Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Un camí, un lloc, un desig.
Sant Jaume ens pot fer pensar en aquest camí del qual tants parlen i que tants en un moment de la seva vida han desitjat fer. El pelegrinatge de la vida ens porta a desitjar, a voler, a aspirar, a manar, com la mare dels Zebedeus, que els seus desitjos són ordres, i quasi podríem dir que s’avança als designis de Déu per col·locar els seus fills en les millors posicions del Regne.
Però, resulta que aquest Regne no és d’aquest món. I de llocs privilegiats, sembla que no és oportú de parlar-ne.
L’única cosa certa és el calze. Poder o no poder beure el calze que Jesús ha de beure. És a dir, passar pel mateix calvari que Jesús ha de passar, portant la mort de Jesús en el nostre cos, perquè també en el nostre cos es manifesti en el seu esclat la vida de Jesús. És a dir, donar la vida, donant testimoni de la fe que aquell que ressuscità Jesús, el Senyor, també ens ressuscitarà a nosaltres. Perquè molts encara han de creure i convertir-se al Senyor. Penseu, cadascú de vosaltres, que el nostre testimoniatge és fonamental.
El testimoniatge el donarem en la mesura que ens humiliem i ens fem servidors i esclaus els uns dels altres fins a donar la vida. Això és, gastar la pròpia vida en bé dels altres. Nosaltres podem col•laborar a rescatar-ne molts simplement pel desig que molts se salvin, que trobin el seu lloc en el Regne, que s’adonin del camí que hi porta.
El camí, no és un camí de pols i peus inflats. El camí és el seguiment de Crist amb tota la força encara que ens hi vagi la vida. Però així, sempre tindrem el lloc i el desig complit en el camí de les estrelles que ens porten cap al cel.
25 de juliol del 2016
24 de juliol del 2016
DIUMENGE XVII DURANT L’ANY (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Gn 18,20-32; Sl 137, Col 2,12-14; Lc 11,1-13
«Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: Senyor ensenyeu-nos una pregària».
Així parlen els deixebles a Jesús, reconeixent no saber pregar. N’havien d’aprendre, la qual cosa pot aparèixer com a contradictori: o el cor desborda i prega espontàniament, solem dir, o bé no aprendrà mai a pregar. És un error creure que el cor sàpiga pregar per la seva pròpia naturalesa. Seria confondre els desitjos, les esperances, els sospirs, laments, alegries..., tot allò propi del cor, amb la pregària. Seria confondre terra i cel, home i Déu. Pregar no consisteix simplement a obrir el cor, sinó a trobar el camí cap a Déu, amb el cor ple o buit, i parlar amb ell, i això l’home no és capaç de fer-ho sol, té necessitat de Jesucrist.
Només Crist és el camí cap a Déu, cap al Pare. Cal aprendre d’ell, que ell ens embolcalli en la seva pregària; és a més el que ell vol de nosaltres. I ell ens ensenya:
«Abba, Pare ...!» (Mc 14,36)
«Beneït siguis, Pare, jo et dono lloança». (Lc 10,21)
Una primera paraula d’invocació, i la nostra ànima, tot el nostre ésser, queda pres en la suavitat d’aquesta paraula: «Abbà!» Un primer moment contemplatiu, i ens quedem absorts, embolcallats en la suavitat i tendresa d’aquesta paraula. Potser no cal més, sinó assaborir la suavitat de la vida divina que es tanca en la Paraula, i en una sola paraula. Aquesta experiència va viure Jesucrist com a home en la seva perfecta unió amb el Pare.
Per això en tot moment la pregària de Jesús és una pregària d’acció de gràcies en qualsevol situació en què es troba. Jesús a l’evangeli dóna gràcies al Pare per la revelació dels seus misteris als homes. Però el seu missatge no és acollit per les persones més intel•ligents, més preparades per entendre’l i apreciar-lo, i com la seva vida al final serà rebutjat. Però en aquesta situació decebedora i de fracàs, reconeix l’acció del Pare. I accepta i dóna gràcies.
