Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
So 3,14-18; Sl Is 12,2-3.4bcd.5-6 (R.: 6b); Lc 1,39-56
Algun còdex de l’evangeli de Lluc atribueix a Elisabet el Magníficat, aquest càntic que, de manera quasi unànime, la tradició ha atribuït sempre a Maria. Pot resultar espiritualment suggeridor imaginar aquelles dues dones d’Israel, gràvides de maternitat i d’esperança, ajudant-se a confegir el càntic profètic de la salvació per excel·lència que és el Magníficat. Alguna cosa semblant al que fem els monjos al cor quan ens l’anem passant, verset a verset, acaronant les paraules, traient-les del fons de l’ànima amb l’embolcall de la veu i del cant. Sí, Maria i Elisabet, en diàleg profètic, són les autores del Magníficat. Si més no, de la lletra, ja que l’autor de la melodia és l’Esperit Sant, música de Déu.
I és així en la història de la salvació, per a cadascun de nosaltres. Nosaltres hi posem la lletra, i la música la hi posa Déu. Així aquesta història de salvació personal, teva i meva, com per a Maria i Elisabet, es va descabdellant en forma de diàleg, paraula a paraula, frase a frase, com un brodat fet entre dos, entre tu i jo, que hi posem la lletra, i Déu, que hi posa la música. El càntic de Maria, o d’Elisabet, el teu càntic, i el meu, esdevé profètic per la música, que hi posa Déu. Profètic, és a dir, un càntic que parla, un càntic que ens ajuda a interpretar i a cantar la realitat des de Déu, amb la música de Déu, i a copsar-ne el significat.
Fixeu-vos-hi, Déu, avui, en Maria, visita el seu poble. És una expressió que retrobarem al llarg de l’evangeli de Lluc. Déu és tan discret que quan s’apropa al seu poble ho fa visitant-lo, amb la discreció del qui va a la casa d’un altre i no a la pròpia. És el Déu amagat, avui en les entranyes de Maria, demà en l’absència del sepulcre buit. Un Déu amagat però present. Un Déu implícit, no pas explícit. Per això costa de reconèixer-ne la vinguda. Cap al final del seu itinerari, Jesús, plorant sobre Jerusalem, exclamarà: «No has sabut reconèixer el temps en què eres visitada» (Lc 19,44). És el càntic profètic, el magníficat, el qui ens ajuda a intuir la presència del Déu que porta la salvació. Elisabet, en efecte, intuirà aquest Déu amagat que ve a visitar-la en l’abraçada joiosa de «la mare del seu Senyor» (Lc 1,43), i és d’aquesta intuïció, que ve de l’Esperit Sant, que brollarà, amb força, tota la música del Magníficat.
Ho expressarem aquest vespre, amb l’antífona del Càntic de Maria, amb molta força: «O quanta vis amoris ... amb quina força d’amor s’abrandà l’ànima de la verge intacta quan, enduta per l’Esperit Sant, cantà tota joiosa: Magnificat anima mea Dominum, alleluia».
Cantem-lo doncs sempre, aquest càntic, amb la força de l’amor, amb Maria i amb Elisabet, que tipifiquen, com les santes dones anant i tornant del sepulcre, aquesta església joiosa de Pasqua que troba la seva benaurança en la fe en el Ressuscitat i en fa un càntic nou amb la música de l’Esperit Sant.
31 de maig del 2017
28 de maig del 2017
ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 i Mt 28,16-20
L’ascensió de Crist és també la nostra elevació, la seva glòria és la nostra esperança. Déu ha entrat en la història de la humanitat en fer-se carn el Fill de Déu, fet home igual en tot a nosaltres llevat del pecat. El creador entrà de ple en la història de la humanitat i avui celebrem com aquell qui essent Déu es féu home, torna al Pare. En la professió de fe que repetim cada diumenge diem que «se’n pujà al cel on seu a la dreta del Pare»; se’n pujà per tornar a venir de manera definitiva en la plenitud dels temps. Jesucrist torna al Pare del qual va sortir, però hi torna havent acomplert la seva missió redemptora, diríem col·loquialment que hi torna amb la feina feta. El Fill de Déu encarnant-se, patint la passió i essencialment ressuscitant, ens ha fet partícips de la divinitat de Déu i ens ha obert les portes de la vida eterna; ens ha redimit. Aquest és el gran misteri i el gran regal de la salvació.
