7 de novembre de 2021

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
1R 17,10-16; Sl 145,6c-7.8-9a.9bc-10; He 9,24-28; Mc 12,38-44

Oferir-se, donar-se, això és el que complau a Déu; no li plauen grans ofrenes, ni encara menys anunciades a tocs de corn o de trompetes; Déu estima la senzillesa de cor, la sinceritat de cor. El Senyor sap que és donar-se del tot, perquè a Crist no li calgué oferir-se moltes vegades, amb una sola vegada n’ha tingut prou, perquè Ell s’ha donat fins a l’extrem i això és el que ens demana donar-nos fins a l’extrem de donar el que ens cal, no pas el que ens sobra. Una vídua que no té sinó un grapat de farina i una mica d’oli; una altra vídua pobre que sols té dues monedes de les més petites; totes dues donen tot el que tenen i ho fan generosament, desinteressadament; no pas pensant en cap recompensa futura, sinó donant-ho de cor.

La nostra societat apareix sovint com a altruista i li plau dir-se solidaria, generosa; però al cap i a la fi acabem donant allò que ens sobre, allò que ja no hem de menester o fins i tot allò que ens fa nosa; som com aquells mestres de la llei que blasmava Jesús que els agradava de passejar-se amb els seus vestits, ser saludats a les places, ocupar els primers seients i que acabaven devorant els béns de les viudes en lloc de socorre-les. Eren d’aquells que mantenen una actitud de superioritat i de vanitat que els porta a menysprear als que compten poc o es troben en inferioritat de condicions, com era el cas de les vídues d’Israel. Qui sap si mentre aquella vídua pobre tirava dues petites monedes algun ric se la mirava amb menyspreu.

Al Senyor no li convencen les aparences, aquell qui va prendre damunt seu els pecats de tots, coneix ben bé que hi ha al fons dels nostres cors, Ell sap com diu el salmista que «els nobles són només aparença: tots plegats a les balances no pesen més que el vent.» i que sols val fer justícia als oprimits, donar pa als famolencs, alliberar als presos, donar la vista als cecs, guardar als forasters, redreçar als vençuts, capgirar els camins dels injustos, mantenir a les viudes i als orfes. És el que ens ensenya l’Església i tal volta avui ja hem oblidat, són aquelles definides com les obres de misericòrdia per l’Església i que segurament vam aprendre de memòria quan érem petits: Donar de menjar al qui té fam; donar de beure al qui té set, vestir al despullat, visitar als malalts i als presos; acollir als forasters, rescatar als captius i enterrar als morts; això és el que compte.

Tant la societat com la cultura actual, igual que les del temps de Jesús, estan satisfetes pel desig de figurar, de protagonisme, d’aparèixer com a generosos, pura façana. Els mitjans de comunicació destaquen als personatges influents i provoquen l’anhel de ser citats com a famosos. En canvi, l’Evangeli presenta una manera ben diferent de comportament, en el qual la discreció, l’anonimat i l’honradesa es valoren de manera especial.

Jesús ens adverteix del risc de desitjar l’aparença. Cadascun de nosaltres pot descobrir fins a quin punt sofreix si no se’l té en compte, si no se li dóna l’honor que entén se li deu, si s’apoderen d’ell la gelosia en veure el tractament que reben uns altres. Cap d’aquests valors caducs i limitats serveix per al Crist, la norma al regne promès és ben diversa de la nostra; allí dues viudes valen molt més que tots els reis, els rics i els grans sacerdots junts. La vídua pobra de l’Evangeli és presentada com a icona de generositat i es converteix en protagonista als ulls de Jesús; ella no donà les dues petites monedes perquè Crist la veiés, segurament ni sabia que algú la mirava; però en aquell temple no hi havia cap altre de més religiosa, més solidaria, més honrada que aquella viuda.

Perquè Déu no mesura la quantitat sinó la qualitat, escruta el cor, mira la puresa de les nostres intencions.