SOLEMNITAT TRASLLADADA
Homilia predicada pel diaca fra Octavi Vilà, subprior de Poblet
Els màrtirs no van estimar tant la vida que els fes por la mort. La vida és el regal més preuat que Déu ens ha donat, el bé més preciós, la mostra de l'amor gratuït de Déu i per això els cristians defensem la vida i que l'home la pugui viure amb dignitat, perquè és un regal de Déu, personal i intransferible que cap altre home no té dret a malmetre. Els màrtirs no menyspreen la seva vida, no estimen la mort per si mateixa ja que no hi ha cap home que no senti por de la mort, que no hagi de vèncer la por per poder lliurar la seva vida. Els màrtirs són els qui donen la seva vida per amor a Crist i al proïsme, en ells l'amor és més fort que la mort i amb l'amor vencen la por.
Ens deia el papa Francesc en el missatge per la beatificació dels màrtirs del segle XX a Tarragona que «Sempre cal morir una mica per sortir de nosaltres mateixos, del nostre egoisme, del nostre benestar, de la nostra mandra, de les nostres tristeses, i obrir-nos a Déu, als altres, especialment als qui més ho necessiten.» Els màrtirs són els qui es varen obrir i donar als altres de tal manera que varen donar la vida i ho varen poder fer amb la força que dona l'amor, l'amor de Déu i l'amor a Déu, estimaven a Déu i eren estimats per Déu.
Tots pel sol fet de ser cristians som testimonis de la fe que professem, i ens cal ser més testimonis que mestres. La nostra societat, el nostre poble, també avui i aquí té necessitat de testimonis de fe, ens ho recordaven els nostres bisbes amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del document Arrels Cristianes de Catalunya dient-nos «La societat contemporània vol testimonis més que no pas mestres, i si accepta els mestres ho fa en la mesura que són autèntics testimonis. (...) Tots —afegien els bisbes catalans— necessitem viure amb més radicalitat i coherència el que prediquem, a fi que molts dels nostres coetanis puguin sentir-se atrets novament per Jesucrist i es descobreixin convidats a formar part activa de la comunitat dels seus deixebles». Cal donar doncs testimoni de la nostra fe amb la nostra vida.
Els màrtirs són aquelles sarments esporgades que donen fruit. Jesús sovint pren exemples de coses familiars per als seus deixebles, la vida al camp, els conreus, el cicle de la natura. Aquí ens mostra un vincle profund, el del cep i les sarments; la sarment és una ramificació del cep, comparteixen una mateixa vida però la sarment sense el cep és nores, mort sense fruit, sense sentit. En l'Evangeli Jesús ens presenta dos camins un de negatiu amb una sarment seca sense fruit que ha de ser tallada i cremada; de l'altra costat una sarment viva de la que el vinyater espera fruit i per això l'esporga perquè en doni encara més; la corregeix, perquè sinó la seva força es dispersaria i no donaria prou fruit, i per esperonar-la a donar tot allò que és capaç de donar, li esporga l'egoisme, la mandra, les tristeses i així doni fruit obrint-se a Déu i als altres.
Els màrtirs són els qui han donat fruit, els qui havent estat esporgats han esdevingut testimonis i arriben a estimar fins a l'extrem, els testimonis per amor, i com deia Pau VI «L'amor és el principi, la força, el mètode, l'amor és la causa per la qual val la pena actuar i lluitar», l'amor és la causa per la que val la pena donar-ho tot, fins i tot la vida.
En aquest temps pasqual en el que celebrem encara amb més força la redempció que Déu ens ha donat per amor, en el seu Fill, el record dels màrtirs adquireix un marcat protagonisme. La nostra terra ha estat de sempre regada amb la sang dels màrtirs i a la protecció d'un altre màrtir, sant Jordi, es confia. Els màrtirs són els qui varen donar fruit perquè estaven amb Crist i en Crist; amb la força del seu amor, varen ser capaços de lliurar la seva vida, d'estimar fins a l'extrem perquè sense Ell res no podien. Ells varen obrir les portes del seu cor de bat a bat a l'amor de Déu i no varen tenir por de ser testimonis de la presència de Déu en el món.
29 d’abril del 2014
20 d’abril del 2014
DIUMENGE DE PASQUA. LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR
MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 10,14.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; Col 3,1-4; Jn 20,1-9
«El mataren penjant-lo en un patíbul, però Déu el va ressuscitar». Això és el que prediquen amb fe els deixebles de Jesús pels carrers de Jerusalem, dies després de la seva mort. Per a ells, la resurrecció és la resposta de Déu a l'acció injusta i criminal dels qui han volgut fer callar per sempre la seva veu i anul·lar d'arrel el seu projecte d'un món més just.
