14 de juliol de 2019

DIUMENGE XV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dt 30,10-14, Sl 68,14 i 17.30-31.33-34.36-37; Col 1,15-20 i Lc 10,25-37

Un sacerdot tornava de Jerusalem pel camí cap a Jericó i de lluny estant veié un home mig mort, nu i ensangonat i pensà que aquell pobre home podria ser un destorb per a ell, el faria retardar i potser arribaria tard a casa i ves a saber quines complicacions més li portaria o potser fins i tot era un parany i l’assaltarien a ell mateix; decidí de passar de llarg per l’altra banda del camí tant de pressa com pogués i fer com si res hagués vist. Tanmateix un levita quasi es topà amb el pobre home tirat pel terra, però també pensà que era millor no complicar-se la vida i feu via, no fos que se li refredés el dinar i total potser aquell pobre home ja era mort i no s’hi podia fer res; tot plegat millor fer com si no se n’hagués adonat de la seva presència. Tots dos coneixien la Llei, sabien que el Levític diu «estima els altres com a tu mateix» (Lv 19,18), però aquestes paraules no les tenien ni als llavis, ni al cor i procuraren primer per la seva comoditat i el seu benestar que per cap altre cosa.

També hi passà un samarità pel mateix camí de Jericó a Jerusalem. Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans, i que Jesús mateix havia dit als apòstols: «no us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana» (Mt 10,5); tot i que és cert que fou un samarità l’únic dels deu endimoniats que quan s’adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies (Lc 17,15-16). Un samarità doncs també veié aquell pobre home nu i ferit, no pensà pas si era jueu o no, no l’esquivà, ni es feu el desentès, sinó que s’hi arribà i se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà.

Per al sacerdot i per al levita la llei que el Senyor els va donar els era massa difícil i fora del seu abast. Anaven al temple i a la sinagoga i fins i tot, com aquell fariseu de l’Evangeli de Lluc, donaven gràcies al Senyor (Lc 18,9-14) per no ser com un pobre samarità; però ni escoltaven al Senyor, ni guardaven els seus manaments, ni s’havien convertit. Al Senyor, per qui han estat creades totes les coses, plenitud de tot el que existeix, no li val de res que sapiguem que hi ha escrit a la llei sinó ho llegim amb els ulls del cor. Si sabem que cal estimar a Déu amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament i als altres com a nosaltres mateixos; cal que obrem així per poder viure en plenitud i veritat, que fem com el bon samarità.

Tant individualment com socialment, masses cops, per no dir quasi sempre, passem de llarg del necessitat, accelerem el pas, no fos cas que la seva mala sort fos encomanadissa. De tant sentir-ho, llegir-ho o veure-ho ja no ens toca al cor la notícia de tants morts al mar cercant una vida una mica millor, de tantes dones víctimes de la violència, de tanta gent gran que viu en la solitud, de tanta gent presonera d’alguna dependència, dels qui són a la presó, per la raó que sigui, o fora de casa i de la seva pàtria, pel motiu que sigui. Els nostres cors van esdevenint insensibles sense adonar-nos-en de que també nosaltres som o serem en algun moment uns pobres sofrents.

Diu el Papa Francesc «no us mireu la vida guaitant des del balcó, fiqueu-vos-hi en ella, Jesús no es va quedar al balcó, s’hi va ficar; no guaiteu mirant la vida, fiqueu-vos-hi en ella com va fer Jesús.» (Vetlla de la XXVIII Jornada Mundial de la Joventut, 27 de juliol 2013). El sacerdot i el levita s’ho van mirar de lluny, des de tant lluny com van poder, guaitaven des del balcó estant; tant sols el bon samarità s’hi va implicar fins al coll.

Passar de llarg, amb indiferència, no és el que ens demana Jesús, vol que ens hi aturem, perquè el bon samarità és aquell home o dona, que s’atura al costat del qui sofreix, sigui el sofrent de qualsevol raça, religió, gènere o condició social que sigui. No s’hi atura per fer el tafaner, sinó per disponibilitat, per servir i no per ser servit. El bon samarità de la paràbola no es queda en la mera commoció i compassió, les converteix en acció i en ajuda. El bon samarità és el que socorre al qui sofreix, de qualsevol classe que sigui, en la mesura de les seves possibilitats, eficaç, posant-hi tot el seu cor sense estalviar mitjans; donant-se a sí mateix. L’home no pot «trobar la seva pròpia plenitud si no és en el lliurament sincer de si mateix als altres» (GS 24), com el bon samarità, un home capaç de donar-se a si mateix (cf. Sant Joan Pau II, Salvifici Doloris, 28).

Què hi ha escrit a l’Evangeli? Què hi llegim? Doncs fem-ho i viurem en plenitud, igual que el bon samarità. Vessem sobre les ferides l’oli del consol i el vi de l’esperança, a la llum i esguard de crist mort i ressuscitat per a salvar tots els homes de bona voluntat.