En la multiplicació dels pans, l’acció de gràcies té lloc en una situació d’escassetat. Manca d’aliments per a tanta gent. Però Jesús dóna gràcies al Pare.
En la resurrecció de Llàtzer, una altra situació desconcertant. El seu amic ha mort. Mana treure la pedra. I dóna gràcies. És tot un testimoni de la vida interior de Jesús, de la seva perfecta unió amb el Pare. Tot anunciant la seva mateixa mort...
A «les vostres mans confio el meu alè». És l’acció de gràcies del Darrer Sopar del Dijous Sant, mostrant-se en tot moment en una sintonia i obediència total al Pare.
L’acció de gràcies, la benedicció es troben sempre al principi, i determinen tota l’acció posterior. I tot això és fruit de la permanent sintonia amb el Pare. De la seva obediència perfecta al Pare. Com el seu aliment era fer la voluntat del Pare.
L’acció de gràcies obre l’ésser humà de Jesús al corrent d’amor que prové del Pare. La victòria de Crist. La vida nova de l’home nou ressuscitat procedeix d’aquesta actitud filial d’acció de gràcies de Crist, en una obediència permanent i perfecta al Pare. I aquesta és la pregària que ens ensenya Jesús: el Parenostre.
«Ens dóna la vida», com ens diu sant Pau. «La vida juntament amb Crist. Després de perdonar generosament totes les culpes».
Però nosaltres ens acontentem amb sobreviure, o malviure en la nostra vida de fe. Quan Jesús ens diu que siguem perfectes com ho és el Pare. I ens mostra el camí d’aquesta oració per a aconseguir-ho. Si recordem la paràbola del Fill Pròdig, veiem que el Pare no accepta el fill que torna com a treballador, sinó com a fill. El Pare vol viure amb nosaltres en una relació d’amor en plenitud, de fills, un Pare que és Amor, i que ens convida a la vida plena, total, que ens dóna per mitjà de l’Esperit del seu Fill que ha posat en el nostre cor, perquè puguem dir i viure el que conté aquesta oració del Parenostre.
Gn 18,20-32; Sl 137, Col 2,12-14; Lc 11,1-13
«Un dia Jesús pregava en un indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li demanà: Senyor ensenyeu-nos una pregària».
Així parlen els deixebles a Jesús, reconeixent no saber pregar. N’havien d’aprendre, la qual cosa pot aparèixer com a contradictori: o el cor desborda i prega espontàniament, solem dir, o bé no aprendrà mai a pregar. És un error creure que el cor sàpiga pregar per la seva pròpia naturalesa. Seria confondre els desitjos, les esperances, els sospirs, laments, alegries..., tot allò propi del cor, amb la pregària. Seria confondre terra i cel, home i Déu. Pregar no consisteix simplement a obrir el cor, sinó a trobar el camí cap a Déu, amb el cor ple o buit, i parlar amb ell, i això l’home no és capaç de fer-ho sol, té necessitat de Jesucrist.
Només Crist és el camí cap a Déu, cap al Pare. Cal aprendre d’ell, que ell ens embolcalli en la seva pregària; és a més el que ell vol de nosaltres. I ell ens ensenya:
«Abba, Pare ...!» (Mc 14,36)
«Beneït siguis, Pare, jo et dono lloança». (Lc 10,21)
Una primera paraula d’invocació, i la nostra ànima, tot el nostre ésser, queda pres en la suavitat d’aquesta paraula: «Abbà!» Un primer moment contemplatiu, i ens quedem absorts, embolcallats en la suavitat i tendresa d’aquesta paraula. Potser no cal més, sinó assaborir la suavitat de la vida divina que es tanca en la Paraula, i en una sola paraula. Aquesta experiència va viure Jesucrist com a home en la seva perfecta unió amb el Pare.
Per això en tot moment la pregària de Jesús és una pregària d’acció de gràcies en qualsevol situació en què es troba. Jesús a l’evangeli dóna gràcies al Pare per la revelació dels seus misteris als homes. Però el seu missatge no és acollit per les persones més intel•ligents, més preparades per entendre’l i apreciar-lo, i com la seva vida al final serà rebutjat. Però en aquesta situació decebedora i de fracàs, reconeix l’acció del Pare. I accepta i dóna gràcies.
