Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11,19; 12,1-6.10; Sl 44,11-12.16; 1Co 15,20-26; Lc 1,39-56
«Maria, la mare que va cuidar Jesús, ara té cura amb afecte i dolor matern d’aquest món ferit... Ella viu amb Jesús completament transfigurada, i totes les criatures canten la seva bellesa. És la Dona, vestida de sol, amb la lluna sota els peus, i una corona de dotze estrelles sobre el seu cap. Elevada al cel, és Mare i Reina de tota la creació. En el seu cos glorificat, juntament amb Crist ressuscitat, la creació obté la plenitud de la seva bellesa. Ella no tan sols guarda al cor tota la vida de Jesús que “conservava”, sinó que també comprèn ara el sentit de les coses. Per això podem demanar-li que ens ajudi a mirar aquest món amb ulls més savis.» (Laudato si, 241)
Amb aquestes paraules inspirades en l’Apocalipsi, que acabem de proclamar com a primera lectura, acaba el Papa Francesc la seva encíclica sobre el medi ambient. Encara diu: «Al final ens trobarem cara a cara davant de la infinita bellesa de Déu (1Co 13,12) i podrem llegir amb feliç admiració el misteri de l’univers, que participarà amb nosaltres de la plenitud sense fi. Sí, estem viatjant cap al dissabte de l’eternitat, cap a la casa comuna del cel. Jesús ens diu: “Jo faig noves totes les coses”. La vida eterna serà una sorpresa compartida, on cada criatura, lluminosament transformada, ocuparà el seu lloc i hi haurà alguna cosa per aportar als pobres definitivament alliberats.»
Aquestes paraules del Papa Francesc ens posen davant el misteri de l’Assumpció de la Mare de Déu al cel. Maria mostra a l’Església i a la humanitat el final de la vida de l’ésser humà, el sentit del pelegrinatge d’aquesta vida, els motius de l’esperança. En un món que retalla cada dia més l’horitzó de la seva transcendència, en un món on cada dia es fa més asfixiant el clima del sense sentit i la falta d’esperança, en un món on cada dia tenim més motius per al pessimisme, aquest misteri de l’Assumpció de Maria ens obre a una dimensió més profunda; obre la humanitat a un sentit més transcendent. És una invitació a una mirada optimista sobre l’home i el seu futur.
Aquest Misteri ens recorda que el veritable home no és encara a casa seva. La llum del més enllà il·lumina la nostra actualitat; la certesa de futur estova la consistència del present, que queda per a l’home viu com a «pròleg de futur».
Cal tenir cura del pròleg. Quan algú escriu un llibre busca algú que li faci una bona introducció, per animar a endinsar-se amb desig en les pàgines que vénen al darrere. En el nostre cas l’autor del llibre ha escrit ell mateix el pròleg. Jo diria que el llibre en aquest cas és el llibre de la vida que cada un som cridats a viure. El pròleg el tenim a la casa d’aquest món.
«Aquí tenim la nostra casa comuna, que és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços. Però aquesta germana nostra, la terra, la nostra casa, clama pel dany que li provoquem, per l’ús irresponsable i abús que fem dels béns que Déu ha posat en ella» (Laudato si, 1)
Aquest misteri de l’Assumpció també és una invitació a tenir cura de la casa, a fer un bon pròleg, per arribar un dia a introduir-nos en les pàgines més apassionants del llibre de la vida. Aquesta plenitud a la qual arriba Maria avui, ens obre a l’esperança de seguir els seus passos. L’evangeli ens presenta la saviesa de la qual tenim necessitat per seguir els seus passos. Els passos de Maria són els passos de la Visitació, d’aquella que fa de la seva vida un servei.
Però com és el servei de Maria? Tenim la clau en el cant del Magnificat: Aquest cant ens mostra que entre el projecte de Déu i el projecte de l’home pecador no hi ha conciliació possible. Solament la conversió que porta a una transformació en la manera de pensar, d’obrar i d’organitzar les relacions entre els homes, i dels homes amb els béns de la terra és la que obre camí per a la reconciliació i la pau.
Necessitem convertir-nos a l’obra de Déu que canta Maria: L’obra d’un Déu que dispersa els homes de cor altiu, que divinitzen el seu poder i el seu saber, però es complau en els humils que dipositen en ell la seva confiança. L’obra de Déu que fa caure del tron els poderosos, i es complau en els petits, marginats, fracassats ... L’obra de Déu que omple de béns els pobres i acomiada els rics amb les mans buides. L’obra d’un Déu que mira des de baix i que ens convida a contemplar l’home des de baix, compartint el camí d’aquesta casa. Només així podem tenir l’esperança d’arribar a la casa on està disposat el llibre de la Vida.