Això canvia totalment el sentit dels nostres esforços, penes, treballs i sofriments per un món més humà i una vida més feliç per a tothom. Viure pensant en els que pateixen, estar a prop dels més desvalguts, donar un cop de mà als indefensos... seguir els passos de Jesús no és una cosa absurda. És caminar cap al misteri d'un Déu que ressuscitarà per sempre les nostres vides, per donar-nos una vida nova. Aquesta fe ens sosté per dins i ens fa més forts per continuar corrent riscs. A poc a poc hem d'anar aprenent a no queixar-nos tant, a no viure sempre lamentant-nos del mal que hi ha en el món i en l'Església, a no sentir-nos sempre víctimes dels altres. Per què no podem viure com Jesús tot dient: «Ningú no em pren la vida, sóc jo qui la dono lliurement»?
Seguir el crucificat fins a compartir amb ell la resurrecció és, en definitiva, aprendre a «donar la vida», el temps, les nostres forces i potser la nostra salut per amor. No ens faltaran ferides, cansament i fatigues.
Però això ens demana estar en el camí de la saviesa que predica sant Pau als cristians de Colosses: «ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra, perquè així com Crist va ser ressuscitat de la mort pel poder del Pare, així també vosaltres comenceu una vida nova». Canvieu les alegries i consols humans pel que Déu vol, per gaudir de la devoció santa i espiritual.
La resurrecció de Jesús és l'últim capítol d'una fase de la seva existència humana en aquest món, i el primer capítol d'una altra existència més enllà de la mort física. La resurrecció no és un fet com els d'aquest món sinó la perforació de la realitat que ens envolta mitjançant la força d'una vida nova que engoleix la mort. Per això no podem parlar d'ella com hem parlat de la vida i mort anteriors; per conèixer Jesús ressuscitat serà necessària també una transformació dels testimonis. Déu ressuscita Jesús convertint-lo en cap d'una nova humanitat, la qual viurà de la veritat proposada per Jesús, es conformarà al seu projecte de vida i intentarà portar-lo a terme. La resurrecció atorga un valor absolut a la seva forma de vida i a la seva doctrina; anticipant el final de la història revela el seu contingut definitiu i amb això fa la revelació última. L'home és l'ésser destinat per Déu a la vida. La mort de Jesús és la consumació de l'encarnació de Déu, el qual d'aquesta forma sap per si mateix el que és ser mortal i un mortal destinat a morir. La resurrecció de Jesús és la consumació de la redempció i la glorificació de l'home, ja que en Jesús som introduïts en Déu.
La resurrecció sempre ens remet d'una banda a la creu com a expressió de l'amor suprem que es lliura, i d'altra banda ens convida a mirar el futur d'una vida nova i treballar amb l'esperit de Jesús per fer-lo realitat.
És eficaç en la nostra vida «la humilitat d'aquell que malgrat la seva condició divina, no es va aferrar a la seva categoria de Déu, es va despullar del seu rang i va prendre la condició d'esclau. Crist no ha nascut per als que defugen el treball i temen la mort, ja que no accepten que la seva victòria va consistir en suportar el dolor i passar per la mort. Crist no ha ressuscitat en aquells que senten angoixes mortals enfront del pes de la vida i el rigor de la penitència i desconeixen els goigs de l'esperit» (cf. Sant Bernat, sermó 4).
Crist ressuscita en aquells que, a cada nova albada, caminen cap al sepulcre i el troben buit, i plens d'un goig interior inexplicable se'n van corrents a dir-ho, a comunicar-ho amb el cant d'una vida nova.
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 10,14.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; Col 3,1-4; Jn 20,1-9
«El mataren penjant-lo en un patíbul, però Déu el va ressuscitar». Això és el que prediquen amb fe els deixebles de Jesús pels carrers de Jerusalem, dies després de la seva mort. Per a ells, la resurrecció és la resposta de Déu a l'acció injusta i criminal dels qui han volgut fer callar per sempre la seva veu i anul·lar d'arrel el seu projecte d'un món més just.
Això canvia totalment el sentit dels nostres esforços, penes, treballs i sofriments per un món més humà i una vida més feliç per a tothom. Viure pensant en els que pateixen, estar a prop dels més desvalguts, donar un cop de mà als indefensos... seguir els passos de Jesús no és una cosa absurda. És caminar cap al misteri d'un Déu que ressuscitarà per sempre les nostres vides, per donar-nos una vida nova. Aquesta fe ens sosté per dins i ens fa més forts per continuar corrent riscs. A poc a poc hem d'anar aprenent a no queixar-nos tant, a no viure sempre lamentant-nos del mal que hi ha en el món i en l'Església, a no sentir-nos sempre víctimes dels altres. Per què no podem viure com Jesús tot dient: «Ningú no em pren la vida, sóc jo qui la dono lliurement»?
