DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Mt 21,1-11; Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24; Fl 2,6-11; Mt 26,14-27,66

Ha arribat l’hora, s’acosta el moment de Jesús. Es veia venir, fa dies que els relats evangèlics de sant Joan ens mostren com han intentat d’agafar-lo, però Jesús se’ls ha escapolit de les mans. Fins i tot ja havien agafat pedres per tirar-los-hi; però Ell se’ls ha esmunyit i ha sortit del temple, perquè encara no era la seva hora. Ressuscitant morts, com fa pocs dies Llàtzer, donant la vista als cecs, fent caminar els invàlids, alliberant els endimoniats, obrint l’oïda dels sords, donant esperança als pobres; la cosa ha anat massa lluny i són ja molts els qui creuen que Ell és el Messies, el Fill de Déu. Jesús ha acabat per preocupar greument els sacerdots i els fariseus, que, reunits al Sanedrí, han decidit posar fi a aquest mal de cap; perquè és millor que un sol home mori pel poble que no pas que tot el poble es perdi i fins i tot el temple acabi essent destruït. I avui n’han tingut la prova quan molts de la ciutat han sortit al carrer i Jerusalem s’ha agitat mentre molts entapissaven el terra amb els seus mantells, l’encatifaven amb branques i l’aclamaven com a Fill de David i enviat del Senyor. Tot ha succeït perquè s’acomplís el pla de Déu i el que el profeta havia anunciat, el rei ha fet la seva entrada muntat humilment en una somera. Jesús s’ha reconegut com el servent de Déu de qui parla el profeta Isaïes, aquell que ha vingut per nosaltres, per tu i per mi, per molts.

Es veia a venir, perquè tot i que Déu havia parlat al seu poble, a molts, en moltes ocasions i de moltes maneres per boca dels profetes, no n’havien fet cas. Ara en aquests dies que són els definitius, en aquesta hora, en aquest moment; ens parla, se’ns mostra en la persona del Fill. Ell, que és de condició divina ni s’ha resistit, ni s’ha fet enrere; obedient com és, per acomplir així el pla de salvació que el Pare ha establert. Home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat, ha assumit la nostra condició humana fins a la mort i una mort en creu. L’han agafat armats amb espases i garrots com si fos un bandoler, quan l’havien tingut assegut al temple ensenyant i no l’havien detingut. Ara ha begut el calze de l’amargor de la traïció d’un amic, de la negació dels seus més íntims, de l’escarni i de la burla dels qui l’havien aclamat pels carrers, de la flagel·lació i de la crucifixió entre dos lladres a mans dels romans i de tanta solitud que l’ha fet exclamar «Déu meu, Déu meu ¿per què m’heu abandonat?» Però ni en el moment de més angoixa, a Getsemaní o al Calvari, no ha volgut fer altra cosa que la voluntat del Pare.

Sembla que tot ha acabat quan han fet rodolar una gran pedra i el seu cos, durament castigat i ara amortallat, ha quedat tancat en un sepulcre nou. Sols unes dones, Maria Magdalena i l’altra Maria l’han acompanyat fins al final i han restat assegudes davant el sepulcre, com a l’espera. Ens ha deixat, però, el seu cos i la seva sang, la sang de l’aliança vessada per molts, i anunci del vi novell que beurà amb nosaltres en el Regne del Pare. Jesús ha vingut per nosaltres i cadascun de nosaltres sap, ha de saber, que Jesús ha vingut per ell, per tu i per mi, per molts; perquè la missió de Jesús és absolutament concreta, s’estén al passat, al present i al futur i també a cadascun de nosaltres que som i ens sabem estimats i reconeguts per Jesús. La salvació és individual i concreta, per a cada home i per a cada dona i se’ns ofereix quan en comunitat celebrem el seu memorial, l’Eucaristia, i passem a formar part dels molts pels qui ha vingut Jesús.

Avui per disposició dels nostres bisbes, seguint les indicacions del Papa Benet XVI de l’any 2012, entra en vigor un petit canvi en la fórmula central de la pregària eucarística. En la consagració del calze direm «per molts» enlloc de «per tots els homes». L’expressió «per molts», si bé queda oberta a la inclusió de tota persona humana, reflecteix el fet que la salvació no s’esdevé de forma mecànica, sense la nostra voluntat o participació; perquè la salvació respecta la nostra llibertat de dir-li si o no, d’afirmar o de negar a Jesús. Els creients estem convidats a acceptar per la fe el do que se’ns ofereix i a rebre’l com a do de la vida sobrenatural que es dóna als qui participem d’aquest misteri, fent-ne la pròpia vida, per tal de poder ser comptats entre els «molts». És la nostra responsabilitat i és personal, pel fet de ser cridats per Jesús directament a la seva taula: ell que ha patit «per nosaltres», «per tu», «per mi». Nosaltres, els «molts» tenim responsabilitat pels «tots». La comunitat dels «molts» hem de ser un llum posat molt amunt, una ciutat posada dalt d’una muntanya, llevat per a tothom. I aquesta és una vocació lliure i totalment personal.

Els «molts», que som nosaltres, hem d’assumir la responsabilitat pels «tots», conscients de la nostra pròpia missió. Com escrivia el Papa Benet, tot i que en la societat actual tinguem la sensació de no ser en absolut «molts», sinó «molt pocs», una petita multitud, que minva sense parar, però tanmateix, som «molts» els qui estem cridats a ser llum per a tots, exemple per a tots. No és pas minsa la nostra responsabilitat en haver-la acceptat i entrat a formar part dels «molts» que han de servir de llevat de salvació per a tots. A la porta del sepulcre hi resten unes dones, que representen l’esperança de molts i hi vigilen uns guardes, que tant bé com saben intenten d’evitar el pla de salvació, i que representen la desesperança d’uns quants. Uns molts, agraïts perquè ens ha cridat a la seva Església, i que davant el sepulcre, segellat i vigilat, sabem que no tot ha acabat, que aquest home és realment el Fill de Déu i que al tercer dia ressuscitarà i ressuscitant ens donarà la vida eterna. D’aquest molts n’hem de fer un tots amb el nostre testimoni. Molts per a donar raó de que Déu ha donat a Jesucrist aquell nom que està per damunt de tot altre nom. Molts testimonis per a que tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor a glòria de Déu Pare.