En la multiplicació dels pans, l’acció de gràcies té lloc en una situació d’escassetat. Manca d’aliments per a tanta gent. Però Jesús dóna gràcies al Pare.
En la resurrecció de Llàtzer, una altra situació desconcertant. El seu amic ha mort. Mana treure la pedra. I dóna gràcies. És tot un testimoni de la vida interior de Jesús, de la seva perfecta unió amb el Pare. Tot anunciant la seva mateixa mort...
A «les vostres mans confio el meu alè». És l’acció de gràcies del Darrer Sopar del Dijous Sant, mostrant-se en tot moment en una sintonia i obediència total al Pare.
L’acció de gràcies, la benedicció es troben sempre al principi, i determinen tota l’acció posterior. I tot això és fruit de la permanent sintonia amb el Pare. De la seva obediència perfecta al Pare. Com el seu aliment era fer la voluntat del Pare.
L’acció de gràcies obre l’ésser humà de Jesús al corrent d’amor que prové del Pare. La victòria de Crist. La vida nova de l’home nou ressuscitat procedeix d’aquesta actitud filial d’acció de gràcies de Crist, en una obediència permanent i perfecta al Pare. I aquesta és la pregària que ens ensenya Jesús: el Parenostre.
«Ens dóna la vida», com ens diu sant Pau. «La vida juntament amb Crist. Després de perdonar generosament totes les culpes».
Però nosaltres ens acontentem amb sobreviure, o malviure en la nostra vida de fe. Quan Jesús ens diu que siguem perfectes com ho és el Pare. I ens mostra el camí d’aquesta oració per a aconseguir-ho. Si recordem la paràbola del Fill Pròdig, veiem que el Pare no accepta el fill que torna com a treballador, sinó com a fill. El Pare vol viure amb nosaltres en una relació d’amor en plenitud, de fills, un Pare que és Amor, i que ens convida a la vida plena, total, que ens dóna per mitjà de l’Esperit del seu Fill que ha posat en el nostre cor, perquè puguem dir i viure el que conté aquesta oració del Parenostre.
16 de juliol del 2016
LA MARE DE DÉU DEL CARME
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Monestir de Carmelites Descalces de Tarragona
1Re 18,42b-45a; Ga 4,4-7; Jo 19,25-27
Arribada la plenitud del temps, havent enviat Déu el seu Fill per rescatar-nos i donar-nos la condició de fills. Arribada l’hora de Jesús, del Fill de l’home, l’hora de passar d’aquest món al Pare, l’hora d’estimar fins a l’extrem, l’hora de donar la vida pels seus, per tots nosaltres, clavat a la creu, Jesús ens confia Maria i ens confia a nosaltres a ella. El Fill nascut d’una dona, ara, vora la creu, té Maria, la dona, la mare, i el deixeble estimat, l’únic que no ha fugit esporuguit com els altres que l’han abandonat i negat. Jesús, a punt de lliurar el seu darrer alè, confia la seva mare al deixeble estimat i el seu deixeble estimat el confia a la seva mare. Al peu de la creu Maria esdevé mare de tots els homes i de totes les dones, perquè Crist mor a la creu per tots, pels qui el coneixen i pels qui ignoren qui és; pels qui li són fidels i pels qui l’han rebutjat; pels qui el segueixen i pels qui se n’aparten. La creu és la salvació de tots, Déu ens hi ofereix la salvació a tots; i als peus de la creu Maria, la mare, ens és confiada a tots.
Vora la creu, crits d’odi, als peus de la creu, presències d’amor. Allí ferma hi ha la mare de Jesús, amb ella altres dones reunides per amor al voltant del qui agonitza. A la vora el deixeble estimat, no podia ser altre. A la vora de la creu hi ha l’amor de la mare i l’amor del fill, tan sols l’amor ha pogut superar la por, sols l’amor ha perseverat fins a la fi, perquè sols l’amor engendra amor. Als peus de la creu neix la comunitat, al lloc de la mort neix una vida nova. Maria acull el deixeble com a fill, el deixeble estimat acull Maria com a mare; tan sols l’amor pot servar l’amor, perquè sols l’amor és més fort que la mort.