Santa Maria, com una mare, una bona mare, ens ensenya el camí.
15 d’agost del 2015
10 d’agost del 2015
SANT LLORENÇ, DIACA I MÀRTIR
Homilia predicada pel P. Maties Prades
2Co 9,6-10; Sl 111; Jn 12,24-26
Estimats germans,
Recordant el meu pare, que es deia Llorenç, he preparat aquesta homilia. Sant Llorenç fou diaca de la comunitat cristiana de Roma al s. III. Molt aviat la seva festa ja era molt popular a l’Església. El Papa Damas, al s. IV, va manar escriure a la basílica dedicada al màrtir aquestes paraules: «Només la fe de Llorenç va vèncer els assots del botxí, les flames, els turments, les cadenes...» Llorenç va portar a l’extrem el seguiment de Crist, donant la vida. Per això avui el recordem i demanem la seva intercessió. El seu servei de diaca fou complet: no tan sols va portar les ofrenes a l’altar, sinó que es va convertir ell mateix en una ofrena. Una vegada més queda de manifest que la fe i l’amor van molt units. Diu el Senyor: «Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic».
¡Morir per donar molt de fruit! Aquesta idea central de l’Evangeli que acabem d’escoltar no és compresa ni acceptada en el nostre món contemporani. Els seguidors de Jesucrist, els testimonis de la fe, no han de cercar el propi interès, sinó intentar donar la vida pel proïsme. Se’ns diu que la condició per a donar fruit és morir. No es tracta només de la mort física, sinó de morir a nosaltres mateixos per tal de donar als altres el que hi ha en nosaltres. Els qui no podem morir màrtirs per la fe, també podem donar la vida: d’una manera més gradual, menys heroica, més anònima, sense agraïments ni reconeixements... Per exemple, si uns pares volen ajudar de veritat els seus fills, caldrà que sàpiguen renunciar a moltes coses per ells. Qui estima, perd la vida d’alguna manera concreta. Quan la nostra vida és útil als altres, hi ha un procés de canvis interiors i exteriors. El pètals de la flor, per bonics que siguin, han de caure perquè pugui créixer el fruit. Sentim admiració per les persones que han donat tant, que s’han desgastat, però els seus ulls mantenen la força i la vitalitat perquè han sabut estimar; i estan, a més, molt a prop de Déu.
El Papa emèrit Benet, quan era cardenal, va pronunciar una conferència per al Congrés Eucarístic de l’any 1997, a Bolònia. Digué: «Les angoixes i les penes de la vida poden convertir-se en aquest foc purificador que lentament ens va transformant, de manera que la nostra vida esdevingui do per a Déu i per als homes». Cada dia d’aquesta setmana tenim la sort de recordar un sant o una santa en la Missa i en la Litúrgia de les Hores. El testimoni de cadascun d’ells il·lumina una part del nostre viure com a cristians. En el nostre camí hi ha, doncs, llums que ens orienten i encoratjen. «Déu estima els qui donen amb alegria».
2Co 9,6-10; Sl 111; Jn 12,24-26
Estimats germans,
Recordant el meu pare, que es deia Llorenç, he preparat aquesta homilia. Sant Llorenç fou diaca de la comunitat cristiana de Roma al s. III. Molt aviat la seva festa ja era molt popular a l’Església. El Papa Damas, al s. IV, va manar escriure a la basílica dedicada al màrtir aquestes paraules: «Només la fe de Llorenç va vèncer els assots del botxí, les flames, els turments, les cadenes...» Llorenç va portar a l’extrem el seguiment de Crist, donant la vida. Per això avui el recordem i demanem la seva intercessió. El seu servei de diaca fou complet: no tan sols va portar les ofrenes a l’altar, sinó que es va convertir ell mateix en una ofrena. Una vegada més queda de manifest que la fe i l’amor van molt units. Diu el Senyor: «Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s’estarà on jo m’estic».
