DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 15,1-2.22-29; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 4); Ap 21,10-14.22-23; Jo 14,23-29

Estimar

L’Esperit Sant

La pau

En el secret del darrer sopar, en el llarg discurs del Quart Evangeli, ens trobem Jesús rodejat dels deixebles que pregunten, que volen saber més, que s’interroguen tot el que Jesús ha anat fent pels camins fins arribar en aquest moment que va acomiadant-se d’ells.

La perícopa d’avui sisè diumenge del temps Pasqual ens dona a nosaltres tres aspectes que hem de tenir molt en compte.

El primer punt és l’amor. «Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell».

Estimem? Estimem Jesús? Fem cas del que ell ens diu?

És la pregunta que ens hem de fer avui. Hem d’esbrinar com tenim el cor per estimar, per donar el nostre amor a Déu i al proïsme. Ja que donant-nos als altres estem oferint-nos a Déu. Estem fent cas de Jesús, que ha donat la vida per tots nosaltres.

Si estimem lliurement, si ens donem amb tota llibertat, mai no estarem sols, perquè el Pare i el Fill vindran a fer estada en nosaltres. És a dir serem plens de l’Esperit de Déu i això ens donarà una força que ens transformarà en testimonis de Crist ressuscitat.

Ens convé i molt estimar, no perdre mai el desig d’estimar i fer cas del que vol Jesús de la nostra vida.

Però, per si estem molt perduts, miren un segon punt de reflexió per avui. Encara tenim el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, ens diu Jesús. I ens farà recordar i entendre tot el que ens ha anat dient. Perquè Jesús continua cada dia dient-nos moltes coses, per això hem de viure atents a la seva Paraula, per això ens és fonamental la lectura divina. Perquè mentre nosaltres llegim l’Esperit de la Veritat ens anirà ensenyant la voluntat del Pare.

Però, mai en la nostra vida en podem oblidar de buscar aquest tercer aspecte de l’Evangeli d’avui, la pau. La pau que ens dona Jesús, la pau plena que ens ofereix cada dia si volem seguir-lo, si volem fer la seva voluntat. Una pau mai estèril, sinó fecunda, una pau fonamentada en l’amor que Déu ens dona i que ens fa a nosaltres mateixos testimonis de la seva fecunditat. Aquesta pau que Déu ens transmet per Jesús ens és aliment d’esperança, d’esperança que Jesús va al Pare per preparar-nos un lloc amb ell al cel.

Per això la nostra vida cristiana ha d’estar marcada per l’amor a Déu i al proïsme, per la recepció de l’Esperit Sant i per la senzillesa de viure amb pau, amb la pau que Jesús ens ha donat i que nosaltres l’hem d’oferir als altres.

Així, podrem donar glòria la Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, Déu pels segles dels segles. Amén.

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Estimats germans i germanes,

Tots volem ser feliços. No és tracta d’una il·lusió inconsistent, sinó d’un desig natural que Déu imprimeix dins del nostre cor perquè, desprès de cercar segurament per camins enganyosos, finalment trobem el goig i la pau només en el Senyor, que ens atreu vers Ell. Ens parla en els Evangelis perquè tinguem «una alegria ben plena». A continuació Jesús ens diu que «ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida». Juguem amb paraules semblants, amb sinònims, que van completant el ric sentit de l’amor veritable. De l’apòstol sant Maties sabem molt poc, només el que ens diu el relat dels Fets dels Apòstols. Però és suficient per tenir l’alegria de recordar-lo avui. L’oració col·lecta ens posa l’accent en lo principal: «va tenir la sort de gaudir del amor de Déu». La santedat és una història de amor que es va teixint en la fidelitat, mantenint-se en aquest amor, observant els manaments, acollint la missió que se’ns ha assignat, i donant fruit. Qui estima com Jesús, accepta el repte més radical, que és contemplar Déu amb confiança de fill; i mirar el rostre de l’altre amb compassió, misericòrdia, tendresa, perdó i acceptació.

Si la paraula “santedat” la veiem com un ideal difícil, propi per a persones excepcionals... podem pensar en la paraula “bondat”, més accessible per a nosaltres. Se’ns presenta una altra paraula: “caritat”. La Constitució Dogmàtica Lumen Gentium afirma que «perquè la caritat, com bona llavor creixi i doni fruits, cada fidel ha d’escoltar de bon grat la Paraula de Déu, complir d’obra la seva voluntat amb l’ajut de la gràcia divina, participar en els Sagraments, sobretot en l’Eucaristia, dedicar-se amb constància a l’oració, a l’abnegació pròpia, al servei actiu dels germans, i a l’exercici de totes les virtuts» (42).