De l’amor que hi ha vora la creu neix l’Església, de la qual Maria és figura, i del crucificat en brolla sang i aigua, símbols del baptisme i de l’Eucaristia. Perquè la creu ha passat de ser instrument de mort i d’oprobi a ser símbol de vida, arbre de la vida. I als peus de la creu l’amor de Maria ens l’ofereix com la porta que ens porta a la vida que ens ofereix el Fill. Maria és com el petit núvol que el servent d’Elies albira des del cim del Carmel, la seva fe i la seva disponibilitat representen per a la història de la salvació un nou inici, Maria és el petit núvol que anuncia la pluja que ens dóna la vida, regal del cel, que és Jesucrist. María és, en efecte, un sagrament de la benedicció divina i un petit signe de Déu, perquè en ella Déu ha obrat meravelles. Déu ha mostrat en ella el seu amor benvolent, fent-la digne estatge del Fill de Déu, fruit beneït del seu ventre i porta de salvació per a nosaltres.
Maria és la nova terra que Déu fecunda amb el seu Esperit, és el nou tabernacle de l’aliança, cobert amb l’ombra de l’Omnipotent; el nou Israel que dialoga amb Déu i compleix la seva aliança per sempre. Maria és dona de la nostra història, oberta a Déu i als homes, que ha realitzat plenament la seva vida en actitud de servei gratuït, en profund lliurament pels altres; esdevenint així exemple per a la nostra vida de consagrats.
Déu s’ha expressat a si mateix en la vida de Maria, en la qual descobrim el seu misteri d’amor, la seva comunió perfecta. En ella, petit núvol del Carmel, plugim fecund de benedicció per a la humanitat sencera, descobrim que Déu és Pare perquè engendra Jesucrist, el seu Fill, en les seves entranyes santíssimes. Sabem que és Fill perquè neix com a fill de dona enmig de la història. I sabem que és Esperit de vida, comunió d’amor que actua, que es torna proximitat esdevenint un com nosaltres entre nosaltres. Acollim també nosaltres Maria, mare del Senyor i mare nostra. Ella és el nostre model en el seguiment de Crist, el nostre auxili i protecció en les adversitats de la vida. Veritable mare de l’Església i de cadascun dels deixebles de Jesús, que som nosaltres.
Monestir de Carmelites Descalces de Tarragona
1Re 18,42b-45a; Ga 4,4-7; Jo 19,25-27
Arribada la plenitud del temps, havent enviat Déu el seu Fill per rescatar-nos i donar-nos la condició de fills. Arribada l’hora de Jesús, del Fill de l’home, l’hora de passar d’aquest món al Pare, l’hora d’estimar fins a l’extrem, l’hora de donar la vida pels seus, per tots nosaltres, clavat a la creu, Jesús ens confia Maria i ens confia a nosaltres a ella. El Fill nascut d’una dona, ara, vora la creu, té Maria, la dona, la mare, i el deixeble estimat, l’únic que no ha fugit esporuguit com els altres que l’han abandonat i negat. Jesús, a punt de lliurar el seu darrer alè, confia la seva mare al deixeble estimat i el seu deixeble estimat el confia a la seva mare. Al peu de la creu Maria esdevé mare de tots els homes i de totes les dones, perquè Crist mor a la creu per tots, pels qui el coneixen i pels qui ignoren qui és; pels qui li són fidels i pels qui l’han rebutjat; pels qui el segueixen i pels qui se n’aparten. La creu és la salvació de tots, Déu ens hi ofereix la salvació a tots; i als peus de la creu Maria, la mare, ens és confiada a tots.
