21 de setembre de 2022

SANT MATEU, APÒSTOL I EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ef 4,1-7.11-13; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Mt 9,9-13

Celebrem avui la festa de sant Mateu, apòstol i evangelista. Voldria dedicar aquesta glossa al seu evangeli, com a porta i mirall que ens permet l’accés a Jesús, a nosaltres, comunitat de creients que volem seguir les seves petjades.

Se l’anomena el primer evangeli, encara que cronològicament vindria després del de Marc. I en les nostres Bíblies i Evangeliaris el trobem també en primer lloc, ja que se’l considerava, des dels primers temps, l’evangeli de l’Església per excel·lència.

L’autor del primer evangeli, que la tradició identifica amb el publicà Leví o Mateu, deixeble i apòstol de Jesús, escriu aquest relat per a una comunitat molt familiaritzada encara amb les tradicions del judaisme. Ens presenta Jesús com el nou David, com el nou Salomó i com el nou Moisès, i ho fa amb un estil literari proper al de la Bíblia Septuaginta, la traducció grega de la Bíblia hebrea, que és la que ell llegeix i té, per dir-ho així, damunt el seu escriptori. La seva obra té una introducció, que són els relats de la infància de Jesús, i una conclusió, probablement un relat més antic, que és la història de la passió i la resurrecció del Mestre. Aquesta introducció i la conclusió ens ajuden a llegir correctament el cos central de la seva obra, que està estructurat en cinc grans ensenyaments de Jesús: el primer és el sermó de la muntanya (cc. 5-7), el segon és l’exhortació adreçada als missioners itinerants, just després de l’elecció dels dotze apòstols (c. 10), el tercer és el discurs de les paràboles, set paràboles sobre el Regne de Déu (c. 13), el quart és el discurs sobre la vida de l’església i les relacions comunitàries (c. 18), i el cinquè és el discurs escatològic (cc. 23-24), que s’acaba amb tres paràboles: les deu verges, els talents i el rei jutge universal (c. 25). Mateu ens ho ha dit en la seva introducció, que Jesús és el nou Moisès, amb el ben conegut relat de la fugida a Egipte. Per això, com els cinc llibres d’una nova Torà, el seu ensenyament es desplega en cinc grans discursos, entre els quals hi ha relats de miracles i altres ensenyaments.
Les paràboles ens mostren Jesús com un veritable mestre de saviesa. També ens ho havia dit al pròleg, que Jesús és el nou Salomó, amb el bell midraix de la visita d’uns mags, que, com va fer en altre temps la reina de Saba anant a visitar Salomó, reconeixen en l’infant de Maria els tresors de la veritable saviesa. I és el nou David, és a dir, el qui ve a instaurar el Regne, el projecte amorós de Déu.  Amb la solemne genealogia que obre el seu llibre, Mateu ja ens havia dit que Jesús, el fill de Maria, és tres vegades el fill de David, és a dir, David, el nou David. Ací hi ha potser l’element més transgressor d’aquesta història, que sant Mateu escriu com una continuació de la Bíblia, i que ho capgira tot: el tron d’aquest rei, el lloc on el reconeixem com a tal, és una creu, instrument de suplici i ignomínia. La creu revela el veritable sentit de totes les paraules de Jesús sobre el Regne, obrint la nostra realitat a la realitat i al futur de Déu, a la seva salvació.

Però encara hi ha un fet més consolador: la mateixa expressió que obre l’evangeli: «Emmanuel, Déu amb nosaltres» (Mt 1,23), és la que el clou en llavis de Jesús, abans d’enlairar-se: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20). Déu és amb nosaltres, per nosaltres, per a nosaltres, com nosaltres, un de nosaltres, a totes i per sempre. Aquest és, fet i fet, el missatge de l’evangeli segons sant Mateu.

Mateu era un publicà, germans i germanes, comptava monedes, assegut al seu teloni, on Jesús el trobà recaptant impostos. La crida de Jesús, però, li va trastocar el negoci: «Segueix-me» (Mt 9,9). Les monedes que havia de lliurar als romans, les canvià pels talents del Regne, que hauria de lliurar al seu veritable Senyor. Trenta monedes de plata, a canvi del tresor amagat i la perla fina del Regne del cel. Aquest és el negoci més rentable. Un bon negoci. Donem-ne gràcies a Déu i posem-nos a treballar-hi.