El text de la carta als Efesis ens dóna la clau per entendre el significat veritable de l’ascensió: en Crist, Déu Pare ha desplegat tot el seu poder, asseient-lo a la seva dreta i sotmetent-ho tot al seu poder. L’ascensió posa de relleu que Crist és Senyor, que tot, absolutament tot, està sota el seu domini sobirà. I aquest domini es tradueix en influx vital sobre l’Església, fins al punt que tota la vida de l’Església li ve del Senyor, del Crist gloriós, al qual hem de romandre fidelment units, sense dubtar-ne.
L’ascensió no és només la glorificació final i solemne de l’home Jesús de Natzaret, sinó que també és l’exaltació i l’elevació de la naturalesa humana. Commemorem i celebrem litúrgicament avui el dia en què la humilitat de la nostra naturalesa ha estat elevada amb Crist per sobre de totes les jerarquies angèliques, al tron de Déu Pare. Amb el Crist elevat al cel, l’ésser humà ha entrat de manera inaudita i nova en la intimitat de Déu; l’home ha trobat, ja per sempre, el seu espai en Déu. La paraula «cel» no indica un lloc sobre els estels, sinó quelcom molt més agosarat, important i sublim: indica Crist mateix, la Persona divina que acull plenament i per sempre tota la humanitat. Aquell en qui Déu i l’home estan inseparablement units per sempre. Nosaltres ens acostem al cel, més encara, entrem en el cel en la mesura en què ens acostem a Jesús i entrem en comunió amb ell.
La solemnitat de l’Ascensió ens convida a una comunió profunda amb Jesús mort i ressuscitat, invisiblement present en la vida de cadascun de nosaltres, present en la seva Església. Som convidats, com diu Jesús als deixebles, a anunciar a tothom la bona nova de l’Evangeli, certs que el Senyor és amb nosaltres, que coopera amb nosaltres, fins que torni. «Per què ens estem mirant al cel?». Quan els Apòstols van intentar atreure l’atenció del Ressuscitat sobre la qüestió de la reconstrucció del regne terrè d’Israel, ell va ser elevat a la seva presència, i un núvol el va ocultar als seus ulls. I ells restaven bocabadats mirant fixament al cel mentre se n’anava (Ac 1,9-10). Estaven mirant fixament al cel, atès que acompanyaven amb la mirada Jesucrist, crucificat i ressuscitat, que era elevat. Sense adonar-se massa que davant d’ells s’estava obrint un horitzó magnífic, infinit, el punt d’arribada definitiu de la peregrinació terrena de l’home.
Jesús el Senyor, el vencedor del pecat i de la mort, el mitjancer entre Déu i els homes, el jutge dels vius i dels morts, el Senyor de l’univers ha pujat al cel perquè estiguem certs que el seguirem, que allí on ha arribat el cap hi pot arribar el cos. Jesucrist ha pujat al cel per fer-nos participar plenament de la seva divinitat. Coneguem a quina esperança ens ha cridat, coneguem la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres. No en dubtem pas.
Com els deixebles, no ens hem de sentir abandonats; ells no creuen que Jesús s’hagi dissipat vers un cel inaccessible i llunyà. Estaven segurs d’una presència nova de Jesús. Estaven segurs que el Ressuscitat estava present entre ells, precisament ara, d’una manera nova i poderosa. Ells sabien que ara seu a la dreta del Pare, que ha estat enlairat al cel i això implica una nova manera de presència, que ja no es pot perdre; l’única manera en què Déu pot ser-nos proper. L’alegria dels deixebles després de l’Ascensió ens ha de ser guia i referent. L’Ascensió de Jesucrist no el porta a una zona llunyana, inaccessible, sinó que resta en permanent proximitat, la que els deixebles experimentaren amb tal força que els produí una alegria que els durà per sempre, perquè Ell és amb nosaltres cada dia fins a la fi del món. No en dubtem pas.