Vora la creu, crits d’odi, als peus de la creu, presències d’amor. Allí ferma hi ha la mare de Jesús, amb ella altres dones reunides per amor al voltant del qui agonitza. A la vora el deixeble estimat, no podia ser altre. A la vora de la creu hi ha l’amor de la mare i l’amor del fill, tan sols l’amor ha pogut superar la por, sols l’amor ha perseverat fins a la fi, perquè sols l’amor engendra amor. Als peus de la creu neix la comunitat, al lloc de la mort neix una vida nova. Maria acull el deixeble com a fill, el deixeble estimat acull Maria com a mare; tan sols l’amor pot servar l’amor, perquè sols l’amor és més fort que la mort.
De l’amor que hi ha vora la creu neix l’Església, de la qual Maria és figura, i del crucificat en brolla sang i aigua, símbols del baptisme i de l’Eucaristia. Perquè la creu ha passat de ser instrument de mort i d’oprobi a ser símbol de vida, arbre de la vida. I als peus de la creu l’amor de Maria ens l’ofereix com la porta que ens porta a la vida que ens ofereix el Fill. Maria és com el petit núvol que el servent d’Elies albira des del cim del Carmel, la seva fe i la seva disponibilitat representen per a la història de la salvació un nou inici, Maria és el petit núvol que anuncia la pluja que ens dóna la vida, regal del cel, que és Jesucrist. María és, en efecte, un sagrament de la benedicció divina i un petit signe de Déu, perquè en ella Déu ha obrat meravelles. Déu ha mostrat en ella el seu amor benvolent, fent-la digne estatge del Fill de Déu, fruit beneït del seu ventre i porta de salvació per a nosaltres.
Maria és la nova terra que Déu fecunda amb el seu Esperit, és el nou tabernacle de l’aliança, cobert amb l’ombra de l’Omnipotent; el nou Israel que dialoga amb Déu i compleix la seva aliança per sempre. Maria és dona de la nostra història, oberta a Déu i als homes, que ha realitzat plenament la seva vida en actitud de servei gratuït, en profund lliurament pels altres; esdevenint així exemple per a la nostra vida de consagrats.
Déu s’ha expressat a si mateix en la vida de Maria, en la qual descobrim el seu misteri d’amor, la seva comunió perfecta. En ella, petit núvol del Carmel, plugim fecund de benedicció per a la humanitat sencera, descobrim que Déu és Pare perquè engendra Jesucrist, el seu Fill, en les seves entranyes santíssimes. Sabem que és Fill perquè neix com a fill de dona enmig de la història. I sabem que és Esperit de vida, comunió d’amor que actua, que es torna proximitat esdevenint un com nosaltres entre nosaltres. Acollim també nosaltres Maria, mare del Senyor i mare nostra. Ella és el nostre model en el seguiment de Crist, el nostre auxili i protecció en les adversitats de la vida. Veritable mare de l’Església i de cadascun dels deixebles de Jesús, que som nosaltres.
11 de juliol del 2016
EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT, PATRÓ D’EUROPA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Col 3,12-17; Mt 19,27-30
«Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica». Si escoltem el que el Senyor ens diu, si acollim com un tresor el que ens mana i ho practiquem amb bon zel, entendrem què vol dir venerar Déu, el Senyor ens concedirà la saviesa, ens ajudarà, ens protegirà, guardarà els nostres camins i vetllarà per les nostres rutes. Hem estat cridats per Déu a exercir la nostra vocació, amb sentiments de compassió, d’humilitat, de serenor, de paciència; suportant-nos els uns al altres i perdonant-nos com el Senyor ens ha perdonat, ens diu sant Pau. Hem estat escollits per entendre la bondat i la justícia, i per encertar així els bons camins, com ens diu Proverbis.
Nosaltres ho hem deixat tot per seguir el Crist, i per què? Als qui responem a la nostra vocació, a la crida, què ens tocarà? Sant Benet ens diu que si estimem la vida i desitgem viure dies feliços, si tenim amor per la vida i set de viure, rebrem l’esguard dels seus ulls, aquests seran fits damunt nostre i les seves orelles seran atentes a les nostres pregàries, i abans que l’invoquem, ens dirà: «Aquí em teniu», és a dir, tindrem el Senyor; no hi pot haver alegria més gran que tenir el Senyor; sentir la veu del Senyor que ens invita, i amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida. La nostra és una crida a la joia, una joia que poc a poc ha d’anar envaint la nostra vida, emplenant-la d’amor i de perdó, de misericòrdia; perquè sols experimentem un sentiment de pau i de confiança quan fem experiència del perdó, de l’amor que tot ho lliga i perfecciona i és aleshores que la Paraula de Crist fa estada en nosaltres amb tota la seva riquesa.
