29 de març de 2018

DIJOUS SANT. MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

«Cada vegada que mengem el pa i bevem del calze anunciem la mort del Senyor fins que torni». Jesús, poc abans de patir la passió i mort en la creu, deixà als deixebles, ens deixà a nosaltres, aquesta tradició, que els apòstols reberen i ens han transmès, que ve directament de Jesús i que nosaltres actualitzem cada cop que celebrem l’Eucaristia: totes les generacions de creients la celebrem com una institució perpètua, fins que Ell vingui, en la gran Pasqua. Ara la víctima ja no és un anyell o un cabrit, és el mateix Crist ofert per nosaltres a la taula de la creu i present entre nosaltres a l’altar de l’Eucaristia.

Déu no ha abandonat mai l’home, perquè Ell no vol la mort del pecador sinó que es converteixi i que visqui. Déu es fa present al llarg de la història de la salvació. S’hi fa present per mitjà dels seus ministres, dels profetes, dels apòstols. Així alliberà, de la mà de Moisès, el seu poble predilecte, Israel, de l’esclavatge a l’Egipte i establí amb ell un dia com a memorial en honor del Senyor, un dia per a celebrar per totes les generacions fins avui com una institució perpètua. Perquè Déu també es fa present en el seu poble, en la seva història, com diu Jesús, està present allí on n’hi ha dos o tres de reunits en el seu nom. Però l’home, el poble d’Israel, li fou infidel un cop i un altre.

Les nostres febleses ens empenyen a apartar-nos de Déu. Però a Ell li dol la mort dels qui l’estimen i ens estima tant que ens envià el seu Fill per tal que, fet home com nosaltres, igual en tot a nosaltres llevat del pecat, morís com nosaltres, vencés la mort i ens donés la vida. En acabar se’n pujà al cel d’on ha de retornar per instaurar el regne definitiu, però ens deixà una tradició, transmesa des dels apòstols fins avui, ens deixà el seu cos i la seva sang com a presència entre nosaltres, una nova aliança de la qual fem memorial en cada Eucaristia. Tal com la primera aliança no fou inaugurada sense sang, la dels anyells i cabrits, i calgué repetir-la moltes vegades, ara Crist no cal que s’ofereixi moltes vegades, amb una n’hi va haver prou, s’ha manifestat una vegada per totes, i així com nosaltres morim una sola vegada, Ell ha estat ofert un sol cop, del qual nosaltres fem memòria cada vegada que mengem el pa, que és el seu cos, i bevem el vi del calze, que és la seva sang.

Però no sols amb gestos i amb paraules el recordem. Ell, tot celebrant el pas del Senyor amb els seus, el memorial celebrat com un pelegrinatge en honor del Senyor, arribada la seva hora, la de passar del món al Pare, estimant els seus, els estimà fins a l’extrem, i essent el Mestre, ens donà exemple perquè nosaltres fem com Ell va fer.

Aquesta presència seva l’actualitzem en cada Eucaristia. Déu es fa present enmig de l’assemblea, en els seus ministres, en la Paraula, en el pa i el vi, de manera especial i fonamental, però nosaltres, enfortits per aquest sagrament admirable, l’hem de fer present enmig nostre mitjançant l’amor als germans, un amor fet servei que té com a model aquell que no vingué a ser servit, tot i que hi tenia tot el dret, sinó a servir. El manament de Jesús, en confiar a la comunitat dels deixebles la realització litúrgica, situa l’acció en la realitat del lliurament de la seva vida; en l’Eucaristia es fa present el sacrifici de la creu; no és quelcom a iniciativa dels deixebles per recordar, per mantenir viu el record de Jesús de Natzaret. Jesús, de qui certament fem memòria, es fa present amb la seva Paraula, a l’altar i en la seva Església.

Així com el darrer sopar és anticipació sacramental de la creu, l’Eucaristia, cada cop que la celebrem, és actualització sacramental d’aquests sacrifici. Jesús identifica el pa i el vi amb el seu cos i la seva sang, la fe en la presència real fa de l’Eucaristia una comunió vivificant amb Jesús, únic mitjancer de la nova i vertadera aliança; en l’Eucaristia, en les espècies del pa i del vi, combreguem amb la humanitat de Jesús, amb la seva missió, amb la seva mort en creu i amb la seva resurrecció. En la creu i en la resurrecció s’ha donat a conèixer, de manera admirable, la voluntat salvífica de Déu; Ell tan sols vol que ens convertim i que visquem. Per actualitzar el misteri pasqual Crist està sempre present en la seva Església.

El Senyor ens parla a través de la litúrgia de la Paraula, per l’Evangeli i l’Escriptura. No només ens parla, sinó que també es fa present enmig del seu poble, enmig de la seva Església. És la presència del Senyor que s’acosta al seu poble compartint amb ell el seu temps. Això és el que succeeix durant la celebració litúrgica que no és un acte social ni tan sols una reunió de creients per pregar junts. És molt més que això, perquè en la litúrgia eucarística Déu està present i la seva presència és una presència real. Quan celebrem l’Eucaristia no és una representació del darrer sopar; és pròpiament el darrer sopar; és viure una altra vegada la passió i la mort redemptora del Senyor. És una teofania en la qual el Senyor es fa present de nou, ara i aquí, en l’altar per ser ofert al Pare per a la salvació del món. És l’actualització de la nostra salvació i «aliment de la veritat que ens impulsa a denunciar les situacions indignes de l’home, per causa de la injustícia i l’explotació i ens dóna nova força i ànim per treballar sense descans en la construcció de la civilització de l’amor» (Sacramentum Caritatis, 90).

Fent-nos servidors com Jesús ens ensenyà i enfortits per la seva presència real en l’Eucaristia portem el missatge d’esperança; Crist ha mort en la creu per nosaltres i per nosaltres ressuscità.