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 i Mt 28,16-20
L’ascensió de Crist és també la nostra elevació, la seva glòria és la nostra esperança. Déu ha entrat en la història de la humanitat en fer-se carn el Fill de Déu, fet home igual en tot a nosaltres llevat del pecat. El creador entrà de ple en la història de la humanitat i avui celebrem com aquell qui essent Déu es féu home, torna al Pare. En la professió de fe que repetim cada diumenge diem que «se’n pujà al cel on seu a la dreta del Pare»; se’n pujà per tornar a venir de manera definitiva en la plenitud dels temps. Jesucrist torna al Pare del qual va sortir, però hi torna havent acomplert la seva missió redemptora, diríem col·loquialment que hi torna amb la feina feta. El Fill de Déu encarnant-se, patint la passió i essencialment ressuscitant, ens ha fet partícips de la divinitat de Déu i ens ha obert les portes de la vida eterna; ens ha redimit. Aquest és el gran misteri i el gran regal de la salvació.
El text de la carta als Efesis ens dóna la clau per entendre el significat veritable de l’ascensió: en Crist, Déu Pare ha desplegat tot el seu poder, asseient-lo a la seva dreta i sotmetent-ho tot al seu poder. L’ascensió posa de relleu que Crist és Senyor, que tot, absolutament tot, està sota el seu domini sobirà. I aquest domini es tradueix en influx vital sobre l’Església, fins al punt que tota la vida de l’Església li ve del Senyor, del Crist gloriós, al qual hem de romandre fidelment units, sense dubtar-ne.
L’ascensió no és només la glorificació final i solemne de l’home Jesús de Natzaret, sinó que també és l’exaltació i l’elevació de la naturalesa humana. Commemorem i celebrem litúrgicament avui el dia en què la humilitat de la nostra naturalesa ha estat elevada amb Crist per sobre de totes les jerarquies angèliques, al tron de Déu Pare. Amb el Crist elevat al cel, l’ésser humà ha entrat de manera inaudita i nova en la intimitat de Déu; l’home ha trobat, ja per sempre, el seu espai en Déu. La paraula «cel» no indica un lloc sobre els estels, sinó quelcom molt més agosarat, important i sublim: indica Crist mateix, la Persona divina que acull plenament i per sempre tota la humanitat. Aquell en qui Déu i l’home estan inseparablement units per sempre. Nosaltres ens acostem al cel, més encara, entrem en el cel en la mesura en què ens acostem a Jesús i entrem en comunió amb ell.
La solemnitat de l’Ascensió ens convida a una comunió profunda amb Jesús mort i ressuscitat, invisiblement present en la vida de cadascun de nosaltres, present en la seva Església. Som convidats, com diu Jesús als deixebles, a anunciar a tothom la bona nova de l’Evangeli, certs que el Senyor és amb nosaltres, que coopera amb nosaltres, fins que torni. «Per què ens estem mirant al cel?». Quan els Apòstols van intentar atreure l’atenció del Ressuscitat sobre la qüestió de la reconstrucció del regne terrè d’Israel, ell va ser elevat a la seva presència, i un núvol el va ocultar als seus ulls. I ells restaven bocabadats mirant fixament al cel mentre se n’anava (Ac 1,9-10). Estaven mirant fixament al cel, atès que acompanyaven amb la mirada Jesucrist, crucificat i ressuscitat, que era elevat. Sense adonar-se massa que davant d’ells s’estava obrint un horitzó magnífic, infinit, el punt d’arribada definitiu de la peregrinació terrena de l’home.
Jesús el Senyor, el vencedor del pecat i de la mort, el mitjancer entre Déu i els homes, el jutge dels vius i dels morts, el Senyor de l’univers ha pujat al cel perquè estiguem certs que el seguirem, que allí on ha arribat el cap hi pot arribar el cos. Jesucrist ha pujat al cel per fer-nos participar plenament de la seva divinitat. Coneguem a quina esperança ens ha cridat, coneguem la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres. No en dubtem pas.