Però com arribar-hi a tot això? Obrint la porta que hi condueix amb la clau de l’obediència, calçant-nos les sandàlies de la humilitat i així, tot i que mai deixarem d’anar carregats amb el feixuc fardell de les nostres febleses, caminarem vers Déu per un camí que al començament se’ns farà forçosament estret. Serà així com podrem retornar a aquell de qui ens hem apartat, tan sols podrem fer-ho renunciant als nostres propis volers i militant per al Senyor, Crist, el rei veritable. Per Sant Benet s’entra al monestir per canviar de vida, per començar un nou camí, d’altra manera no valdria la pena, ens valdria més quedar-nos a fora i continuar fent la nostra cercant les nostres petites i limitades satisfaccions de cada dia. Però com s’hi arriba a canviar de vida? Calen uns elements inicials com ser prompte a l’obra de Déu, és a dir a l’Ofici Diví, a l’obediència, arma privilegiada, a la humilitat, pujant-ne poc a poc els graons, sense descoratjar-se davant la primera dificultat; i per a tot això cal temps i avançar a poc a poc, i el signe més autèntic que avancem pel bon camí és el progrés espiritual, l’obertura a Déu i als germans.
En la seva vida el monjo avança per convertir-se en una simbiosi fecunda entre acció i contemplació, glorificant en tot Déu i caminant en el camí traçat per Crist, humil i obedient, a l’amor del qual no hem d’anteposar res, servint els altres, convertint-nos en homes de servei i de pau. Exercint una obediència viscuda interiorment i obtenint una fe animada per l’amor, conquerint la humilitat i configurant-nos cada cop més amb Crist per aconseguir a la fi l’autèntica autorealització com a criatura a imatge i semblança de Déu.
Per assolir i començar a fer aquest camí tenim la Regla com una mínima orientació escrita només per a l’inici. La Regla de sant Benet és de fet una guia per a tots els qui busquem orientació en aquest nostre camí cap a Déu. Per la seva moderació, la seva humanitat i el seu sobri discerniment entre l’essencial i el secundari en la vida espiritual, manté la seva força fins avui en tota la seva frescor espiritual.
Que el Senyor guardi els nostres camins i vetlli per les nostres rutes perquè puguem trobar el coneixement de Déu, la saviesa i la intel·ligència que surten dels seus llavis i que ens hi ajudi sant Benet, que va ser elegit pel Senyor per esdevenir el mestre principal de la vida monàstica per ajudar-nos a cercar Déu amb el servei de la pregària i el desig de les virtuts, no anteposant res a l’amor de Déu, amb el cor eixamplat i no desesperant mai de la seva infinita misericòrdia.
Pr 2,1-9; Col 3,12-17; Mt 19,27-30
«Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica». Si escoltem el que el Senyor ens diu, si acollim com un tresor el que ens mana i ho practiquem amb bon zel, entendrem què vol dir venerar Déu, el Senyor ens concedirà la saviesa, ens ajudarà, ens protegirà, guardarà els nostres camins i vetllarà per les nostres rutes. Hem estat cridats per Déu a exercir la nostra vocació, amb sentiments de compassió, d’humilitat, de serenor, de paciència; suportant-nos els uns al altres i perdonant-nos com el Senyor ens ha perdonat, ens diu sant Pau. Hem estat escollits per entendre la bondat i la justícia, i per encertar així els bons camins, com ens diu Proverbis.
