21 de març de 2018

TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26

Explica sant Gregori en els seus diàlegs que l’home de Déu Benet enfortí el seu trànsit amb la recepció del cos i de la sang del Senyor, i sostingut pels braços pels seus deixebles, com Moisès davant els amalequites a Refidim era sostingut per Aaron i Hur, sant Benet alçant la mà, guanyava així la vida eterna; com Moisès aconseguia la victòria. I si Moisès escriví un document perquè en constés la memòria, sant Benet escriví una Regla per a guia dels monjos; ambdós guies i legisladors.

Tal com el Senyor va prometre a Abraham de convertir-lo en un gran poble, així també generacions de monjos i monges han seguit i seguim sant Benet en la seva escola del servei diví, i el seu nom s’ha fet tan gran que serveix per a beneir. Sant Benet se n’anà del seu país, del seu clan i de la casa del seu pare, per recordar-nos que els monjos no som amos ni del nostre propi cos ni de les nostres voluntats. Hem de ser propietat de Déu i quan sant Benet ens recorda que als monjos ja no ens pertany ni tan sols el nostre propi cos ni la nostra voluntat, ens està convidant a viure en plenitud la nostra filiació divina, el nostre total lliurament a Déu. Els monjos hem optat per seguir a Crist, per sotmetre’ns a la voluntat de Déu, reconeixent així la nostra pertinença a Ell, essent u com Crist i el Pare són u.

Sant Benet, vivint aquesta pertinença, és considerat home de Déu, el món reconeix que Déu l’envià i que l’estimà. La Regla ens convida a endinsar-nos en aquesta pertinença, que passa necessàriament per la renúncia, febles i imperfectes com som, a pertànyer-nos a nosaltres mateixos. Donar el cor és donar la pròpia vida i això només pot viure’s abandonant-se plenament en Crist. La recerca de Déu no és quelcom especulatiu, sinó eminentment concret, cercar a Déu és conèixer Crist, deixar-nos revestir de Crist, seguir-lo fins al final. Crist està present arreu de la nostra vida, és el cor mateix de la vida monàstica, com fou present en la vida de sant Benet fins al seu darrer alè. Els monjos reconeixem Crist en l’abat, el servim en els malalts, el saludem en els hostes, i militant sota el seu estendard, renunciant a la nostra pròpia voluntat, perseverant en l’obediència fins a la mort, compartim els seus sofriments per la paciència amb l’esperança certa de compartir un dia la seva glòria.

Sols Crist dóna sentit a la generositat, a les renúncies, als sacrificis. Sols tenint-lo a Ell per centre de la nostra vida a aquell que ens ha cridat, que ens ha triat com a possessió, i ens estima, la nostra vida té sentit; ningú com Ell no ens fa feliç perquè ens ensenya el camí que duu a la vida. Des del pròleg fins al final de la Regla, sant Benet ens recorda com Crist és el camí, el nostre model, el nostre guia, certament mai prou abastable, mai prou imitable, però sempre model de vida, la meta cap a la qual ens dirigim; perquè tan sols viure amb Crist condueix a la plenitud de vida. Sols Crist és el que ens proporciona aquell bon zel de què parla sant Benet; aquell que practica el qui no anteposa absolutament res a Crist.

I tal com Moisés guià el poble vers la terra promesa, sant Benet ens acomboia pel desert de la nostra humanitat, en l’escola del servei diví; cap a Crist, veritable i definitiva meta, vers aquella pàtria celestial, a la qual puguem arribar tots junts, la vida eterna, la vertadera vida, aquella de la qual Crist, morint a la creu i ressuscitant, ens convida a participar i compartir amb Ell.