Com els deixebles, no ens hem de sentir abandonats; ells no creuen que Jesús s’hagi dissipat vers un cel inaccessible i llunyà. Estaven segurs d’una presència nova de Jesús. Estaven segurs que el Ressuscitat estava present entre ells, precisament ara, d’una manera nova i poderosa. Ells sabien que ara seu a la dreta del Pare, que ha estat enlairat al cel i això implica una nova manera de presència, que ja no es pot perdre; l’única manera en què Déu pot ser-nos proper. L’alegria dels deixebles després de l’Ascensió ens ha de ser guia i referent. L’Ascensió de Jesucrist no el porta a una zona llunyana, inaccessible, sinó que resta en permanent proximitat, la que els deixebles experimentaren amb tal força que els produí una alegria que els durà per sempre, perquè Ell és amb nosaltres cada dia fins a la fi del món. No en dubtem pas.
21 de maig del 2017
DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Estàs a punt per donar una resposta a qui et demani la raó de l’esperança que tens? Cristià, monjo, consagrat, tens la fe, l’esperança i l’amor posats en Déu?
Perquè no hi ha una altra alternativa a la vida que estimar. Vull dir: Estimar Déu i el seu Fill Jesucrist.
De fet, és des de l’amor, des d’on brolla la font del coneixement. I és clar que ens agrada adquirir coneixement de les coses. Però encara, el cristià necessita sempre conèixer Déu més i més.
Per això, Jesús mateix ens proposa l’estimació com a camí per arribar a conèixer millor Déu. Com a mitjà eficaç tenim els manaments. Manaments per complir des de l’amor desinteressat, sense esperar res a canvi. Manaments que s’han de guardar sempre des de l’obertura a l’amor, al desig creixent de més intimitat i coneixement de Déu.
Crist va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu, per l’Esperit fou retornat a la vida. Per això Jesús ens encoratja, ens vol donar l’Esperit de la veritat, perquè també tinguem la vida en nosaltres. Ens resulta fàcil distraure’ns i caure en la malaltia de l’absència de Déu. I enlloc de donar llum, podem arribar a fer fum.
Per això Jesús ens promet el Defensor, l’Esperit de la veritat, el qui ha d’habitar a casa nostra, si realment li hem deixat espai. Per això necessitem treure els esperits malignes per tenir espai interior per a Déu, i així recobrar la salut.
L’esperança on la tenim? Donem resposta a la fe que professem? Vivim aquesta fe?
Ens cal recobrar la salut, la vista, l’oïda, la joia pasqual, la gràcia de Déu, el coneixement de l’amor que Crist ha vessat damunt nostre, per sanar les ferides obertes que tenim.
La grandesa de l’home rau en el coneixement de Déu, és cert, però encara més a donar-lo a conèixer. La relació amb Déu passa sempre per l’amor. Ja sabem que el resum dels manaments és estimar Déu i el proïsme.
Aleshores doncs en la pràctica de l’amor és com anem creixent en el coneixement de Déu. I, si a més l’Esperit de veritat és dins nostre ja no ens cal res més per viure i donar raó de la fe que tenim en l’Únic Salvador Jesucrist, que ha mort i ha ressuscitat perquè nosaltres visquem per sempre. La raó de la nostra existència com a cristians, com a monjos és Crist. I la manera de fer-ho donar a entendre és el propi testimoniatge de la vida en l’amor per Déu als altres.
Estàs a punt per donar una resposta a qui et demani la raó de l’esperança que tens? Cristià, monjo, consagrat, tens la fe, l’esperança i l’amor posats en Déu?
Perquè no hi ha una altra alternativa a la vida que estimar. Vull dir: Estimar Déu i el seu Fill Jesucrist.
De fet, és des de l’amor, des d’on brolla la font del coneixement. I és clar que ens agrada adquirir coneixement de les coses. Però encara, el cristià necessita sempre conèixer Déu més i més.