Seguir el crucificat fins a compartir amb ell la resurrecció és, en definitiva, aprendre a «donar la vida», el temps, les nostres forces i potser la nostra salut per amor. No ens faltaran ferides, cansament i fatigues.
Però això ens demana estar en el camí de la saviesa que predica sant Pau als cristians de Colosses: «ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que és de la terra, perquè així com Crist va ser ressuscitat de la mort pel poder del Pare, així també vosaltres comenceu una vida nova». Canvieu les alegries i consols humans pel que Déu vol, per gaudir de la devoció santa i espiritual.
La resurrecció de Jesús és l'últim capítol d'una fase de la seva existència humana en aquest món, i el primer capítol d'una altra existència més enllà de la mort física. La resurrecció no és un fet com els d'aquest món sinó la perforació de la realitat que ens envolta mitjançant la força d'una vida nova que engoleix la mort. Per això no podem parlar d'ella com hem parlat de la vida i mort anteriors; per conèixer Jesús ressuscitat serà necessària també una transformació dels testimonis. Déu ressuscita Jesús convertint-lo en cap d'una nova humanitat, la qual viurà de la veritat proposada per Jesús, es conformarà al seu projecte de vida i intentarà portar-lo a terme. La resurrecció atorga un valor absolut a la seva forma de vida i a la seva doctrina; anticipant el final de la història revela el seu contingut definitiu i amb això fa la revelació última. L'home és l'ésser destinat per Déu a la vida. La mort de Jesús és la consumació de l'encarnació de Déu, el qual d'aquesta forma sap per si mateix el que és ser mortal i un mortal destinat a morir. La resurrecció de Jesús és la consumació de la redempció i la glorificació de l'home, ja que en Jesús som introduïts en Déu.
La resurrecció sempre ens remet d'una banda a la creu com a expressió de l'amor suprem que es lliura, i d'altra banda ens convida a mirar el futur d'una vida nova i treballar amb l'esperit de Jesús per fer-lo realitat.
És eficaç en la nostra vida «la humilitat d'aquell que malgrat la seva condició divina, no es va aferrar a la seva categoria de Déu, es va despullar del seu rang i va prendre la condició d'esclau. Crist no ha nascut per als que defugen el treball i temen la mort, ja que no accepten que la seva victòria va consistir en suportar el dolor i passar per la mort. Crist no ha ressuscitat en aquells que senten angoixes mortals enfront del pes de la vida i el rigor de la penitència i desconeixen els goigs de l'esperit» (cf. Sant Bernat, sermó 4).
Crist ressuscita en aquells que, a cada nova albada, caminen cap al sepulcre i el troben buit, i plens d'un goig interior inexplicable se'n van corrents a dir-ho, a comunicar-ho amb el cant d'una vida nova.
DIUMENGE DE PASQUA. LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR
VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
«Mireu l'arbre de la creu on morí el Salvador del món». La salvació del món, o la salvació de l'home, de cadascú de nosaltres que vivim la nostra vida, la nostra història, aquí en aquest món. Salvació d'aquest món trencat, sotmès a la mort, però destinat a la vida. Aquest és el camí del Ressuscitat, l'exercici de l'amor. Aquests han de ser els nostres camins.
«Només quan algú valora l'amor per sobre de la vida, és a dir, només quan algú està disposat a sotmetre la vida a l'amor, per l'amor de l'amor, pot l'amor ser més fort i més gran que la mort». (J. Ratzinger)
No hi ha amor més gran que donar la vida. Aquest amor és el que hem contemplat i contemplem a la creu. Però el qui dóna la vida per amor, el qui sotmet la vida a l'amor, venç la mort, torna a recobrar la vida, però ja una vida nova.
«Resurrecció significa pas, transició. Crist avui no torna, sinó que ressuscita; no retorna, sinó que canvia de vida... Però si va passar realment a una vida nova ens convida a nosaltres a canviar. Buidem del sentit de Pasqua la sagrada Resurrecció si en fem un retorn i no un pas...» (Sant Bernat, Sermó 1 sobre la Resurrecció)
El pas a una vida nova. Una vida nova que cal que reflecteixi el clima que ens envolta aquesta Nit Santa: un clima de llum, de festa, d'alegria, fruit de la incomparable tendresa i amor divins que posa de relleu el Pregó Pasqual, que bé mereix de tots nosaltres una reflexió personal.
Un clima de llum, de festa, d'alegria, que només pot dipositar en el cor humà la Paraula de Déu, capaç d'engendrar llum, festa, alegria. És la Paraula de Déu que aquesta nit vol il·luminar la història de cadascú i de tots nosaltres, per obrir-nos el camí de la salvació.
