30 d’abril del 2017

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
Ac 2,14.22-33; Sl 15; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35

«Ensenyeu-me, Senyor, el camí que duu a la vida».

Així canta el salmista aquest salm. Un salm dels més bells del Saltiri. És com una breu història de l’home content i feliç amb el seu Déu.

Una bellesa per acompanyar-nos en el camí de la vida, un camí com el que van fent els deixebles d’Emmaús. Un camí fet tantes vegades amb desesperança quan perdem l’horitzó, com els passa als caminants d’Emmaús i als altres apòstols.

Però aquesta Bellesa va caminant amb nosaltres, i vol penetrar en la nostra vida, va penetrant imperceptiblement en els nostres cors, quan nosaltres hi corresponem amb un diàleg de vida, amb el diàleg de la nostra vida, que en el fons té set de Déu. D’un Déu que ens busca amb passió, com diu el Càntic dels Càntics (7,11).

No ha faltat qui canti aquesta bellesa de Déu:

«A Tu, lluna de Déu,
a Tu, columna forta,
a Tu, que l’àmfora del diví licor,
que el nèctar d’eternitat poses en els nostres cors».
(Miguel de Unamuno)

I potser no anava vessant aquest nèctar d’eternitat amb la seva paraula, en els caminants d’Emmaús? El diví licor de la Paraula de Déu va embriagant el seu cor, tota la seva persona; una embriaguesa que es va a tornar aviat un foc que no podran contenir.

«No cremava el nostre cor mentre ens obria el sentit de les Escriptures?», exclamen.

És la bellesa del foc que il·lumina i escalfa el fred del nostre cor, de la nostra vida.

«Tu has embriagat el meu cor. Tu has deslligat la meva llengua ... Fes-me’l viure ple de les delícies de la teva presència, el lloc on acaben tots els camins» (Claudel).

Així es sadollat, s’embriaga el cor amb l’àmfora del diví licor de la Paraula.

I el salmista no deixa de cantar la bellesa i l’alegria que troba i desitja en el Senyor:

«Senyor, ningú com vos no em fa feliç,
amb ell a la dreta, mai no cauré.
El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo,
fins el meu cos reposa confiat.
M’ensenyareu el camí que duu a la vida.
Joia i festa a desdir a la vostra presència,
delícies per sempre.»

I aquells que caminaven envaïts de la tristesa per una absència que res ni ningú podia satisfer, queden transformats en homes nous que necessiten dir, comunicar l’alegria que els ha canviat. Amb les primeres ombres del capvespre, de la nit ja esvaïda, però a la llum nova del Ressuscitat necessiten, els urgeix, tornar a Jerusalem. És la pau, és l’alegria del Ressuscitat: el qui la posseeix en el seu interior necessita comunicar-la, en un desig inconscient de créixer i créixer més en ella.

«És propi de qui ha caminat en el camí de la Vida, gustar de la dolçor de la dreta de Déu. Jesucrist es fa pa, comunicant la seva Paraula i confirmant el cor del qui el menja; es fa copa per la contemplació de la veritat, donant el goig del coneixement a qui menja i beu amb amor» (Orígenes).

Arriben a Jerusalem, on es trobaven tots reunits i comentaven: «Realment el Senyor ha ressuscitat, i s’ha aparegut a Simó». «I ells contaven el que els havia passat pel camí. I com l’havien reconegut quan partia del pa».

I aquesta mútua experiència de la presència del Ressuscitat en les seves vides els porta a comunicar aquesta alegria a tot el poble: «Aquest Jesús, Déu l’ha ressuscitat. Tots nosaltres som testimonis».

Tots nosaltres en som testimonis? Aquesta ha de ser la nostra veritable Pasqua: Ser testimonis de la pau i de l’alegria del Ressuscitat.

I al fil d’aquesta estampa evangèlica dels caminants d’Emmaús, ens podem fer preguntes:

Com anem fent el camí de la vida? ¿Veritablement reconeixem el Ressuscitat en partir el pa? ¿L’eucaristia té per a nosaltres la força de transformar-nos en pau i alegria profundes, per poder arribar a dir: nosaltres som testimonis?

Potser ens hem de fer ressò de les paraules de sant Pere: «Vigileu sobre la vostra conducta mentre viviu en aquest món».