Nosaltres ho hem deixat tot per seguir el Crist, i per què? Als qui responem a la nostra vocació, a la crida, què ens tocarà? Sant Benet ens diu que si estimem la vida i desitgem viure dies feliços, si tenim amor per la vida i set de viure, rebrem l’esguard dels seus ulls, aquests seran fits damunt nostre i les seves orelles seran atentes a les nostres pregàries, i abans que l’invoquem, ens dirà: «Aquí em teniu», és a dir, tindrem el Senyor; no hi pot haver alegria més gran que tenir el Senyor; sentir la veu del Senyor que ens invita, i amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida. La nostra és una crida a la joia, una joia que poc a poc ha d’anar envaint la nostra vida, emplenant-la d’amor i de perdó, de misericòrdia; perquè sols experimentem un sentiment de pau i de confiança quan fem experiència del perdó, de l’amor que tot ho lliga i perfecciona i és aleshores que la Paraula de Crist fa estada en nosaltres amb tota la seva riquesa.
Però com arribar-hi a tot això? Obrint la porta que hi condueix amb la clau de l’obediència, calçant-nos les sandàlies de la humilitat i així, tot i que mai deixarem d’anar carregats amb el feixuc fardell de les nostres febleses, caminarem vers Déu per un camí que al començament se’ns farà forçosament estret. Serà així com podrem retornar a aquell de qui ens hem apartat, tan sols podrem fer-ho renunciant als nostres propis volers i militant per al Senyor, Crist, el rei veritable. Per Sant Benet s’entra al monestir per canviar de vida, per començar un nou camí, d’altra manera no valdria la pena, ens valdria més quedar-nos a fora i continuar fent la nostra cercant les nostres petites i limitades satisfaccions de cada dia. Però com s’hi arriba a canviar de vida? Calen uns elements inicials com ser prompte a l’obra de Déu, és a dir a l’Ofici Diví, a l’obediència, arma privilegiada, a la humilitat, pujant-ne poc a poc els graons, sense descoratjar-se davant la primera dificultat; i per a tot això cal temps i avançar a poc a poc, i el signe més autèntic que avancem pel bon camí és el progrés espiritual, l’obertura a Déu i als germans.
En la seva vida el monjo avança per convertir-se en una simbiosi fecunda entre acció i contemplació, glorificant en tot Déu i caminant en el camí traçat per Crist, humil i obedient, a l’amor del qual no hem d’anteposar res, servint els altres, convertint-nos en homes de servei i de pau. Exercint una obediència viscuda interiorment i obtenint una fe animada per l’amor, conquerint la humilitat i configurant-nos cada cop més amb Crist per aconseguir a la fi l’autèntica autorealització com a criatura a imatge i semblança de Déu.
Per assolir i començar a fer aquest camí tenim la Regla com una mínima orientació escrita només per a l’inici. La Regla de sant Benet és de fet una guia per a tots els qui busquem orientació en aquest nostre camí cap a Déu. Per la seva moderació, la seva humanitat i el seu sobri discerniment entre l’essencial i el secundari en la vida espiritual, manté la seva força fins avui en tota la seva frescor espiritual.
Que el Senyor guardi els nostres camins i vetlli per les nostres rutes perquè puguem trobar el coneixement de Déu, la saviesa i la intel·ligència que surten dels seus llavis i que ens hi ajudi sant Benet, que va ser elegit pel Senyor per esdevenir el mestre principal de la vida monàstica per ajudar-nos a cercar Déu amb el servei de la pregària i el desig de les virtuts, no anteposant res a l’amor de Déu, amb el cor eixamplat i no desesperant mai de la seva infinita misericòrdia.
10 de juliol del 2016
DIUMENGE XV DURANT L’ANY (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
La vista és un problema greu. Hi veiem bé de prop, no hi veiem bé de lluny. De vegades se’ns entelen els ulls i no veiem el que tenim tan a prop, tan a l’abast.
Tenim a prop la salvació, la vida eterna. La Llei diu: «Estima al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix».
Podem pensar que estimem Déu amb més fe que ningú. Però, sempre necessitem més i més la conversió del nostre cor. Perquè necessitem netejar els ulls del cor per poder veure els altres.
Perquè, per a mi, qui són els altres?