Una salvació que s'inicia amb la bellesa de la creació de Déu i el començament d'una amistat de Déu i l'home, per culminar aquesta Nit de Pasqua amb la donació d'un amor extrem per part de Déu i posar en el nostre cor el germen d'una vida nova: l'Esperit del Ressuscitat. I per aquesta vida nova la Paraula ens convida a posar la nostra confiança en el Senyor, com Abraham, que va deixar que el Senyor l'anés orientant amb la seva saviesa i la seva llum. Amb aquesta confiança en la Paraula anem descobrint i vivint que el nostre camí veritable es torna camí d'una llibertat creixent. Com ho va ser per al poble d'Israel. Malgrat les nostres infidelitats, Déu roman sempre fidel i no ens amaga el seu rostre, sinó que ens ha deixat el seu Esperit d'amor, fent del nostre cor un veritable temple, on fa néixer una permanent font d'aigua viva per saciar la nostra set. Aquest és el veritable camí de la saviesa, una font de saviesa, perquè visquem amb la pau i la llum de Déu, que va configurant en nosaltres un cor nou. Un cor nou amb un esperit nou per viure una vida nova, segons el Crist Ressuscitat.
I per aquest camí el cor humà té un cant, un cant nou que recull tots els sentiments, totes les idees i afectes en una sola paraula: Al·lELUIA. És lloar i cantar a Déu amb tot el cor. Un cor humà capaç de tornar als seus germans amb tota sensibilitat i tendresa. Amb la mateixa força d'amor del Ressuscitat.
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
«Mireu l'arbre de la creu on morí el Salvador del món». La salvació del món, o la salvació de l'home, de cadascú de nosaltres que vivim la nostra vida, la nostra història, aquí en aquest món. Salvació d'aquest món trencat, sotmès a la mort, però destinat a la vida. Aquest és el camí del Ressuscitat, l'exercici de l'amor. Aquests han de ser els nostres camins.
«Només quan algú valora l'amor per sobre de la vida, és a dir, només quan algú està disposat a sotmetre la vida a l'amor, per l'amor de l'amor, pot l'amor ser més fort i més gran que la mort». (J. Ratzinger)
No hi ha amor més gran que donar la vida. Aquest amor és el que hem contemplat i contemplem a la creu. Però el qui dóna la vida per amor, el qui sotmet la vida a l'amor, venç la mort, torna a recobrar la vida, però ja una vida nova.
«Resurrecció significa pas, transició. Crist avui no torna, sinó que ressuscita; no retorna, sinó que canvia de vida... Però si va passar realment a una vida nova ens convida a nosaltres a canviar. Buidem del sentit de Pasqua la sagrada Resurrecció si en fem un retorn i no un pas...» (Sant Bernat, Sermó 1 sobre la Resurrecció)
El pas a una vida nova. Una vida nova que cal que reflecteixi el clima que ens envolta aquesta Nit Santa: un clima de llum, de festa, d'alegria, fruit de la incomparable tendresa i amor divins que posa de relleu el Pregó Pasqual, que bé mereix de tots nosaltres una reflexió personal.
Un clima de llum, de festa, d'alegria, que només pot dipositar en el cor humà la Paraula de Déu, capaç d'engendrar llum, festa, alegria. És la Paraula de Déu que aquesta nit vol il·luminar la història de cadascú i de tots nosaltres, per obrir-nos el camí de la salvació.
Una salvació que s'inicia amb la bellesa de la creació de Déu i el començament d'una amistat de Déu i l'home, per culminar aquesta Nit de Pasqua amb la donació d'un amor extrem per part de Déu i posar en el nostre cor el germen d'una vida nova: l'Esperit del Ressuscitat. I per aquesta vida nova la Paraula ens convida a posar la nostra confiança en el Senyor, com Abraham, que va deixar que el Senyor l'anés orientant amb la seva saviesa i la seva llum. Amb aquesta confiança en la Paraula anem descobrint i vivint que el nostre camí veritable es torna camí d'una llibertat creixent. Com ho va ser per al poble d'Israel. Malgrat les nostres infidelitats, Déu roman sempre fidel i no ens amaga el seu rostre, sinó que ens ha deixat el seu Esperit d'amor, fent del nostre cor un veritable temple, on fa néixer una permanent font d'aigua viva per saciar la nostra set. Aquest és el veritable camí de la saviesa, una font de saviesa, perquè visquem amb la pau i la llum de Déu, que va configurant en nosaltres un cor nou. Un cor nou amb un esperit nou per viure una vida nova, segons el Crist Ressuscitat.