La vida dels sants ens impulsa a una unió més gran amb el Senyor, font de la alegria, de la pau i de la felicitat. El progrés espiritual tendeix a la unió sempre més íntima amb el Crist. No hi ha santedat sense renúncia i combat espiritual. El camí de tot ésser humà passa també per la creu, que acaba alliberant-nos de nosaltres mateixos per unir-nos amb el Crist, font del perdó i de la nova vida, de la conversió i de la salvació. Així, del nostre sant coneixem poc, però podem intuir molt. Lo més important és que Sant Maties va perseverar en l’amor. La capacitat d’acceptació, de superació i de tornar a començar només pot venir de la pregària. Contra el pessimisme i la peresa, «el combat de la pregària és el de l’amor humil, confiat i perseverant» (Catecisme de l’Església Catòlica, 2742). La Litúrgia de Pasqua és una repetició alegre i constant dels “Al·leluies” que, cantades en aquest temple, tenen la força de la bellesa i del convenciment. Per acabar, recordem el cant de comunió: «El meu manament és que us estimeu els uns als altres, diu el Senyor, al·leluia».

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 5,27b-32.40b-41; Sl 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b (R.: 2a); Ap 5,11-14; Jo 21,1-19

Què escoltem? Què obeïm? Què estimem?

La primera paraula de la Regla de sant Benet ens diu: Escolta. Però, què hem d’escoltar? Les prescripcions del mestre.

És el nostre programa de vida: escoltar. Podem sentir moltes coses, moltes informacions, estar a la ultima en noticies; però el que ens cal sempre és saber escoltar. Sí, el cristià ha de saber escoltar la Paraula de Déu.

El cristià ha de saber escoltar el sofriment del món. El cristià ha de tenir les orelles del cor ben atentes a tot el que se’ns presenta al davant i saber discernir-ho tot des de la fe en Déu.

L’escolta ens atansarà a obeir. Perquè si escoltem la Paraula de Déu, vol dir que aquesta Paraula va prenent presència en el nostre cor, i això ens portarà a saber obeir les prescripcions que hem escoltat.

Els apòstols comparegueren davant el sanedrí. No podien ensenyar res més en el nom de Jesús. Però ells no podien deixar d’anunciar el que havien experimentat.

Obeir Déu és primer que obeir els homes. Estaven plens de l’experiència del ressuscitat, del Salvador i de l’Esperit Sant. S’estimaven més ser maltractats pel nom de Jesús, que obeir les prescripcions del sanedrí.

I nosaltres?

A qui escoltem? A qui obeïm? A qui estimem?

Set deixebles vora el llac de Tiberíades. Sembla que encara no han escoltat prou a Jesús. Els deixebles, però, ja estant agrupats al voltant de Simó Pere. De fet és interessant que Pere els digué: «Me’n vaig a pescar». I els altres també el segueixen. És l’Església en comunió.

Però, tota la nit i no pescaren res. Nit ben fosca sense cap fruit. Com una animà en la nit més fosca.

Clarejava el dia i tot canvia amb la presència del ressuscitat. És Jesús amb la seva presència que ho transforma tot.

Però, els deixebles l’escolten, l’obeeixen i tiren les xarxes a la dreta de la barca i ja no la podien treure de tant de peix com hi havia.

Una nit buida, un dia ple, gràcies a saber escoltar la veu del mestre, a saber obeir de seguida.

La diada d’avui ens convida a escoltar, a obeir Jesús ressuscitat i més encara.

Jesús diu a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, ¿m’estimes més que aquests?». Jesús també ens pregunta si l’estimem. També Jesús ho sap tot i sap si l’estimem o no, si l’escoltem o no, si l’obeïm o no.

Estimem el ressuscitat, deixem-nos estimar per ell, i així també nosaltres estimem els altres, escoltem-los en les seves necessitats i per amor a Déu obeïm-los quan calgui. Això és, posar-nos al servei dels altres.

Tot sigui per a lloança de l’Anyell degollat, Jesús que és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor i glòria, amb el Pare i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén. Al·leluia.

SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA, SOLEMNITAT TRASLLADADA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ap 12,10-12a; Sl 33; 1Jn 5,1-5; Jn 15,1-8

Estimats germans i germanes,

La contemplació de la bellesa sòbria, harmoniosa i elegant de la Capella de Sant Jordi al monestir de Poblet és una ocasió magnífica per a la reflexió serena o per a deixar anar la imaginació. La iconografia ens presenta Sant Jordi com un cavaller que venç en la lluita. Lluita per salvar la seva princesa del perill del drac que la ataca. Veiem el nostre sant amb escut i espasa. El silenci dins de la capella orienta el nostre pensament.