¡Morir per donar molt de fruit! Aquesta idea central de l’Evangeli que acabem d’escoltar no és compresa ni acceptada en el nostre món contemporani. Els seguidors de Jesucrist, els testimonis de la fe, no han de cercar el propi interès, sinó intentar donar la vida pel proïsme. Se’ns diu que la condició per a donar fruit és morir. No es tracta només de la mort física, sinó de morir a nosaltres mateixos per tal de donar als altres el que hi ha en nosaltres. Els qui no podem morir màrtirs per la fe, també podem donar la vida: d’una manera més gradual, menys heroica, més anònima, sense agraïments ni reconeixements... Per exemple, si uns pares volen ajudar de veritat els seus fills, caldrà que sàpiguen renunciar a moltes coses per ells. Qui estima, perd la vida d’alguna manera concreta. Quan la nostra vida és útil als altres, hi ha un procés de canvis interiors i exteriors. El pètals de la flor, per bonics que siguin, han de caure perquè pugui créixer el fruit. Sentim admiració per les persones que han donat tant, que s’han desgastat, però els seus ulls mantenen la força i la vitalitat perquè han sabut estimar; i estan, a més, molt a prop de Déu.
El Papa emèrit Benet, quan era cardenal, va pronunciar una conferència per al Congrés Eucarístic de l’any 1997, a Bolònia. Digué: «Les angoixes i les penes de la vida poden convertir-se en aquest foc purificador que lentament ens va transformant, de manera que la nostra vida esdevingui do per a Déu i per als homes». Cada dia d’aquesta setmana tenim la sort de recordar un sant o una santa en la Missa i en la Litúrgia de les Hores. El testimoni de cadascun d’ells il·lumina una part del nostre viure com a cristians. En el nostre camí hi ha, doncs, llums que ens orienten i encoratjen. «Déu estima els qui donen amb alegria».
9 d’agost del 2015
DIUMENGE XIX DURANT L’ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Re 19,4-8; Sl 33; Ef 4,30-5,2; Jn 6,41-51
Estimats germans i germanes,
Moltes vegades ens preguntem quin sentit té la vida. La resposta depèn de la nostra actitud i del nostre discerniment ¿Entendríem millor la vida estant alliberats de problemes, dubtes i dificultats? En l’escena dramàtica de la primera lectura, el profeta Elies experimenta una crisi profunda: «Ja n’hi ha prou, Senyor! No puc més!» Llavors Déu li envia el seu ajut: l’àngel que el conforta i l’aliment que l’enforteix, per tal de refer les forces i continuar el camí que ja havia emprès. «Aixeca’t i menja, que tens molt de camí a fer». Amb la força d’aquest aliment caminà uns dies més fins a trobar Déu, que l’esperava. Nosaltres també podem sentir la temptació del descoratjament, cansats enmig de la foscor, i sense trobar sentit entre les contrarietats. «Déu nostre, no oblideu el clam dels qui us supliquen...» Jesús, el Fill de Déu, és el nostre pa de cada dia. El pa que alimenta i transforma. En el nostre camí també hi ha dies ennuvolats, i que creiem incapaços de superar. «Ja n’hi ha prou, Senyor...!»
Però Déu ens prepara un aliment per renovar-nos les forces: ens ha enviat el seu propi Fill com a Salvador i Mestre. Ell es manifesta com a camí, veritat i vida. Camí lluminós. Veritat que omple de sentit la nostra existència. Aliment que dóna la veritable vida. «El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món», diu el Senyor. Alimentem-nos, doncs, de Crist. Que la seva Paraula es converteixi en carn i sang nostres. Assimilem-la en el pensament, en el cor, en les obres. L’Eucaristia és un ferment de vida; un motor sempre en acció, que ens condueix a una vida plena de sentit, joia i esperança. «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor».
Coneixem millor Déu quan experimentem de quina manera Ell es fa present entre nosaltres i en nosaltres. Els jueus murmuraven i no entenien res, se’ls feia difícil de creure. Podem observar, també, el misteri de l’ésser humà, feble, poc disposat a ser fidel i coherent, encara que cregui. Tot i que el llenguatge de Jesús no és fàcil de comprendre, la fe i la confiança ens permeten d’acceptar la seva Paraula. Si analitzem l’Evangeli d’avui, veiem el procés d’apropament a Jesús expressat en el verbs «venir», «veure», «creure» i «viure». «Alcem vers Ell la mirada. Ens omplirà de llum». Tenim molt de camí a fer. Fem-lo junts, units, seguint Jesús, seguint el camí que Ell ens ha indicat.
Escoltem, germans, les exhortacions de la carta als Efesis, i que no necessiten comentaris: «Sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist... Viviu estimant, com el Crist ens ha estimat». A la llum d’aquestes paraules de sant Pau podem arribar a comprendre que les coses més importants de la vida humana, com la justícia, han d’estar unides a les idees essencials de la vida cristiana: l’amor, el perdó i la misericòrdia.
