Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 11, 21b-26; 13, 1-3; Sl 97; Mt 5, 20-26
Quan "et trobis ja a l'altar, a punt de presentar l'ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després a presentar la teva ofrena".
Germans estimats: aquestes paraules de Jesús són com fletxes enceses que penetren dins el tema candent de les relacions humanes. Jesús utilitza conceptes de la natura -com foc, llum, vent, aigua i terra- per explicar l'acció de l'Esperit de Déu que vol canviar la nostra pobre natura, el nostre cor. El seu foc hi vol devorar els rostolls que no valen per a res. El seu vent vol escampar-hi la llavor que farà verdejar el nostre interior. Aquest camp donarà fruits per l'acció de la pluja i la llum. Crist, Aigua Viva i Llum del món.
Permeteu-me aquestes metàfores per ambientar millor l'Evangeli d'avui, que parla de la caritat fraterna i del perdó. Les paraules, aparentment exigents, de Jesús no són sinó una invitació a progressar, evitant el conformisme i esdevenint millors. Podem caure en la pendent de la mediocritat o de la insensibilitat. Jesús no confirma ni justifica la nostra manera d'actuar. Hem de viure un ideal que mereixi la pena i assumir les conseqüències. Si volem ser deixebles de Jesús hem de dir "no" al nostre "ego" que vol col·locar-se al centre i es creu un absolut. Jesús va a l'arrel dels problemes i cerca solucions. Vol que tinguem cura de les nostres actituds interiors, d´on provenen les nostres accions exteriors.
Déu no ens deixa, insisteix, vol que acceptem el seu projecte de vida, que és un repte i un estímul. Sabem que no podem participar a les celebracions litúrgiques amb pau al cor si no hi ha pau entre nosaltres. Cal fer l'esforç de reconciliació per gaudir plenament d'allò que vivim. L'Eucaristia és el signe de l'amor de Déu a nosaltres. Ho comprenem i ho vivim millor quan el nostre cor estima, quan ha perdonat. Sant Benet ho expressa molt bé en la seva Regla: "fer les paus abans de la posta del sol amb qui s'hagi renyit" (RB 4, 73). Perquè la nit és llarga i els fantasmes de la imaginació creixen. És més senzill demanar perdó i normalitzar les relacions. "Germà, perdona'm".
Aquest matí, a la segona lectura de Matines, hem escoltat unes paraules del Papa Benet XVI: "La santedat no consisteix a no equivocar-se o no pecar mai. La santedat creix amb la capacitat de conversió, de penediment, de disponibilitat per tornar a començar, i sobretot amb la capacitat de reconciliació i de perdó" .Quan anem a combregar amb el cor pacificat pel perdó donat i rebut, acollim junts Jesús i caminem units, esperançats i amb alegria.
11 de juny del 2009
7 de juny del 2009
SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Dt 4, 32-34. 39-40; Sl 32, 4-6. 9. 18-20. 22; Rm 8, 14-17; Mt 28, 16-20
Des de petit em van ensenyar que la Santíssima Trinitat era un misteri insondable, impossible de rastrejar. U i Tri. Tri i U. Un ensenyament en línia amb el Prefaci d'aquesta festa: Un sol Déu, un sol Senyor; no una sola Persona, sinó tres Persones en una sola substància... Tot confessant-vos Déu veritable i etern, adorem al mateix temps la vostra essència única, les Persones distintes, i la seva idèntica dignitat.
Així, en relació a aquest Misteri, ens hem mogut en aquest terreny dels conceptes, fins al punt que Bruno Forte s'ha arribat a plantejar si el Déu dels cristians és un Déu cristià, en considerar la poca projecció que aquest misteri té en la vida dels cristians.
Llegim, d'altra banda, en el Catecisme, que el Misteri de la Santíssima Trinitat és el misteri central de la fe i de la vida cristiana, la qual cosa ens ha de dur a veure si aquest misteri té alguna cosa que veure amb la nostra vida de fe, concreta, de cada dia. Cesari d'Arles també ens recorda que la fe dels cristians es fonamenta en la Santíssima Trinitat.
I de fet, comencem el nostre camí en la fe, com a deixebles del Senyor, essent batejats en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, com hem escoltat a l'Evangeli. La nostra vida de fe, la nostra vida cristiana s'engendra en les aigües d'aquesta font trinitària. D'aquí neix també la llum que il·lumina tots els altres misteris de la nostra fe. Aquest és el misteri de Déu en ell mateix. Tota la història de la salvació no és altra cosa que la història del camí i dels mitjans pels quals Déu es revela, reconcilia amb ell els homes i s'uneix a ells.
