13 d’abril del 2017

DIJOUS SANT. MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Jesús és aquell qui coneix i actua, sap i fa. Sap que ha arribat la seva hora i l’amor que sempre ha tingut pels seus, per molts, el demostra fins al punt d’arribar a l’extrem. Sap que el Pare ha deixat a les seves mans totes les coses i no fa altra cosa que fer la voluntat del qui l’ha enviat. Sap que ve de Déu i a Ell està a punt de tornar fent un darrer gest que ens ho mostri tot. S’aixeca de taula, es treu el mantell com traient-se de sobre les limitacions humanes, se cenyeix una tovallola, com revestint-se d’humilitat, tira aigua en un gibrell, com si el volgués omplir de caritat, i es posa a rentar els peus dels deixebles com un servent. Sap que no tots estan nets, que un el trairà, que està a punt de lliurar-lo per trenta monedes tot fent-li un petó; però segueix fent, fidel a la voluntat del Pare. Sap que els seus no han entès aquest gest de servitud als altres fet pel qui reconeixen com a Mestre, i els ensenya que allò que Ell ha fet, s’ho han de fer els uns als altres, ens ho hem de fer els uns als altres.

Ell que és Mestre i Senyor ens ha donat exemple, ha deixat als dotze i a tots nosaltres el seu cos i la seva sang com a memorial seu fins que torni, com a anunci de la seva mort, que ni és estèril ni heroica, sinó salvadora i redemptora. El Cos i la Sang de l’Anyell immaculat resten com a signe de la seva presència enmig nostre fins al seu retorn gloriós, com la sang a les cases del poble d’Israel fou senyal de l’aliança amb el Senyor i per generacions ho celebraren com a memorial, pelegrinatge i institució perpètua. Jesús ens deixa el seu memorial, la seva vida oferta fins a l’extrem de la creu, l’amor esdevingut ofrena de tal manera que ja no caldrà mai més cap altre sacrifici per renovar-la fins que Ell torni. I deixant-nos el seu cos i la seva sang ens ha deixat un nou i més gran manament, el de l’amor, que es concreta en fets, en realitats. Nosaltres sabem que hem d’estimar i que hem de fer realitat aquest amor en el servei, servint-nos els uns als altres, perquè allí on hi ha veritable amor, allí hi ha Déu.

Però no tots estem nets, no sempre estem del tot nets. Ens embrutem amb els nostres egoismes, les nostres autosuficiències, el nostre orgull, la nostra insolidaritat i el nostre menyspreu als germans. Rebutgem l’amor de Déu i aquest rebuig esquitxa els nostres peus, el nostre cor, amb el fang del pecat. No estem mai nets del tot perquè posem límits a l’amor de Déu, li tanquem les portes, a voltes sorollosament, amb rauxa, amb un cop ben fort com per fer-li sentir el nostre rebuig. No volem escoltar la seva veu, la que se’ns adreça dient-nos de nou «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres.»

Ell, que ens ha donat exemple, i de quina manera, ens crida a pujar els graons de la humilitat, a aprendre de la seva valentia, bondat i caritat; ens demana de rentar-nos els peus els uns al altres amb l’aigua de la bondat, eixugar-nos-els amb la tovallola del perdó, fent-los el petó de la caritat fraterna sincera, neta, desinteressada, lliure i generosa. Suportant-nos les nostres febleses, acceptant que els altres ens suportin les nostres i nodrint el nostre fràgil amor, sempre esporuguit per mostrar-se en fets, aclaparat sota el pes del nostre propi voler, enterbolit per la boira d’un amor a nosaltres mateixos tant més superior al que hem de tenir a Déu i als germans, que no ens deixa veure en l’altre la imatge de Déu de tant com intentem de veure-hi i projectar-hi la nostra pròpia imatge.

Ell ens ha donat exemple no sols perquè sapiguem què hem de fer sinó que ens l’ha donat perquè el fem realitat concreta. Molt sovint dominem la teoria però ens embarranquem en la pràctica en topar amb els esculls de la nostra feble i humana voluntat. Crist, el Fill de Déu fet home, ha vingut a salvar-nos, a compartir la mort dels homes per, fent-nos do de la seva vida, obrir-nos les portes de la vida eterna.

Ell és l’amor que ens renta sempre, el qui s’agenolla per caritat cada dia als nostres peus i servint-nos tothora ens purifica per a poder asseure’ns a la seva taula per compartir el seu Cos i la seva Sang fent el seu memorial. Ell és sempre amor, font inesgotable d’amor i de perdó, un amor fins a l’extrem. És aquell qui estimant-nos ens ha donat exemple perquè participant del seu amor puguem fer com Ell ens ha fet.