1Re 19,4-8; Sl 33; Ef 4,30-5,2; Jn 6,41-51
Estimats germans i germanes,
Moltes vegades ens preguntem quin sentit té la vida. La resposta depèn de la nostra actitud i del nostre discerniment ¿Entendríem millor la vida estant alliberats de problemes, dubtes i dificultats? En l’escena dramàtica de la primera lectura, el profeta Elies experimenta una crisi profunda: «Ja n’hi ha prou, Senyor! No puc més!» Llavors Déu li envia el seu ajut: l’àngel que el conforta i l’aliment que l’enforteix, per tal de refer les forces i continuar el camí que ja havia emprès. «Aixeca’t i menja, que tens molt de camí a fer». Amb la força d’aquest aliment caminà uns dies més fins a trobar Déu, que l’esperava. Nosaltres també podem sentir la temptació del descoratjament, cansats enmig de la foscor, i sense trobar sentit entre les contrarietats. «Déu nostre, no oblideu el clam dels qui us supliquen...» Jesús, el Fill de Déu, és el nostre pa de cada dia. El pa que alimenta i transforma. En el nostre camí també hi ha dies ennuvolats, i que creiem incapaços de superar. «Ja n’hi ha prou, Senyor...!»
Però Déu ens prepara un aliment per renovar-nos les forces: ens ha enviat el seu propi Fill com a Salvador i Mestre. Ell es manifesta com a camí, veritat i vida. Camí lluminós. Veritat que omple de sentit la nostra existència. Aliment que dóna la veritable vida. «El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món», diu el Senyor. Alimentem-nos, doncs, de Crist. Que la seva Paraula es converteixi en carn i sang nostres. Assimilem-la en el pensament, en el cor, en les obres. L’Eucaristia és un ferment de vida; un motor sempre en acció, que ens condueix a una vida plena de sentit, joia i esperança. «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor».
Coneixem millor Déu quan experimentem de quina manera Ell es fa present entre nosaltres i en nosaltres. Els jueus murmuraven i no entenien res, se’ls feia difícil de creure. Podem observar, també, el misteri de l’ésser humà, feble, poc disposat a ser fidel i coherent, encara que cregui. Tot i que el llenguatge de Jesús no és fàcil de comprendre, la fe i la confiança ens permeten d’acceptar la seva Paraula. Si analitzem l’Evangeli d’avui, veiem el procés d’apropament a Jesús expressat en el verbs «venir», «veure», «creure» i «viure». «Alcem vers Ell la mirada. Ens omplirà de llum». Tenim molt de camí a fer. Fem-lo junts, units, seguint Jesús, seguint el camí que Ell ens ha indicat.
Escoltem, germans, les exhortacions de la carta als Efesis, i que no necessiten comentaris: «Sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist... Viviu estimant, com el Crist ens ha estimat». A la llum d’aquestes paraules de sant Pau podem arribar a comprendre que les coses més importants de la vida humana, com la justícia, han d’estar unides a les idees essencials de la vida cristiana: l’amor, el perdó i la misericòrdia.
6 d’agost del 2015
LA TRANSFIGURACIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada per fra Salvador Batet, diaca
Mc 9,2-10
Pujar a una muntanya és signe d’elevació de nosaltres mateixos, d’elevació de la nostra ànima al seu creador. Des del cim d’una muntanya tot es veu amb perspectiva, els problemes es relativitzen, i pot ser una bona invitació per centrar-se en l’essencial de la vida. Jesús, poc abans de la seva passió i mort, escull el cim d’una muntanya, el mont Tabor, per revelar la seva filiació divina i transfigurar-se tot manifestant una vegada més la seva glòria, glòria que li ve de la santedat de Déu, als seus deixebles estimats, Pere, Jaume i Joan.
L’experiència dels deixebles els deixa fascinats. Jesús és transfigurat i el veuen revestit d’honor i de glòria, com si es tractés d’una anticipació de la seva resurrecció, tot conversant amb Elies i Moisès que representen els profetes i la Llei.
Pere, entusiasmat, demana a Jesús de poder fer tres cabanes per quedar-s’hi. Pere, per uns moments, perd la noció de la realitat, es troba tant bé que no vol tocar de peus a terra. «Rabí, que n’estem de bé aquí dalt!». Amb altres paraules, que bé que s’està amb Jesús, estar amb Jesús és com estar al cel, en la plenitud de nosaltres mateixos amb Déu.
«Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo». Tot l’evangeli que hem escoltat convergeix en aquest acte de fe: «Jesús és el Fill de Déu». És la veu del Pare que aclareix als deixebles que Jesús és el seu Fill, i també el seu portaveu. En segon lloc, se’ns fa una invitació ben precisa: «escolteu-lo». Escoltar Jesús és escoltar el Fill estimat, és escoltar Déu mateix. Amb Jesús, escoltant Jesús, nosaltres ho tenim molt fàcil per conèixer la voluntat de Déu Pare i seguir-la; Jesús mateix ens la revela.
Però Jesús no va acontentar Pere, Jesús no permeté als seus deixebles d’instal•lar-se dalt la muntanya. Jesús els fa emprendre el descens al dia a dia, a la realitat, al tocar de peus a terra. Confortats, això sí, per la gran i transcendent experiència que han tingut al mont Tabor.
Demanem al Senyor que ens faci també a nosaltres la gràcia d’experimentar la seva glòria, com ho féu amb Pere, Jaume i Joan; i que aquesta experiència ompli la nostra vida d’esperança, d’amor, de realisme i d’humanitat. Que ens faci zelosos per seguir amb fidelitat el que ens proposa la nostra vida concreta i monàstica. Que ens faci zelosos per la pregària, d’on rebem la força per gaudir d’una vida espiritual i humana de qualitat.
Mc 9,2-10
Pujar a una muntanya és signe d’elevació de nosaltres mateixos, d’elevació de la nostra ànima al seu creador. Des del cim d’una muntanya tot es veu amb perspectiva, els problemes es relativitzen, i pot ser una bona invitació per centrar-se en l’essencial de la vida. Jesús, poc abans de la seva passió i mort, escull el cim d’una muntanya, el mont Tabor, per revelar la seva filiació divina i transfigurar-se tot manifestant una vegada més la seva glòria, glòria que li ve de la santedat de Déu, als seus deixebles estimats, Pere, Jaume i Joan.
L’experiència dels deixebles els deixa fascinats. Jesús és transfigurat i el veuen revestit d’honor i de glòria, com si es tractés d’una anticipació de la seva resurrecció, tot conversant amb Elies i Moisès que representen els profetes i la Llei.
Pere, entusiasmat, demana a Jesús de poder fer tres cabanes per quedar-s’hi. Pere, per uns moments, perd la noció de la realitat, es troba tant bé que no vol tocar de peus a terra. «Rabí, que n’estem de bé aquí dalt!». Amb altres paraules, que bé que s’està amb Jesús, estar amb Jesús és com estar al cel, en la plenitud de nosaltres mateixos amb Déu.
«Aquest és el meu Fill, el meu estimat, escolteu-lo». Tot l’evangeli que hem escoltat convergeix en aquest acte de fe: «Jesús és el Fill de Déu». És la veu del Pare que aclareix als deixebles que Jesús és el seu Fill, i també el seu portaveu. En segon lloc, se’ns fa una invitació ben precisa: «escolteu-lo». Escoltar Jesús és escoltar el Fill estimat, és escoltar Déu mateix. Amb Jesús, escoltant Jesús, nosaltres ho tenim molt fàcil per conèixer la voluntat de Déu Pare i seguir-la; Jesús mateix ens la revela.
Però Jesús no va acontentar Pere, Jesús no permeté als seus deixebles d’instal•lar-se dalt la muntanya. Jesús els fa emprendre el descens al dia a dia, a la realitat, al tocar de peus a terra. Confortats, això sí, per la gran i transcendent experiència que han tingut al mont Tabor.
Demanem al Senyor que ens faci també a nosaltres la gràcia d’experimentar la seva glòria, com ho féu amb Pere, Jaume i Joan; i que aquesta experiència ompli la nostra vida d’esperança, d’amor, de realisme i d’humanitat. Que ens faci zelosos per seguir amb fidelitat el que ens proposa la nostra vida concreta i monàstica. Que ens faci zelosos per la pregària, d’on rebem la força per gaudir d’una vida espiritual i humana de qualitat.
