19 de març del 2018

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24

Fa un temps vaig contemplar una pintura que representava sant Josep assegut en una cadira baixa al costat d’un esglaó sobre el qual hi havia representat Jesús d’uns 8 anys. Em va cridar l’atenció l’actitud de sant Josep reclinant el cap vers Jesús, però sobretot la seva mirada que es trobava amb la de Jesús, que apareix amb els ulls aclucats mirant a sant Josep. Un encreuament de mirades senzilles però profundes, carregades d’un profund sentiment d’estimació, diria de tendresa.

I aquesta contemplació em va portar a recordar un pensament de sant Gregori el Gran que afirma que la Paraula de Déu, quan l’acollim en el nostre cor i la nostra vida, creix. És curiós: el nom de «Josep» significa: «que creix», «que augmenta». Potser sant Gregori es va inspirar en la figura de sant Josep en afirmar que la Paraula de Déu creix quan nosaltres l’acollim.

En un primer moment sembla que la seva figura no creix, sinó que fins i tot desapareix de l’Evangeli, passats aquests primers anys de la vida de Jesús. Serà a partir del segle XI quan es comença a popularitzar la devoció, i ens parlaran d’ell santa Gertrudis, sant Tomàs d’Aquino i sant Bernat, sant Vicenç Ferrer, entre d’altres. Sant Bernat ens diu en unes paraules plenes de tendresa: «Penso que sant Josep va somriure Jesús més d’una vegada mentre l’aguantava sobre els genolls». Unes paraules que estan en la línia d’aquest quadre de què he parlat abans.

Però encara ens diu unes altres paraules interessants: Josep entronca realment amb l’estirp de David, en línia amb el que hem escoltat a la primera lectura sobre el rei David. I escriu: «Sí; és fill de David plenament, ja que no va deshonrar al seu pare. En tot fill de David, segons la carn, però també per la seva fe, en la línia d’Abraham, per la seva santedat i per la seva entrega. És a dir, que el Senyor, com un altre David, el va trobar segons el seu cor i li va confiar amb tota garantia el secret i sacratíssim misteri del seu propi cor. El va fer confident del misteri ignorat pels grans del món».

A aquest perfil de bellesa espiritual traçat per sant Bernat podríem afegir nous trets del Papa Francesc que augmenten aquest perfil de sant Josep: «És l’home amagat, l’home del silenci, l’home que fa de pare adoptiu i que té en aquest moment l’autoritat més gran sense mostrar-la, o fer-la veure; un home que podia dir tantes coses, i això n’obstant, no parla; que podia manar però en realitat obeeix; un guardià de les debilitats que es converteixen fermes en la fe; és l’home de la tendresa més entranyable».

Contemplant aquest perfil de sant Josep s’entén que a partir dels segles XI i XII la seva figura sigui més i més valorada en la vida de l’Església. El Papa Sixt IV l’introduí en el Calendari Romà, i la seva festa serà definitivament instituïda pel papa Gregori XV.

Jo en destacaria tres característiques importants per a la nostra vida de fe:

És l’home capaç de somiar, d’acollir i custodiar i de tirar endavant el somni de Déu per a l’home.

Somiar, acollir, custodiar, portar endavant el somni de Déu, la seva obra o el seu projecte d’amor.

Són unes actituds que hauríem de fer nostres: no dormir, no tenir somnis, que diu Unamuno, sinó somiar que és propi d’un esperit jove i obert a la força i l’aventura de la vida amb sentit; acollir i custodiar el misteri de Déu, que és també el misteri de l’home, ja que l’obra de Déu és una obra d’amor com diu el salmista, però per a l’home, perquè aquest visqui amb plenitud la seva vida.

A nosaltres ens importa «créixer» en la vida espiritual. Viure aquest esperit de sant Josep ens exigeix créixer en la vida espiritual. Portar l’evangeli a les profunditats del nostre ésser, a les fonts de la nostra afectivitat, a les arrels mateixes de l’inconscient, o en cas contrari el nostre amor a Déu serà cerebral, no creixerà, i la nostra personalitat no arribarà a unificar-se en Crist. O creixem espiritualment o ens quedem vivint en un divorci interior. I ja veieu que el divorci està d’actualitat o de moda a la nostra societat. El cap el tindrem posat en el Senyor, però el cor en altres amants, en altres objectes, amb la catàstrofes que això pot comportar tant en el pla psicològic com en l’espiritual. Cal créixer en la nostra vida espiritual.