I per aquest camí el cor humà té un cant, un cant nou que recull tots els sentiments, totes les idees i afectes en una sola paraula: Al·lELUIA. És lloar i cantar a Déu amb tot el cor. Un cor humà capaç de tornar als seus germans amb tota sensibilitat i tendresa. Amb la mateixa força d'amor del Ressuscitat.
18 d’abril del 2014
DIVENDRES SANT. LA MORT DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,13-52,12 ; Sl 30,2.6.12-17.25 ; Ac 4,14-16 ; 5,7-9 ; Jn 18,1-19.42
«Això és el meu cos entregat per vosaltres. Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué: aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni».
Avui celebrem aquest Amor, Cos trencat, lliurat per nosaltres. Avui rebem en la comunió aquest cos trencat que es tornarà a recompondre, a ressuscitar en nosaltres quan vivim la comunió d'amor. Avui celebrem l'Amor que es lliura, que se'ns dóna, perquè siguem nosaltres el seu instrument viu d'amor i d'unitat en aquest món trencat.
Avui se'ns convida solemnement a mirar aquell que han traspassat, el cos trencat i lliurat per nosaltres: «Mireu l'arbre de la creu on morí el Salvador del món». Mireu, perquè no mirem bé a aquest home desfigurat, sense aspecte humà. Potser molts ens espantem i tanquem els ulls, o mirem cap a una altra banda.
«Mireu l'arbre de la creu on morí el Salvador del món». La mort és la prova suprema, l'hora suprema, el lloc suprem de la revelació de Déu, del seu amor. Jesús, en el seu amor extrem es va lliurar, i segueix lliurant-se per mi, per tu, per tots i cadascun dels homes d'aquest món. La seva Passió continua oberta fins que jo hi respongui, i m'identifiqui amb aquest amor extrem. A la creu continua clavada la salvació del món. El Crist continua crucificat en milions de persones.
«Mira l'arbre de la creu». I potser et vingui al cap una pregunta que es fa el poeta: «En què penses tu, mort, Crist meu?» Ell ja no pensa, ell ha dit tot el que havia de dir, ell ha fet tot el que havia de fer. Ara calla, és el silenci de la creu, que espera la teva paraula de resposta, la meva, la de cada home d'aquest món que continua gemegant en el seu abisme de misèria humana:
«Tu que calles, oh Crist per escoltar-nos,
escolta els sanglots del nostre pit;
acull les nostres queixes, els gemecs
d'aquesta vall de llàgrimes. Clamem
a tu, Crist Jesús, des de l'avenc
del nostre abisme de misèria humana...»
Ell ha dit tot el que havia de dir; ha fet tot el que havia de fer. Ara ens toca mirar el silenci de la creu. Escoltar el silenci de la creu. Pregunta't què estàs disposat a fer per ell. Perquè ell va dir: «el que feu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho feu».
Aquest Crist que contemples a la creu va passar fent el bé, dient i fent present el seu amor, l'amor de Déu. Aquest Crist és també l'home que ha donat a Déu la resposta que espera dels homes per iniciar el camí d'una nova humanitat. I aquest Crist el contemplem en el silenci de la creu, però aquest silenci es repeteix en el crit desesperat de molts humiliats, de molts triturats pels nostres crims; de molts humiliats que no tenen defensor ni se'ls fa justícia.
Jesucrist revela un altre rostre de Déu, proposa una altre camí d'humanitat. Mostra Déu com a Misericòrdia i no com a poder, com a Pare de cada home, i més Pare de qui està més necessitat, més pobre, pecador o marginat. I aquest rostre de Déu és el que contemplem en Jesús de Natzaret.
Jesús s'ha convertit en l'acusació absoluta de tots els pecats i de tots els pecadors. Una acusació silenciosa que no ofèn, ni fereix, ni humilia, perquè no comença amb la denúncia violenta sinó amb la Passió que «com-padeix» i supera. I ens il·lumina en el sentit que tota ofensa feta a un home és una ofensa a ell, i que si ell va patir sent innocent, va patir pels innocents per defensar-los i pels culpables per acusar-los, però amb una acusació que no els destrueix en la seva consciència, sinó que els permet recuperar-se des d'aquest amor pel dolor.
Apropem-nos confiadament a aquest tron de gràcia que és la creu, per tal d'assolir misericòrdia. Jesús no nega la mort i el dolor, sinó que se'ls fa seus, els assumeix, per mostrar que només són el pas a una altra realitat, una realitat nova: la Resurrecció. Qui dóna la vida en un servei d'amor la torna a recobrar.
Res no es perd, el que tu sembres torna a renéixer en una vida nova. Mira l'arbre de la creu. Espera la resposta.