Sacerdot, levita o samarità. Qui sóc jo, d’aquests tres? O bé, sóc l’home que baixava de Jerusalem a Jericó, despullat, apallissat i mig mort? Tu, ets l’altre per als altres?
Jesús ens demana compassió per l’altre. Sí, la meva fe, la meva esperança, la meva caritat, no poden ser demostrades si jo no visc l’amor que Déu em té, la misericòrdia.
Déu ha tingut misericòrdia amb nosaltres. Nosaltres doncs, hem de tenir-la amb els altres. La misericòrdia de Déu la tenim al damunt, amb l’Església, ja que s’acosta a la misèria dels homes, embena les ferides, les amoroseix amb oli i vi, ens puja a la seva cavalcadura i s’ocupa de cadascú de nosaltres.
De fet Jesús, el Crist, ha pagat les despeses a l’hostal del món, per les nostres ferides, pels nostres pecats, reconciliant tot l’univers, posant el perdó i la pau, gràcies a la sang de la creu.
La misericòrdia del Senyor ofega la meva misèria, el pecat que he comès contra Déu. Perquè peco quan no veig bé, amb els ulls del meu cor, el Crist que se’m manifesta en el proïsme.
Mira bé, doncs, per on vas i siguis qui siguis, sacerdot, levita o samarità, fes el bé a l’altre sempre i coneixeràs el bé que Déu et vol donar en herència, la vida eterna.
Ara, mentrestant, hem d’aprendre l’actitud del samarità amb els cinc sentits: la vista amb els ulls per veure, l’oïda del cor per compadir-se, l’olfacte per acostar-s’hi, el tacte de les mans per embenar les ferides, el gust per amorosir-les amb oli i vi.
Amb tots els sentits m’he de convertir, per esdevenir compassiu i misericordiós, per fer igual que el bon samarità.
La vista és un problema greu. Hi veiem bé de prop, no hi veiem bé de lluny. De vegades se’ns entelen els ulls i no veiem el que tenim tan a prop, tan a l’abast.
Tenim a prop la salvació, la vida eterna. La Llei diu: «Estima al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix».
Podem pensar que estimem Déu amb més fe que ningú. Però, sempre necessitem més i més la conversió del nostre cor. Perquè necessitem netejar els ulls del cor per poder veure els altres.
Perquè, per a mi, qui són els altres?
Sacerdot, levita o samarità. Qui sóc jo, d’aquests tres? O bé, sóc l’home que baixava de Jerusalem a Jericó, despullat, apallissat i mig mort? Tu, ets l’altre per als altres?
Jesús ens demana compassió per l’altre. Sí, la meva fe, la meva esperança, la meva caritat, no poden ser demostrades si jo no visc l’amor que Déu em té, la misericòrdia.
Déu ha tingut misericòrdia amb nosaltres. Nosaltres doncs, hem de tenir-la amb els altres. La misericòrdia de Déu la tenim al damunt, amb l’Església, ja que s’acosta a la misèria dels homes, embena les ferides, les amoroseix amb oli i vi, ens puja a la seva cavalcadura i s’ocupa de cadascú de nosaltres.
De fet Jesús, el Crist, ha pagat les despeses a l’hostal del món, per les nostres ferides, pels nostres pecats, reconciliant tot l’univers, posant el perdó i la pau, gràcies a la sang de la creu.
La misericòrdia del Senyor ofega la meva misèria, el pecat que he comès contra Déu. Perquè peco quan no veig bé, amb els ulls del meu cor, el Crist que se’m manifesta en el proïsme.
Mira bé, doncs, per on vas i siguis qui siguis, sacerdot, levita o samarità, fes el bé a l’altre sempre i coneixeràs el bé que Déu et vol donar en herència, la vida eterna.
Ara, mentrestant, hem d’aprendre l’actitud del samarità amb els cinc sentits: la vista amb els ulls per veure, l’oïda del cor per compadir-se, l’olfacte per acostar-s’hi, el tacte de les mans per embenar les ferides, el gust per amorosir-les amb oli i vi.
Amb tots els sentits m’he de convertir, per esdevenir compassiu i misericordiós, per fer igual que el bon samarità.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