Per tant, aquest misteri no és quelcom amagat sinó la revelació d'allò més íntim de Déu. El Misteri es fa paraula en la figura visible de Jesús. El secretissimus Pater, el Pare invisible, es torna visible en la humanitat d'un home: Jesús de Natzaret. El Misteri es fa paraula en el temps. La història es converteix en transparència de l'Etern; la figura visible d'un home, en el rostre de Déu; la paraula trencada i rústica d'un galileu, en la veu suau i sublim del Sant.
Res millor que acudir a aquesta Paraula de Déu en el temps, aquesta paraula divina en la història, per captar aquest Misteri diví en si mateix.
La primera lectura és una invitació urgent: Recorre, investiga... Una invitació a considerar l'acció que Déu ha portat a terme en relació a la vida de l'home al llarg de la història. Ens diu que és un Déu que ha parlat a l'home, que li ha parlat amb una veu de foc. Ens diu que s'ha buscat un poble, que estava esclavitzat, i que tria d'entre altres pobles, mostrant el seu amor amb prodigis, amb mà forta i poderosa. Aquesta és la iniciativa de Déu a la qual l'home ha de correspondre reconeixent tot el que ha fet per ell.
La Paraula convida a reconèixer, a recordar i a complir totes aquestes gestes de Déu envers l'home, envers el seu poble. És una primera part de la manifestació de Déu que té una projecció externa en la història d'un poble. El poble escollit.
Però al poble li costa aprendre. Així que Déu s'encarna, i parlarà no des del foc, sinó a través d'una veu humana, però, això sí, des d'un cor de foc.
Jesús ens va ensenyar que Déu és Pare, Fill i Esperit, en perfecta comunió recíproca. Segons ell, Déu no viu en solitari: és una família, una comunitat. Cada persona divina és distinta, però està sempre oberta a les altres, en reciprocitat absoluta.
I deixarà Déu el seu Esperit dins de l'home, perquè aprengui d'Ell. Així anem descobrint que Déu és un misteri d'amor; que aquest dinamisme d'amor és comunicació profunda, és font de vida nova...
Són tres persones i un únic amor. Les tres divines persones s'estimen de tal manera i estan tan interpenetrades entre si que viuen sempre unides, d'un manera tan profunda i radical, que són un sol Déu.
És una diversitat de vida i d'amor que no es queda tancada en si mateixa, sinó que es desborda creativament fora d'ella. Resulta subjugador pensar que en l'arrel de tot el que existeix hi ha un procés de vida procedent de la Trinitat. La creació és un vessament de vida i de comunió de les tres divines persones, que conviden totes les seves criatures a entrar en el joc simultani de la diversitat i la complementarietat. És el misteri de l'amor diví.
La vida és un misteri d'espontaneïtat, un procés inesgotable de donar i rebre, d'assimilar, d'incorporar i lliurar la pròpia vida en comunió amb altres vides. Tota vida es desenvolupa, s'obre a noves expressions de vida i es reprodueix en altres vides. La vida implica moviment, espontaneïtat, llibertat, futur i novetat. La Trinitat és novetat, com tota vida, la vida sempre és novetat; i és llibertat, donació i recepció perenne, trobament amb si mateixa per tal de donar-se incessantment.
La Trinitat és present quan hi ha iniciativa, entusiasme en el treball de la comunitat, quan hi ha decisió per a inventar camins nous per a nous problemes, quan hi ha resistència contra tota opressió, quan hi ha voluntat d'alliberament, quan hi ha fam i set de Déu.
Dt 4, 32-34. 39-40; Sl 32, 4-6. 9. 18-20. 22; Rm 8, 14-17; Mt 28, 16-20
Des de petit em van ensenyar que la Santíssima Trinitat era un misteri insondable, impossible de rastrejar. U i Tri. Tri i U. Un ensenyament en línia amb el Prefaci d'aquesta festa: Un sol Déu, un sol Senyor; no una sola Persona, sinó tres Persones en una sola substància... Tot confessant-vos Déu veritable i etern, adorem al mateix temps la vostra essència única, les Persones distintes, i la seva idèntica dignitat.
Així, en relació a aquest Misteri, ens hem mogut en aquest terreny dels conceptes, fins al punt que Bruno Forte s'ha arribat a plantejar si el Déu dels cristians és un Déu cristià, en considerar la poca projecció que aquest misteri té en la vida dels cristians.
Llegim, d'altra banda, en el Catecisme, que el Misteri de la Santíssima Trinitat és el misteri central de la fe i de la vida cristiana, la qual cosa ens ha de dur a veure si aquest misteri té alguna cosa que veure amb la nostra vida de fe, concreta, de cada dia. Cesari d'Arles també ens recorda que la fe dels cristians es fonamenta en la Santíssima Trinitat.