Is 52,13-52,12 ; Sl 30,2.6.12-17.25 ; Ac 4,14-16 ; 5,7-9 ; Jn 18,1-19.42
«Això és el meu cos entregat per vosaltres. Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué: aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang. Cada vegada que mengeu aquest pa i beveu aquest calze anuncieu la mort del Senyor fins que torni».
Avui celebrem aquest Amor, Cos trencat, lliurat per nosaltres. Avui rebem en la comunió aquest cos trencat que es tornarà a recompondre, a ressuscitar en nosaltres quan vivim la comunió d'amor. Avui celebrem l'Amor que es lliura, que se'ns dóna, perquè siguem nosaltres el seu instrument viu d'amor i d'unitat en aquest món trencat.
Avui se'ns convida solemnement a mirar aquell que han traspassat, el cos trencat i lliurat per nosaltres: «Mireu l'arbre de la creu on morí el Salvador del món». Mireu, perquè no mirem bé a aquest home desfigurat, sense aspecte humà. Potser molts ens espantem i tanquem els ulls, o mirem cap a una altra banda.
«Mireu l'arbre de la creu on morí el Salvador del món». La mort és la prova suprema, l'hora suprema, el lloc suprem de la revelació de Déu, del seu amor. Jesús, en el seu amor extrem es va lliurar, i segueix lliurant-se per mi, per tu, per tots i cadascun dels homes d'aquest món. La seva Passió continua oberta fins que jo hi respongui, i m'identifiqui amb aquest amor extrem. A la creu continua clavada la salvació del món. El Crist continua crucificat en milions de persones.
«Mira l'arbre de la creu». I potser et vingui al cap una pregunta que es fa el poeta: «En què penses tu, mort, Crist meu?» Ell ja no pensa, ell ha dit tot el que havia de dir, ell ha fet tot el que havia de fer. Ara calla, és el silenci de la creu, que espera la teva paraula de resposta, la meva, la de cada home d'aquest món que continua gemegant en el seu abisme de misèria humana:
«Tu que calles, oh Crist per escoltar-nos,
escolta els sanglots del nostre pit;
acull les nostres queixes, els gemecs
d'aquesta vall de llàgrimes. Clamem
a tu, Crist Jesús, des de l'avenc
del nostre abisme de misèria humana...»
Ell ha dit tot el que havia de dir; ha fet tot el que havia de fer. Ara ens toca mirar el silenci de la creu. Escoltar el silenci de la creu. Pregunta't què estàs disposat a fer per ell. Perquè ell va dir: «el que feu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho feu».
Aquest Crist que contemples a la creu va passar fent el bé, dient i fent present el seu amor, l'amor de Déu. Aquest Crist és també l'home que ha donat a Déu la resposta que espera dels homes per iniciar el camí d'una nova humanitat. I aquest Crist el contemplem en el silenci de la creu, però aquest silenci es repeteix en el crit desesperat de molts humiliats, de molts triturats pels nostres crims; de molts humiliats que no tenen defensor ni se'ls fa justícia.
Jesucrist revela un altre rostre de Déu, proposa una altre camí d'humanitat. Mostra Déu com a Misericòrdia i no com a poder, com a Pare de cada home, i més Pare de qui està més necessitat, més pobre, pecador o marginat. I aquest rostre de Déu és el que contemplem en Jesús de Natzaret.
Jesús s'ha convertit en l'acusació absoluta de tots els pecats i de tots els pecadors. Una acusació silenciosa que no ofèn, ni fereix, ni humilia, perquè no comença amb la denúncia violenta sinó amb la Passió que «com-padeix» i supera. I ens il·lumina en el sentit que tota ofensa feta a un home és una ofensa a ell, i que si ell va patir sent innocent, va patir pels innocents per defensar-los i pels culpables per acusar-los, però amb una acusació que no els destrueix en la seva consciència, sinó que els permet recuperar-se des d'aquest amor pel dolor.
Apropem-nos confiadament a aquest tron de gràcia que és la creu, per tal d'assolir misericòrdia. Jesús no nega la mort i el dolor, sinó que se'ls fa seus, els assumeix, per mostrar que només són el pas a una altra realitat, una realitat nova: la Resurrecció. Qui dóna la vida en un servei d'amor la torna a recobrar.
Res no es perd, el que tu sembres torna a renéixer en una vida nova. Mira l'arbre de la creu. Espera la resposta.