Contra qui o que hem de lluitar? Contra el mal que viu, també dins del nostre cor. Amb les armes de les virtuts i la cuirassa de la pregària. Un monjo ha escrit que el monestir és el nostre camp de batalla continuada per als qui vivim dintre. Hi vivim esforçant-nos per ser homes bons, cristians virtuosos, sants monjos, o almenys ho intentem. No sempre lluitant “en contra de” sinó “en pro de”. La nostra espasa no és per a matar sinó per donar vida. El nostre instrument de lluita ha de ser l’amor, la generositat, una vida consagrada als ideals nobles de l’Evangeli.

El Llibre de l’Apocalipsi descriu als sants com a vencedors. Són vencedors amb el seu amor, la seva capacitat de perdonar, pels seus desitjos de reconciliació, amb la humilitat que no vol recompenses ni honors, que troben sentit a la resposta més simple però més profunda: «estimo perquè sí, estimo per estimar». Els qui es senten estimats per un mateix Pare, podran encontrar en Aquell que els estima la força per reconèixer-se germans, germans units per lluitar contra tots els dracs que ens amenacen. Com aconseguir-ho, això? L’Evangeli d’avui ens dóna la resposta. Si l’home se sent estimat per Déu, és capaç d’estimar. Que Ell sigui «protector de la nostra feblesa», segons l’oració col·lecta. Qui està unit a Jesús com les sarments al cep, dóna fruit. Sense Ell no podem fer res. Empeltats a la vida de Crist, vivim una vida fecunda i transformadora, viscuda amb fe i creadora d’esperança perquè provenen de l’amor. «La nostra fe és la victòria». La fe ens fa comprendre que si compartim els sofriments de Crist, també per Ell ens arriba la abundància del seu consol.

La nostra princesa és Maria, la nostra Mare. Ella ens allibera del drac persistent, sempre a punt per atacar. Ens defensa ella a nosaltres: quan la contemplem amb amor de fills, rebem el valor per superar les proves. Maria és el nostre model a seguir perquè afronta el camí de la seva vida amb realisme i humanitat. Resumint molt, penso que ella ens ensenya tres paraules que ens ajuden a córrer pel camí dels Manaments amb el cor eixamplat per l’amor: escoltar, decidir i actuar. Abans de sortir de la Capella de Sant Jordi, podem recordar el salm:

«Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia».

MISSA CONVENTUAL EN SUFRAGI PEL PAPA FRANCESC

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 4,32-37; Sl 92,1ab.1c-2.5 (R.: 1a); Jo 3,7b-15
 
La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima. I així, anava formant-se la comunitat cristiana. Tot estava disposat per al bé de tots. El testimoni que els apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist, el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar grans miracles.

I així, anava creixen el nombre de cristians. Perquè el testimoni fa molt, el testimoni fa tot. Un bon exemple de comunitat fa testimoni de l’amor de Déu.

El testimoni que ens ha deixat el Papa Francesc, el testimoni d’amor, el testimoni de fe, d’esperança ens ha portat ha reconèixer la gràcia d’un home de Déu.

Jesús ens diu avui a l’evangeli: «Heu de néixer de nou». Sí, hem de néixer de l’Esperit, de l’Esperit que ens omple del do de Déu. Hem estat empeltats en la vida monàstica per néixer de nou a la vida de l’esperit per creure en Jesucrist que enlairat en la creu ens ha obert la porta de la vida eterna.

Podem caure en el nostre camí cap a la vida eterna, podem perdre’ns en el nostre camí de la vida monàstica, però com deia el Papa Francesc, encara que ens equivoquem tantes vegades no hem de perdre l’esperança i si caiem hem d’aixecar-nos. No estem sols, Jesús sempre ens espera.

Per això la nostra mirada ha d’anar mirant cap al davant, cap al Crist que des de la Creu ens ha donat la vida, que amb la resurrecció ens ha donat la joia de viure. I encara ens ha deixat el seu memorial amb l’Eucaristia.

Ara preguem, en aquest memorial de l’Eucaristia pel Papa Francesc, perquè el Senyor Déu de tota bondat li concedeixi la pau i la vida eterna, la vida que també nosaltres desitgem quan sigui la nostra hora, mentrestant hem de viure la nostra fe, la nostra caritat vers els altres, la nostra donació amb molta esperança.