2 de novembre de 2021

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2M 12,43-46, Sl 22, Rm 14,7-9.10b-12 i Jo 11,32-45

Sense l’esperança en la resurrecció la mort és un sense sentit, pot acabar esdevenint una angoixa vital, com una espasa que plana sobre el nostre cap, sobre la nostra vida, sempre amenaçant, per acabar caient damunt nostre, un dia més proper o més llunyà. La vida aquí és un regal de Déu; perquè és llavor de vida eterna; aquest és el seu vertader sentit.

Deia una recent publicació de la Fundació Joan Maragall que «parlar de tant en tant de la mort és útil, com a mínim per quatre raons: ajuda a discernir millor les prioritats vitals; relativitza les preocupacions, els desigs i els entrebancs i els posa en un context temporal més ampli; ens ajuda a adonar-nos de la importància que tenen per a nosaltres algunes persones i alguns episodis de la vida; i contribueix a la lucidesa sobre la fragilitat de la nostra condició.» (Espiritualitat i pandèmia. Reflexions sobre el fracàs, la mort i l’esperança, p. 7).

La mort per al creient va lligada íntimament i indissolublement a l’esperança; com aquella esperança que mogué a Judes Macabeu a oferir un sacrifici d’expiació pel pecat dels homes que havien mort en la batalla. Judes Macabeu honorava als morts certament, però no mogut solament per la nostàlgia o el dolor per la seva pèrdua, perquè si no hagués esperat que els qui havien caigut ressuscitarien, hauria estat inútil i neci de pregar pels qui ja eren morts. Judes Macabeu feia talment com nosaltres, que avui recordem als nostres germans difunts moguts per l’esperança de la seva i de la nostra mateixa resurrecció; perquè els qui avui preguem pels nostres difunts, demà serem també dels qui hauran deixat aquesta vida. El fonament d’aquesta esperança té un nom: Crist. Fou Ell qui va morir i va tornar a la vida, ens ha dit sant Pau, Crist és l’esperança, encarnada, feta home, feta realitat.
Per això ens confiem a Ell, tant si vivim, com si morim ens confiem al qui és sobirà de morts i de vius, com diu l’Apòstol.

La mort ens causa dolor, la mort dels éssers estimats, la dels qui han conviscut amb nosaltres, la dels amics; ens dol la seva pèrdua i alhora ens fa ben present el sentiment de la finitud de la nostra pròpia vida. No podem restar insensibles a la mort, seria ben bé una manca de caritat, perquè a Jesús mateix se li negaren els ulls davant la mort del seu amic Llàtzer i el dolor de les seves germanes; es commogué profundament i es contorbà. Davant la mort, des de la fe, ens cal sentir-nos adolorits sí, però alhora plantar la llavor de l’esperança i confiar en que veurem a la fi manifestada la glòria de Déu. Sovint quan parlem de la vida pensem en aquesta vida que tenim ara, amb una data d’inici i una data de caducitat; però la idea de vida, la Vida amb majúscules, va molt més enllà d’aquesta existència massa sovint infeliç, massa sovint sacsejada per la malaltia, la dificultat, les ambicions, la lluita constant per sobreviure. «Déu no ens salva de la mort ni de la desgràcia, creiem que ens salva en la mort i en la desgràcia.» (Espiritualitat i pandèmia. Reflexions sobre el fracàs, la mort i l’esperança, p. 47).

Jesús a casa dels seus amics a Betània digué a Marta: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària.
Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa.» (Lc 10,41-42). També a nosaltres les coses terrenals, la vida terrenal ens neguiteja, quan de fet la nostra mirada hauria d’anar sempre més enllà del que ara i aquí veiem, fits els ulls al cel, fits els ulls de la fe en la vida eterna.

Per a nosaltres des de la fe té sentit pregar pels nostres germans difunts i avui, recordant-los, estem en comunió amb ells conscients de que si Crist ha vençut la mort, ha guanyat per a ells i per a nosaltres la vida eterna.

Ara i aquí preguem perquè els nostres germans ja gaudeixin d’aquesta vida en plenitud, que havent comparegut davant el tribunal de Déu l’esperança sigui ja per a ells una certesa i demanem que un dia ens hi unim a la presència del Pare. Tot pregant i recordant als nostres germans difunts, visquem ara nosaltres per al Senyor per tal de poder morir per al Senyor, sobirà de morts i de vius, font de la resurrecció i de la vida.