17 d’abril del 2014
DIJOUS SANT. LA CENA DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 1-8.11-14; Sl 115,12-18; 1Co 11,23-26; Jn 13,1-15
«Tot el que Jesucrist va fer, va dir o va patir, ho va ordenar de tal manera que cada moment i tots els detalls estan plens de gràcia i de misteri. Però els dies més insignes són els quatre que celebrem aquests dies, és a dir: el dia de la processó, el dia del sopar, el dia de la Passió, el dia de la sepultura i el dia de la seva Resurrecció. Aquests dies ens demanen una veneració particular. Són dies carregats de misericòrdia i de gràcia». (Sant Bernat)
Són dies per contemplar el Misteri d'amor més profund, aquell que ens obre les portes de la vida.
«Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d'aquest món al Pare. Ell, que sempre havia estimat els seus que eren al món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava».
L'amor fins a l'extrem, la bogeria de l'amor, que porta fins a la bogeria de la creu. El món continua apostant pel coneixement, el món demana signes que donin seguretat, tranquil·litat, però nosaltres hem d'apostar per la bogeria de l'amor de Déu, un amor extrem que porta a la creu, com un camí irresistible cap a la vida nova de la resurrecció.
Aquesta bogeria d'amor no és l'amor humà que neix al cor d'unes persones que creuen i diuen que és etern, però que es fon com el sucre en el cafè davant les primeres dificultats o problemes de la vida. L'amor fins a l'extrem de Jesucrist, la seva bogeria d'amor neix d'un sentiment d'amor en el més entranyable de Déu, i quan un sentiment neix des de l'espai més íntim d'un ésser, té capacitat i desig de sortir i manifestar aquest sentiment d'amor, i és capaç de rebaixar-se, d'humiliar-se fins a cenyir-se una tovallola, vessar aigua en un gibrell i posar-se, com l'últim dels esclaus, a rentar els peus dels deixebles.
Avui, en aquest Dijous Sant, contemplant l'escena de l'Últim Sopar de Jesús amb els seus deixebles ens hauríem de preguntar:
Des de quina profunditat em neix l'amor?
L'amor neix al cor de la nit; en una nit de Betlem. I, potser, aquella nit va continuar durant els 30 anys de la vida de Déu revestit de la nostra humanitat, nit només trencada pels molts guspireigs d'amor per nosaltres, fins arribar a l'amor extrem, la bogeria de la creu, el temps de la nit més densa i tancada, i més angoixant. La nit de Getsemaní. La nit de l'abandonament més extrem per donar peu a la Nit més benaurada, la nit clara com el dia, la nit il·luminada pel goig de Déu... Aquesta és l'obra de Déu en la humanitat.
Permets que Déu faci la seva obra en el teu cor?
Perquè l'Amor és dintre teu, l'Amor et crida cap a l'interior, cap al centre més íntim de tu mateix, et crida perquè visquis una identificació profunda amb l'Estimat. Ell et crida, en el desig d'ell coneixeràs la teva resposta a l'Amor.
Però avui tot ho volem clar, demanem senyals, prodigis. Volem que la veu de Déu sigui clara. I no ho és. No ho pot ser de clara, la veu de Déu, perquè els nostres cinc sentits no estan formats per captar directament aquesta veu divina. La veu de Déu és profunda i només la captem des del sentit més profund, el sentit de l'amor il·luminat. La veu de Déu és profunda i inexplicable, és com una angoixa fonda en el profund de l'ésser, allà on l'ànima té la seva arrel. És la veu en la nit.
La veu de Déu no ressona a les orelles, ni en la ment, sinó més endins, allà on ell habita, en el més profund i entranyable d'un mateix. No és superficial, i per això ens sembla que no és clara, perquè solem viure a la superfície de nosaltres mateixos, allà on ens comuniquem els uns als altres amb les meres paraules. La veu de Déu és profunda, perquè Déu habita en el profund de l'ésser. I la seva veu és silenci. I en el silenci ha de ser escoltada. Trobar Déu és buscar-lo incessantment.
«Aquests dies ens demanen una veneració particular. Són dies carregats de misericòrdia i de gràcia».
«Una brisa bufa en la nit. Quan s'ha aixecat? D'on ve? A on va? Ningú no ho sap. Ningú pot fer que l'esperit, la mirada i la llum de Déu es posin sobre d'ell. Un dia l'home pren consciència que s'ha tornat sensible a una certa percepció del diví estès per tot arreu. Pregunta-li: ¿quan ha començat a succeir? No podria dir-ho. Tot el que sap és que un esperit nou ha travessat la seva vida».
L'Eucaristia transforma la vida del cristià tot incorporant-lo encara més al seu Mestre. Aquest Misteri de l'Eucaristia és el que es va desplegant en les celebracions de la Setmana Santa. Deixem que ens envolti l'abraçada amorosa de Crist.
