15 de novembre de 2021

TOTS ELS SANTS QUE SERVIREN DÉU SOTA LA REGLA DE SANT BENET

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Is 61,9-11; Sl 99; Jn 15,1-8

Celebrem avui la festa de Tots els Sants que serviren Déu sota la Regla de sant Benet, una commemoració pròpia també d’altres ordes religiosos.
No hi ha dubte que es tracta d’un reflex de la festivitat que vàrem celebrar el dia 1 de novembre, Tots Sants, a seques. Però no és ben bé el mateix. Ho explica Mn. Farnés en una glossa del directori litúrgic de la Fundació Pere Farnés. La festivitat del dia 1 ens feia posar els ulls i el cor en la Jerusalem celestial, en aquella immensa multitud de deixebles fidels de Jesús que, havent-se configurat amb ell, «havent rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell» (Ap 7,14), constitueixen l’aplec joiós del que en diem «l’Església triomfant». La festivitat d’avui, en canvi, concerneix únicament aquells deixebles, ells i elles, que, emmirallant-se en la Regla de sant Benet, prenent les esplèndides armes de l’obediència per militar per Crist, l’únic Rei veritable, i entrant a la seva escola de servei, han reeixit a no anteposar-li res absolutament, cercant-lo en un camí d’humilitat amorosa i de joiosa fraternitat. Molts d’ells ens han deixat escrita la seva experiència de Déu en els seus sermons i tractats, i són per a nosaltres guies segurs, un bell estol d’amics fidels en el nostre camí de recerca de Déu.

L’evangeli que hem proclamat ens proposa el camí de la santedat cristiana amb una esplèndida metàfora: la del cep i les sarments. Diguem que ens fa entendre la santedat com l’exercici de la nostra pertinença a Crist. La iniciativa és tota seva, ja que és ell qui fa circular la saba vital del seu Esperit de les arrels a les fulles de la planta. A nosaltres se’ns demana de romandre units a la soca del cep (meno, en grec, és un verb important de la teologia joànica). Aquest romandre no consisteix a tenir una actitud passiva, un simple deixar-se fer, que també. La metàfora del cep i les sarments incorpora un element significatiu: la poda del vinyater, el Pare. Per a nosaltres romandre en Crist significa ser actius en un camí de servei i de donació, en l’amor i en la gratuïtat de la joia. Hi ha encara un altre element de la santedat que suggereix la imatge del cep, i és el del nostre amagament en Crist en el silenci de Déu: «Ell m’amaga al seu costat» (Sl 26,8). Hi pensava tot just ahir, caminant entre les vinyes, que el vent de tardor va despullant de les seves fulles vermelles i daurades. Restarà només la soca del cep, com morta. I els treballadors de la vinya en podaran les sarments. Serà el temps d’una gran pobresa i d’un gran silenci, el de l’hivern. Però també el temps d’una gran esperança en «el fruit que només Crist pot produir: la caritat, joia de Déu i de la humanitat», amb paraules del nostre Abat General de la seva darrera carta de Pentecosta: «El cep i les sarments».

Fem nostre, doncs, el que hem pregat en la col·lecta d’aquesta missa: «Oh Déu [...] concediu-nos, amb la intercessió de sant Benet, abat, i de tots els sants monjos que han observat la seva Regla, de ser omplerts de les riqueses del vostre amor». I fem-ne lloança, amb els llavis i amb la vida, perquè «perdura eternament el seu amor, ell és fidel per segles i segles». Amén.