu del profeta Isaïes: «És massa poc que siguis el meu servent per fer tornar els supervivents d'Israel; t'he fet llum de tots els pobles, perquè la meva salvació arribi d'un cap a l'altre de la terra. Abans de néixer Déu diu el seu nom, fa de la seva boca una espasa». I farà la terrible experiència del buit de Déu, de la inutilitat de la seva vida, que serà a la fi rebutjada. I aquesta paraula, aquesta experiència es repetirà amb el Baptista. És que no pensaria Joan en aquestes paraules d'Isaïes: «M'he cansat en va, he consumit les meves forces per no res...»? Ja que acaba la seva vida a la presó i preguntant i enviant emissaris a Jesús, per preguntar si era ell el qui havia de venir. I Crist viurà també aquest abandó de Déu: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» I no ens passa també a nosaltres? És que potser no sentiu de vegades el buit de Déu?
Però la nostra fe ens assegura de la certesa de la paraula del profeta: «De fet el Senyor sosté la nostra causa, el nostre Déu ens guarda la recompensa».
«Omple el món de pressentiment ... El pressentiment d'una transfiguració de totes les coses, de les persones sobretot. Tot pot canviar-se en llum i calor, en esperit i amor».
Tot comença per la crida a la conversió. Un baptisme de conversió, un submergir-nos en una realitat nova que comença per una preparació del cor. Perquè el cor serà la terra bona, on es pot escoltar aquest missatge de salvació.
«Baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva.» El Mestre repeteix sense descans en la nostra ànima aquestes paraules. El salmista ens suggereix la presència d'aquest hoste a la nostra vida: «Vós heu creat el meu interior, m'heu teixit en les entranyes de la mare». Déu treballa en el nostre cor. Recordeu aquelles paraules de Jesús?: «El meu Pare sempre treballa, i jo també treballo». Doncs, aquesta obra de Déu en la nostra vida és l'obra de Déu en el nostre cor, en el nostre interior.
«Baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva.» En què consisteix aquest baixar? És la baixada al cor, baixada a què convida Joan com a preparació a la vinguda de l'altre, aquell del qual no es considera digne de deslligar les sandàlies. És la crida a la conversió, a tornar al cor per viure l'experiència de la presència de Crist.
Convertir-se. Baixar cada dia més profundament, en el nostre abisme interior. Que no és un abandonament de les coses exteriors sinó un despreniment de tot allò que no és Déu.
Aprofitem aquest «Nadal d'estiu» per penetrar en el misteri de Déu que se'ns obre mitjançant el testimoni de Joan Baptista, que ens convida a ser simplement una veu. Una veu que neix d'una experiència de desert, que ens porta ser amics i íntims de Déu.
Is 49,1-6; Sl 138,1-3.13-15; Ac 13, 22-26; Lc 1,57-66.80
«Sant Joan és un gran sant. I, si no, mireu, quina nit més plena de meravelles! Els focs! El foc és la primera meravella: aquesta llum, aquesta ardència, que s'encomana i tot ho torna brill... Com més velles, i arrossegades, i brutes sien les coses, més de pressa se'ls encomana el brillar, més afanyoses semblen de cremar, més pura és la flama. Quina cosa més estranya és això del foc: Que tot es pugui fer brillantor de seguida... però tornant a res... i que doni tanta alegria el veure-ho! Potser és un pressentiment de la transfiguració espiritual de totes les coses. El foc, el foc, tot es pot tornar brill i calor; tot es pot tornar en esperit i amor.. Quina gràcia que Déu us ha donat, sant Joan, per haver sentit venir Jesucrist primer que tothom. Per això cada any quan torneu a l'altre cap de Nadal —sou el Nadal de l'estiu, quan encara viu tot el que ha de morir abans que vingui l'altre— ompliu el món de pressentiment. I al primer foc que s'encén, totes les coses comencen a moure's de l'un món a l'altre, tocant-se tremoloses, sentint-se sense coneixer-se.» (Joan Maragall, el Nadal de sant Joan)
«Va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel.» Així s'afirma de Joan Baptista a l'evangeli. Al desert, on es troba amb el foc de Déu. Com li va passar a Moisès, quan se li apareix l'àngel del Senyor en una flama enmig de la bardissa. Com li passa a Isaïes quan tremola a les portes del santuari, en contemplar com tot estava omplert del foc i del fum diví. Com li passa a Osees: «Jo el seduiré, el portaré al desert i li parlaré al cor». I així, després, la seva paraula de foc cridarà el poble a viure la justícia... Joan fa aquesta experiència única en el desert on es deixa modelar pel foc de l'Esperit diví. I serà la veu de Déu. La veu, el foc de Déu que comença a cremar en el desert, i cridarà a la conversió per preparar els camins del Messies.
«T'he fet llum». Es diu del profeta Isaïes: «És massa poc que siguis el meu servent per fer tornar els supervivents d'Israel; t'he fet llum de tots els pobles, perquè la meva salvació arribi d'un cap a l'altre de la terra. Abans de néixer Déu diu el seu nom, fa de la seva boca una espasa». I farà la terrible experiència del buit de Déu, de la inutilitat de la seva vida, que serà a la fi rebutjada. I aquesta paraula, aquesta experiència es repetirà amb el Baptista. És que no pensaria Joan en aquestes paraules d'Isaïes: «M'he cansat en va, he consumit les meves forces per no res...»? Ja que acaba la seva vida a la presó i preguntant i enviant emissaris a Jesús, per preguntar si era ell el qui havia de venir. I Crist viurà també aquest abandó de Déu: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» I no ens passa també a nosaltres? És que potser no sentiu de vegades el buit de Déu?
Però la nostra fe ens assegura de la certesa de la paraula del profeta: «De fet el Senyor sosté la nostra causa, el nostre Déu ens guarda la recompensa».
«Omple el món de pressentiment ... El pressentiment d'una transfiguració de totes les coses, de les persones sobretot. Tot pot canviar-se en llum i calor, en esperit i amor».
Tot comença per la crida a la conversió. Un baptisme de conversió, un submergir-nos en una realitat nova que comença per una preparació del cor. Perquè el cor serà la terra bona, on es pot escoltar aquest missatge de salvació.
«Baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva.» El Mestre repeteix sense descans en la nostra ànima aquestes paraules. El salmista ens suggereix la presència d'aquest hoste a la nostra vida: «Vós heu creat el meu interior, m'heu teixit en les entranyes de la mare». Déu treballa en el nostre cor. Recordeu aquelles paraules de Jesús?: «El meu Pare sempre treballa, i jo també treballo». Doncs, aquesta obra de Déu en la nostra vida és l'obra de Déu en el nostre cor, en el nostre interior.
«Baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva.» En què consisteix aquest baixar? És la baixada al cor, baixada a què convida Joan com a preparació a la vinguda de l'altre, aquell del qual no es considera digne de deslligar les sandàlies. És la crida a la conversió, a tornar al cor per viure l'experiència de la presència de Crist.
Convertir-se. Baixar cada dia més profundament, en el nostre abisme interior. Que no és un abandonament de les coses exteriors sinó un despreniment de tot allò que no és Déu.
Aprofitem aquest «Nadal d'estiu» per penetrar en el misteri de Déu que se'ns obre mitjançant el testimoni de Joan Baptista, que ens convida a ser simplement una veu. Una veu que neix d'una experiència de desert, que ens porta ser amics i íntims de Déu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
