LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Miquel,

Estic d'acord amb tu amb una sèrie d'afirmacions que em fas en una de les teves últimes cartes: «la feblesa del pensament humà és una evidència. Quantes vegades em desmaio de passió per la vida, i després ploro per la incertesa que em causa aquesta mateixa vida!»

Certament, és una experiència que ens sotja tots. La vida mateixa és una permanent contradicció. Fins quan escrivim: la paraula «separats» la confegim tota junta, mentre que l'expressió «tots junts», l'hem d'escriure amb dues paraules separades, a no ser que emprem el terme «ensems» o «plegats». I així en moltes manifestacions d'aquesta mateixa vida. Alternatives, contrastos, que provoquen en nosaltres tota una gamma d'experiències de tota mena, positives, negatives, d'entusiasme, incertesa. Jo crec que avui, davant el ritme de la vida, hom se sent petit, desbordat, aclaparat fins i tot. Però aquesta experiència de l'existència és una cosa que hem rebut com un do, i un do preciós. I hem de fer aquest camí de la vida, de manera que l'anem transformant en una experiència gratificant i de maduració de nosaltres mateixos. De maduració humana i espiritual.

És important assumir les nostres febleses, que tots tenim, i també les nostres virtuts que no manquen tampoc. I plantejar la vida des d'una òptica humil, en la línia de l'ensenyament de sant Pau: «quan sóc feble és quan sóc realment fort».

Saber conjugar la feblesa amb la fortalesa, és viure la saviesa d'aquest món, una saviesa que arrela en la força i menysprea el dèbil, o viure la saviesa espiritual que valora la fortalesa i la saviesa d'aquest món, però fent-hi present la saviesa del feble, del que és petit, de l'humil.

No és fàcil el camí per a conjugar ambdues paraules: la feblesa i la força. És quan es posa en relleu aquesta «feblesa del pensament humà» de què suara et queixaves.

Hem de viure la vida, però comptant amb aquests dos pols, feblesa i fortalesa. Viure-la conscientment i amb la major profunditat possible. Descobrir que la vida té una profunditat que escapa a la seva dimensió visible, o al seu element material. Hi ha en la vida, clavada en ella com un agulló, una dimensió profunda, transcendent. Jo diria que la gràcia, que seria aquesta dimensió transcendent de la vida, que va més enllà del material, està empeltada en ella. Que tot l'home té un element espiritual, per la presència d'aquesta gràcia, que li proporciona una capacitat de combinar la feblesa amb la força.

Tenim com un punt de referència al nostre Déu, que és la font d'aquesta gràcia. Un Déu que es mostra, en la seva «versió» visible, feble; i viu aquesta feblesa enmig de la força d'aquest món, una força que la rebutja. Viu aquesta debilitat amb tanta fidelitat, amb tanta veritat, que els homes fins i tot s'escandalitzen i el rebutgen violentament. Però el nostre Déu viu aquesta debilitat des de la força de l'amor, des del servei de l'amor, buscant el cor de l'altre. La feblesa busca l'arrel de l'altre: el seu cor, que és el principi d'anar treballant un equilibri entre aquesta dues paraules fonamentals en la vida dels homes: feblesa i fortalesa.

Miquel, és evident la debilitat del pensament humà, però hem d'anar a l'arrel, allà on podem treballar aquest equilibri de la debilitat i la força, molt important per donar un sentit profund de la vida. Una abraçada,

+ P. Abat