Per això, Jesús mateix ens proposa l’estimació com a camí per arribar a conèixer millor Déu. Com a mitjà eficaç tenim els manaments. Manaments per complir des de l’amor desinteressat, sense esperar res a canvi. Manaments que s’han de guardar sempre des de l’obertura a l’amor, al desig creixent de més intimitat i coneixement de Déu.
Crist va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu, per l’Esperit fou retornat a la vida. Per això Jesús ens encoratja, ens vol donar l’Esperit de la veritat, perquè també tinguem la vida en nosaltres. Ens resulta fàcil distraure’ns i caure en la malaltia de l’absència de Déu. I enlloc de donar llum, podem arribar a fer fum.
Per això Jesús ens promet el Defensor, l’Esperit de la veritat, el qui ha d’habitar a casa nostra, si realment li hem deixat espai. Per això necessitem treure els esperits malignes per tenir espai interior per a Déu, i així recobrar la salut.
L’esperança on la tenim? Donem resposta a la fe que professem? Vivim aquesta fe?
Ens cal recobrar la salut, la vista, l’oïda, la joia pasqual, la gràcia de Déu, el coneixement de l’amor que Crist ha vessat damunt nostre, per sanar les ferides obertes que tenim.
La grandesa de l’home rau en el coneixement de Déu, és cert, però encara més a donar-lo a conèixer. La relació amb Déu passa sempre per l’amor. Ja sabem que el resum dels manaments és estimar Déu i el proïsme.
Aleshores doncs en la pràctica de l’amor és com anem creixent en el coneixement de Déu. I, si a més l’Esperit de veritat és dins nostre ja no ens cal res més per viure i donar raó de la fe que tenim en l’Únic Salvador Jesucrist, que ha mort i ha ressuscitat perquè nosaltres visquem per sempre. La raó de la nostra existència com a cristians, com a monjos és Crist. I la manera de fer-ho donar a entendre és el propi testimoniatge de la vida en l’amor per Déu als altres.
3 de maig del 2017
SANT FELIP I SANT JAUME, APÒSTOLS
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Sense l’experiència no podem viure.
Els apòstols fan experiència de Jesús. Per això poden anunciar allò que han vist, allò que han conegut. Han fet experiència de conèixer el mateix Jesús, què està en el Pare i el Pare està en Ell. Han arribat a conèixer i han arribat a creure que Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats i al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità.
Cadascú de nosaltres també vivim perquè anem adquirint experiències. Per això, si volem viure com a cristians, hem de fer experiència de Crist, mort i ressuscitat. És a dir, conèixer i creure en Jesús i en el Pare, veure’l implícitament.
Així, podrem anunciar la Bona Nova també nosaltres, des de la nostra fe que veritablement Jesús és per a nosaltres el nostre únic camí, la nostra única veritat per la qual ens movem i la única experiència de vida per la qual vivim.
Només tenim aquesta vida per fer experiència de Déu.
Sense l’experiència no podem viure.
Els apòstols fan experiència de Jesús. Per això poden anunciar allò que han vist, allò que han conegut. Han fet experiència de conèixer el mateix Jesús, què està en el Pare i el Pare està en Ell. Han arribat a conèixer i han arribat a creure que Crist, com deien ja les Escriptures, morí pels nostres pecats i al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità.
Cadascú de nosaltres també vivim perquè anem adquirint experiències. Per això, si volem viure com a cristians, hem de fer experiència de Crist, mort i ressuscitat. És a dir, conèixer i creure en Jesús i en el Pare, veure’l implícitament.
Així, podrem anunciar la Bona Nova també nosaltres, des de la nostra fe que veritablement Jesús és per a nosaltres el nostre únic camí, la nostra única veritat per la qual ens movem i la única experiència de vida per la qual vivim.
Només tenim aquesta vida per fer experiència de Déu.
30 d’abril del 2017
DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)
Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ac 2,14.22-33; Sl 15; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35
«Ensenyeu-me, Senyor, el camí que duu a la vida».
Així canta el salmista aquest salm. Un salm dels més bells del Saltiri. És com una breu història de l’home content i feliç amb el seu Déu.