Ex 1-8.11-14; Sl 115,12-18; 1Co 11,23-26; Jn 13,1-15
«Tot el que Jesucrist va fer, va dir o va patir, ho va ordenar de tal manera que cada moment i tots els detalls estan plens de gràcia i de misteri. Però els dies més insignes són els quatre que celebrem aquests dies, és a dir: el dia de la processó, el dia del sopar, el dia de la Passió, el dia de la sepultura i el dia de la seva Resurrecció. Aquests dies ens demanen una veneració particular. Són dies carregats de misericòrdia i de gràcia». (Sant Bernat)
Són dies per contemplar el Misteri d'amor més profund, aquell que ens obre les portes de la vida.
«Jesús sabia que havia arribat la seva hora, la de passar d'aquest món al Pare. Ell, que sempre havia estimat els seus que eren al món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava».
L'amor fins a l'extrem, la bogeria de l'amor, que porta fins a la bogeria de la creu. El món continua apostant pel coneixement, el món demana signes que donin seguretat, tranquil·litat, però nosaltres hem d'apostar per la bogeria de l'amor de Déu, un amor extrem que porta a la creu, com un camí irresistible cap a la vida nova de la resurrecció.
Aquesta bogeria d'amor no és l'amor humà que neix al cor d'unes persones que creuen i diuen que és etern, però que es fon com el sucre en el cafè davant les primeres dificultats o problemes de la vida. L'amor fins a l'extrem de Jesucrist, la seva bogeria d'amor neix d'un sentiment d'amor en el més entranyable de Déu, i quan un sentiment neix des de l'espai més íntim d'un ésser, té capacitat i desig de sortir i manifestar aquest sentiment d'amor, i és capaç de rebaixar-se, d'humiliar-se fins a cenyir-se una tovallola, vessar aigua en un gibrell i posar-se, com l'últim dels esclaus, a rentar els peus dels deixebles.
Avui, en aquest Dijous Sant, contemplant l'escena de l'Últim Sopar de Jesús amb els seus deixebles ens hauríem de preguntar:
Des de quina profunditat em neix l'amor?
L'amor neix al cor de la nit; en una nit de Betlem. I, potser, aquella nit va continuar durant els 30 anys de la vida de Déu revestit de la nostra humanitat, nit només trencada pels molts guspireigs d'amor per nosaltres, fins arribar a l'amor extrem, la bogeria de la creu, el temps de la nit més densa i tancada, i més angoixant. La nit de Getsemaní. La nit de l'abandonament més extrem per donar peu a la Nit més benaurada, la nit clara com el dia, la nit il·luminada pel goig de Déu... Aquesta és l'obra de Déu en la humanitat.
Permets que Déu faci la seva obra en el teu cor?
Perquè l'Amor és dintre teu, l'Amor et crida cap a l'interior, cap al centre més íntim de tu mateix, et crida perquè visquis una identificació profunda amb l'Estimat. Ell et crida, en el desig d'ell coneixeràs la teva resposta a l'Amor.
Però avui tot ho volem clar, demanem senyals, prodigis. Volem que la veu de Déu sigui clara. I no ho és. No ho pot ser de clara, la veu de Déu, perquè els nostres cinc sentits no estan formats per captar directament aquesta veu divina. La veu de Déu és profunda i només la captem des del sentit més profund, el sentit de l'amor il·luminat. La veu de Déu és profunda i inexplicable, és com una angoixa fonda en el profund de l'ésser, allà on l'ànima té la seva arrel. És la veu en la nit.
La veu de Déu no ressona a les orelles, ni en la ment, sinó més endins, allà on ell habita, en el més profund i entranyable d'un mateix. No és superficial, i per això ens sembla que no és clara, perquè solem viure a la superfície de nosaltres mateixos, allà on ens comuniquem els uns als altres amb les meres paraules. La veu de Déu és profunda, perquè Déu habita en el profund de l'ésser. I la seva veu és silenci. I en el silenci ha de ser escoltada. Trobar Déu és buscar-lo incessantment.
«Aquests dies ens demanen una veneració particular. Són dies carregats de misericòrdia i de gràcia».
«Una brisa bufa en la nit. Quan s'ha aixecat? D'on ve? A on va? Ningú no ho sap. Ningú pot fer que l'esperit, la mirada i la llum de Déu es posin sobre d'ell. Un dia l'home pren consciència que s'ha tornat sensible a una certa percepció del diví estès per tot arreu. Pregunta-li: ¿quan ha començat a succeir? No podria dir-ho. Tot el que sap és que un esperit nou ha travessat la seva vida».
L'Eucaristia transforma la vida del cristià tot incorporant-lo encara més al seu Mestre. Aquest Misteri de l'Eucaristia és el que es va desplegant en les celebracions de la Setmana Santa. Deixem que ens envolti l'abraçada amorosa de Crist.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
