SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 44,1-10-15; Sl 149; He 11,1-2.8-16; Mc 10, 24b-30

Els nostres pares eren homes piadosos. Ara nosaltres fem memòria del seu record, del seu bon nom i de la seva bondat. Robert, Alberic i Esteve cercant de portar una vida més d’acord a l’esperit de la Regla de sant Benet, amb disset monjos més, deixant el seu monestir, es dirigiren un 21 de març de l’any 1098 a Cister. Creien en la necessitat de viure amb més profunditat l’esperit de la santa Regla i posseïren així ja anticipadament allò que desitjaven trobar. Sortiren del seu monestir sense saber massa bé què els esperava i obeint la invitació d’anar-se’n, convençuts com Abraham, que Déu els cridava. Fou a Cister on es deliren sota precàries construccions per aquella ciutat ben fonamentada, definitiva, que té Déu com a arquitecte i constructor. Ells també, partint d’una vida monàstica que consideraven estèril, aconseguirem com Sara la capacitat de fundar un llinatge del qual avui nosaltres formem part. D’aquella vintena d’homes nasqué una descendència nombrosa que ha perdurat durant nou segles maldant per persever en l’amor al lloc i a l’observança de la santa Regla.

Robert, Alberic i Esteve, gràcies a la fe, començaren a caminar per la gràcia de Déu, sabent que no posseirien en aquest món allò que Déu els havia promès sinó que tan sols ho entreveurien de lluny estant, sentint-se així com a forasters i estrangers en aquesta terra. Cercaven una pàtria millor, la pàtria celestial, allí on Déu, que no s’avergonyí d’anomenar-se el seu Déu, els tenia preparada una ciutat, el monestir definitivament nou. Ells varen deixar casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps i en el món futur Déu els va reservar la vida eterna.

Què ens diuen avui a nosaltres els nostres sants fundadors Robert, Alberic i Esteve? Què ens queda del seu testimoni? Què els demanem per la seva intercessió? Ens diuen que seguim caminant confiats vers Crist, ens resten el seu exemple i el seu mestratge, i els demanem que ens ajudin a córrer amb tota l’ànima cap a la vida eterna, que el seu testimoni de vida monàstica faci que, instruïts amb els seus ensenyaments espirituals, maldem en les bones obres i posem en pràctica la fe a través de la caritat i seguim així fidelment el camí que ells encetaren. La tradició, l’espiritualitat cistercenca, plena d’humanisme, no ens arriba sols pels textos que els nostres pares ens deixaren sinó que és fonamentalment tradició viscuda, història viva. Parlar de tradició no és parlar tan sols de passat sinó que és parlar també de present i sobretot de futur. Per viure el present i per construir el futur ens cal però no oblidar mai el passat, tenint present tothora d’on venim i quins són els nostres orígens.

La nostra història com a cistercencs és una realitat encarnada per personatges, per rostres concrets que han construït el nostre present i ara ens demanen a nosaltres de treballar avui per edificar el nostre futur. Tots aquells que ens han precedit en les nostres comunitats han construït la realitat actual, uns ho hauran fet anònimament, d’altres els recordem com a exemples, com Robert, Alberic i Esteve que, moguts per un amor immens a la humilitat, amb una gran capacitat de paternitat, una sensibilitat eclesial generosa i portant la llavor de la renovació i la reforma al desert de Cister, ens emplacen avui a donar fruits, uns fruits que durin i esdevinguin a la fi llavors de futur.

A Cister es visqué la força renovadora del misteri pasqual. Robert, Alberic i Esteve, essent veritables testimonis de l’Evangeli, ens deixaren exemple de solidaritat fraterna en una veritable comunitat de fe i d’amor. La seva memòria ens fa donar avui gràcies a Déu per tots aquells que en el clos dels monestirs han dedicat la seva vida a la recerca de Crist amatents als germans. El seu record és també el nostre compromís a mantenir-nos fidels al seu esperit, a la Regla i al lloc. Som els seus marmessors, però no podrem mantenir el seu llegat ni fer fructificar els talents que han deixat a les nostres mans, si no confiem en Crist. Sols Déu ho pot tot, amb Déu al costat tot esdevé possible, i considerant-nos servents inútils de l’únic i vertader Rei, Senyor i Mestre nostre, deixant els nostres propis interessos i fiats en la vida eterna, se’ns donarà ja aquí el cent per ú.

Que Déu, per al qual és fàcil fer d’allò petit coses grans i del poc molt, mogui els nostres cors. Que ens ajudi a portar els treballs i dificultats, ni tants ni tan extrems com els que patiren els nostres pares, per seguir les petjades de Crist i estimant la Regla en l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, que és el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat. Que com ells, aquells soldats de Crist a qui l’aspror del lloc no desencoratjà en el seu ferm propòsit concebut en el seu ànim, no anteposem mai res a l’amor del Crist el qual ens dugui, com a ells, tots junts a la vida eterna, a aquella pàtria millor, la pàtria celestial.