Una bellesa per acompanyar-nos en el camí de la vida, un camí com el que van fent els deixebles d’Emmaús. Un camí fet tantes vegades amb desesperança quan perdem l’horitzó, com els passa als caminants d’Emmaús i als altres apòstols.
Però aquesta Bellesa va caminant amb nosaltres, i vol penetrar en la nostra vida, va penetrant imperceptiblement en els nostres cors, quan nosaltres hi corresponem amb un diàleg de vida, amb el diàleg de la nostra vida, que en el fons té set de Déu. D’un Déu que ens busca amb passió, com diu el Càntic dels Càntics (7,11).
No ha faltat qui canti aquesta bellesa de Déu:
«A Tu, lluna de Déu,
a Tu, columna forta,
a Tu, que l’àmfora del diví licor,
que el nèctar d’eternitat poses en els nostres cors».
(Miguel de Unamuno)
I potser no anava vessant aquest nèctar d’eternitat amb la seva paraula, en els caminants d’Emmaús? El diví licor de la Paraula de Déu va embriagant el seu cor, tota la seva persona; una embriaguesa que es va a tornar aviat un foc que no podran contenir.
«No cremava el nostre cor mentre ens obria el sentit de les Escriptures?», exclamen.
És la bellesa del foc que il·lumina i escalfa el fred del nostre cor, de la nostra vida.
«Tu has embriagat el meu cor. Tu has deslligat la meva llengua ... Fes-me’l viure ple de les delícies de la teva presència, el lloc on acaben tots els camins» (Claudel).
Així es sadollat, s’embriaga el cor amb l’àmfora del diví licor de la Paraula.
I el salmista no deixa de cantar la bellesa i l’alegria que troba i desitja en el Senyor:
«Senyor, ningú com vos no em fa feliç,
amb ell a la dreta, mai no cauré.
El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat.
M’ensenyareu el camí que duu a la vida.
Joia i festa a desdir a la vostra presència,
delícies per sempre.»
I aquells que caminaven envaïts de la tristesa per una absència que res ni ningú podia satisfer, queden transformats en homes nous que necessiten dir, comunicar l’alegria que els ha canviat. Amb les primeres ombres del capvespre, de la nit ja esvaïda, però a la llum nova del Ressuscitat necessiten, els urgeix, tornar a Jerusalem. És la pau, és l’alegria del Ressuscitat: el qui la posseeix en el seu interior necessita comunicar-la, en un desig inconscient de créixer i créixer més en ella.
«És propi de qui ha caminat en el camí de la Vida, gustar de la dolçor de la dreta de Déu. Jesucrist es fa pa, comunicant la seva Paraula i confirmant el cor del qui el menja; es fa copa per la contemplació de la veritat, donant el goig del coneixement a qui menja i beu amb amor» (Orígenes).
Arriben a Jerusalem, on es trobaven tots reunits i comentaven: «Realment el Senyor ha ressuscitat, i s’ha aparegut a Simó». «I ells contaven el que els havia passat pel camí. I com l’havien reconegut quan partia del pa».
I aquesta mútua experiència de la presència del Ressuscitat en les seves vides els porta a comunicar aquesta alegria a tot el poble: «Aquest Jesús, Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres som testimonis».
Tots nosaltres en som testimonis? Aquesta ha de ser la nostra veritable Pasqua: Ser testimonis de la pau i de l’alegria del Ressuscitat.
I al fil d’aquesta estampa evangèlica dels caminants d’Emmaús, ens podem fer preguntes:
Com anem fent el camí de la vida? ¿Veritablement reconeixem el Ressuscitat en partir el pa? ¿L’eucaristia té per a nosaltres la força de transformar-nos en pau i alegria profundes, per poder arribar a dir: nosaltres som testimonis?
Potser ens hem de fer ressò de les paraules de sant Pere: «Vigileu sobre la vostra conducta mentre viviu en aquest món».
Ac 2,14.22-33; Sl 15; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35
«Ensenyeu-me, Senyor, el camí que duu a la vida».