4 d’agost del 2015
DIMARTS DE LA SETMANA XVIII DURANT L’ANY (I)
Homilia predicada per fra Salvador Batet, diaca
Mt 14,22-36
«Senyor, salveu-me»
«Senyor, salveu-me». Aquestes dues paraules plenes d’esperança que hem escoltat per boca de Pere, han de ser també la nostra jaculatòria en hores de por i de dubte, per vèncer així els obstacles o entrebancs que ens impedeixen avançar en el camí de la vida de l’esperit en nosaltres. Com Pere, nosaltres també ens trobem caminant sobre les aigües insegures del nostre món, de la nostra societat, del nostre treball, de les nostres relacions. I com Pere, sense el sosteniment de Jesús, correm el perill d’enfonsar-nos.
Jesús és l’únic que ens pot salvar. Ell ens sosté i ens salva si el nostre cor resta obert al seu amor gratuït, si corresponem al seu immens amor amb el nostre pobre amor, si confiem de veritat en Ell, si ens identifiquem i adherim a Ell.
Els seus innombrables miracles són signes per a nosaltres, perquè creguem i reconeguem que Ell és veritablement el Fill de Déu, ell és el Verb de Déu encarnat, fet home per la nostra salvació i per la salvació de tot el món.
Sant Joan Maria Vianney, la festa del qual avui celebrem, captà molt aviat en la seva vida aquesta saviesa, segur que la seva força li venia únicament del Senyor i que li calia confiar i demanar el seu ajut amb pregària insistent. A Joan Maria Vianney li tocà viure en una societat turbulenta i marcada per la Revolució Francesa de 1789, amb les seves conseqüències; en les seves limitacions humanes; en les seves dificultats en els estudis, la poca valoració de la seva persona per part dels seus formadors i superiors... Però Joan Maria tingué la fortalesa de superar amb fe i pregària perseverant cada contratemps, amb la certesa que Déu, amb la seva gràcia, era el qui tot ho feia possible.
Posem doncs els mitjans perquè Déu també ens pugui salvar a nosaltres, com ho féu amb Pere i amb sant Joan Maria Vianney. Estiguem disposats a deixar que Ell pugui realitzar meravelles en nosaltres i, sobretot, demanem-li que ens concedeixi amb urgència el gran miracle de la nostra conversió, per tal que, amb l’auxili de la seva gràcia, siguem alliberats de tot lligam terrenal i puguem ja en la nostra vida present ser del tot seus.
Mt 14,22-36
«Senyor, salveu-me»
«Senyor, salveu-me». Aquestes dues paraules plenes d’esperança que hem escoltat per boca de Pere, han de ser també la nostra jaculatòria en hores de por i de dubte, per vèncer així els obstacles o entrebancs que ens impedeixen avançar en el camí de la vida de l’esperit en nosaltres. Com Pere, nosaltres també ens trobem caminant sobre les aigües insegures del nostre món, de la nostra societat, del nostre treball, de les nostres relacions. I com Pere, sense el sosteniment de Jesús, correm el perill d’enfonsar-nos.
Jesús és l’únic que ens pot salvar. Ell ens sosté i ens salva si el nostre cor resta obert al seu amor gratuït, si corresponem al seu immens amor amb el nostre pobre amor, si confiem de veritat en Ell, si ens identifiquem i adherim a Ell.
Els seus innombrables miracles són signes per a nosaltres, perquè creguem i reconeguem que Ell és veritablement el Fill de Déu, ell és el Verb de Déu encarnat, fet home per la nostra salvació i per la salvació de tot el món.
Sant Joan Maria Vianney, la festa del qual avui celebrem, captà molt aviat en la seva vida aquesta saviesa, segur que la seva força li venia únicament del Senyor i que li calia confiar i demanar el seu ajut amb pregària insistent. A Joan Maria Vianney li tocà viure en una societat turbulenta i marcada per la Revolució Francesa de 1789, amb les seves conseqüències; en les seves limitacions humanes; en les seves dificultats en els estudis, la poca valoració de la seva persona per part dels seus formadors i superiors... Però Joan Maria tingué la fortalesa de superar amb fe i pregària perseverant cada contratemps, amb la certesa que Déu, amb la seva gràcia, era el qui tot ho feia possible.
Posem doncs els mitjans perquè Déu també ens pugui salvar a nosaltres, com ho féu amb Pere i amb sant Joan Maria Vianney. Estiguem disposats a deixar que Ell pugui realitzar meravelles en nosaltres i, sobretot, demanem-li que ens concedeixi amb urgència el gran miracle de la nostra conversió, per tal que, amb l’auxili de la seva gràcia, siguem alliberats de tot lligam terrenal i puguem ja en la nostra vida present ser del tot seus.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