Així canta el salmista aquest salm. Un salm dels més bells del Saltiri. És com una breu història de l’home content i feliç amb el seu Déu.
Una bellesa per acompanyar-nos en el camí de la vida, un camí com el que van fent els deixebles d’Emmaús. Un camí fet tantes vegades amb desesperança quan perdem l’horitzó, com els passa als caminants d’Emmaús i als altres apòstols.
Però aquesta Bellesa va caminant amb nosaltres, i vol penetrar en la nostra vida, va penetrant imperceptiblement en els nostres cors, quan nosaltres hi corresponem amb un diàleg de vida, amb el diàleg de la nostra vida, que en el fons té set de Déu. D’un Déu que ens busca amb passió, com diu el Càntic dels Càntics (7,11).
No ha faltat qui canti aquesta bellesa de Déu:
«A Tu, lluna de Déu,
a Tu, columna forta,
a Tu, que l’àmfora del diví licor,
que el nèctar d’eternitat poses en els nostres cors».
(Miguel de Unamuno)
I potser no anava vessant aquest nèctar d’eternitat amb la seva paraula, en els caminants d’Emmaús? El diví licor de la Paraula de Déu va embriagant el seu cor, tota la seva persona; una embriaguesa que es va a tornar aviat un foc que no podran contenir.
«No cremava el nostre cor mentre ens obria el sentit de les Escriptures?», exclamen.
És la bellesa del foc que il·lumina i escalfa el fred del nostre cor, de la nostra vida.
«Tu has embriagat el meu cor. Tu has deslligat la meva llengua ... Fes-me’l viure ple de les delícies de la teva presència, el lloc on acaben tots els camins» (Claudel).
Així es sadollat, s’embriaga el cor amb l’àmfora del diví licor de la Paraula.
I el salmista no deixa de cantar la bellesa i l’alegria que troba i desitja en el Senyor:
«Senyor, ningú com vos no em fa feliç,
amb ell a la dreta, mai no cauré.
El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat.
M’ensenyareu el camí que duu a la vida.
Joia i festa a desdir a la vostra presència,
delícies per sempre.»
I aquells que caminaven envaïts de la tristesa per una absència que res ni ningú podia satisfer, queden transformats en homes nous que necessiten dir, comunicar l’alegria que els ha canviat. Amb les primeres ombres del capvespre, de la nit ja esvaïda, però a la llum nova del Ressuscitat necessiten, els urgeix, tornar a Jerusalem. És la pau, és l’alegria del Ressuscitat: el qui la posseeix en el seu interior necessita comunicar-la, en un desig inconscient de créixer i créixer més en ella.
«És propi de qui ha caminat en el camí de la Vida, gustar de la dolçor de la dreta de Déu. Jesucrist es fa pa, comunicant la seva Paraula i confirmant el cor del qui el menja; es fa copa per la contemplació de la veritat, donant el goig del coneixement a qui menja i beu amb amor» (Orígenes).
Arriben a Jerusalem, on es trobaven tots reunits i comentaven: «Realment el Senyor ha ressuscitat, i s’ha aparegut a Simó». «I ells contaven el que els havia passat pel camí. I com l’havien reconegut quan partia del pa».
I aquesta mútua experiència de la presència del Ressuscitat en les seves vides els porta a comunicar aquesta alegria a tot el poble: «Aquest Jesús, Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres som testimonis».
Tots nosaltres en som testimonis? Aquesta ha de ser la nostra veritable Pasqua: Ser testimonis de la pau i de l’alegria del Ressuscitat.
I al fil d’aquesta estampa evangèlica dels caminants d’Emmaús, ens podem fer preguntes:
Com anem fent el camí de la vida? ¿Veritablement reconeixem el Ressuscitat en partir el pa? ¿L’eucaristia té per a nosaltres la força de transformar-nos en pau i alegria profundes, per poder arribar a dir: nosaltres som testimonis?
Potser ens hem de fer ressò de les paraules de sant Pere: «Vigileu sobre la vostra conducta mentre viviu en aquest món».
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