I de fet, comencem el nostre camí en la fe, com a deixebles del Senyor, essent batejats en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, com hem escoltat a l'Evangeli. La nostra vida de fe, la nostra vida cristiana s'engendra en les aigües d'aquesta font trinitària. D'aquí neix també la llum que il·lumina tots els altres misteris de la nostra fe. Aquest és el misteri de Déu en ell mateix. Tota la història de la salvació no és altra cosa que la història del camí i dels mitjans pels quals Déu es revela, reconcilia amb ell els homes i s'uneix a ells.
Per tant, aquest misteri no és quelcom amagat sinó la revelació d'allò més íntim de Déu. El Misteri es fa paraula en la figura visible de Jesús. El secretissimus Pater, el Pare invisible, es torna visible en la humanitat d'un home: Jesús de Natzaret. El Misteri es fa paraula en el temps. La història es converteix en transparència de l'Etern; la figura visible d'un home, en el rostre de Déu; la paraula trencada i rústica d'un galileu, en la veu suau i sublim del Sant.
Res millor que acudir a aquesta Paraula de Déu en el temps, aquesta paraula divina en la història, per captar aquest Misteri diví en si mateix.
La primera lectura és una invitació urgent: Recorre, investiga... Una invitació a considerar l'acció que Déu ha portat a terme en relació a la vida de l'home al llarg de la història. Ens diu que és un Déu que ha parlat a l'home, que li ha parlat amb una veu de foc. Ens diu que s'ha buscat un poble, que estava esclavitzat, i que tria d'entre altres pobles, mostrant el seu amor amb prodigis, amb mà forta i poderosa. Aquesta és la iniciativa de Déu a la qual l'home ha de correspondre reconeixent tot el que ha fet per ell.
La Paraula convida a reconèixer, a recordar i a complir totes aquestes gestes de Déu envers l'home, envers el seu poble. És una primera part de la manifestació de Déu que té una projecció externa en la història d'un poble. El poble escollit.
Però al poble li costa aprendre. Així que Déu s'encarna, i parlarà no des del foc, sinó a través d'una veu humana, però, això sí, des d'un cor de foc.
Jesús ens va ensenyar que Déu és Pare, Fill i Esperit, en perfecta comunió recíproca. Segons ell, Déu no viu en solitari: és una família, una comunitat. Cada persona divina és distinta, però està sempre oberta a les altres, en reciprocitat absoluta.
I deixarà Déu el seu Esperit dins de l'home, perquè aprengui d'Ell. Així anem descobrint que Déu és un misteri d'amor; que aquest dinamisme d'amor és comunicació profunda, és font de vida nova...
Són tres persones i un únic amor. Les tres divines persones s'estimen de tal manera i estan tan interpenetrades entre si que viuen sempre unides, d'un manera tan profunda i radical, que són un sol Déu.
És una diversitat de vida i d'amor que no es queda tancada en si mateixa, sinó que es desborda creativament fora d'ella. Resulta subjugador pensar que en l'arrel de tot el que existeix hi ha un procés de vida procedent de la Trinitat. La creació és un vessament de vida i de comunió de les tres divines persones, que conviden totes les seves criatures a entrar en el joc simultani de la diversitat i la complementarietat. És el misteri de l'amor diví.
La vida és un misteri d'espontaneïtat, un procés inesgotable de donar i rebre, d'assimilar, d'incorporar i lliurar la pròpia vida en comunió amb altres vides. Tota vida es desenvolupa, s'obre a noves expressions de vida i es reprodueix en altres vides. La vida implica moviment, espontaneïtat, llibertat, futur i novetat. La Trinitat és novetat, com tota vida, la vida sempre és novetat; i és llibertat, donació i recepció perenne, trobament amb si mateixa per tal de donar-se incessantment.
La Trinitat és present quan hi ha iniciativa, entusiasme en el treball de la comunitat, quan hi ha decisió per a inventar camins nous per a nous problemes, quan hi ha resistència contra tota opressió, quan hi ha voluntat d'alliberament, quan hi ha fam i set de Déu.
6 de juny del 2009
DISSABTE IX (I)
Dia 6 de juny: sant Norbert
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Celebrem la memòria de Norbert de Xanten, el fundador de l'orde dels canonges regulars premostratencs, dins de la reforma de l'església i del clergat, que va promoure la "reforma gregoriana". L'orde fou fundat el 1119, i del seu fundador se'n pot dir que "després de sant Bernat, el personatge eclesiàstic que va tenir més influència en els destins de l'església, en el segon quart del segle XII, fou ell" (l'historiador Fliche). La fundació de Premontré és l'obra per excel·lència de sant Norbert; i va ésser precedida d'anys laboriosos on, poc a poc, aquell que havia esdevingut clergue per ambició s'havia ficat a l'escola de Crist i havia recorregut els camins per a predicar la penitència. Ella fou seguida per un coratjós episcopat a Magdebourg (Alemanya), on el sant bisbe afrontà amb tota l'energia restaurar la disciplina del seu clergat i a lluitar contra l'esperit d'acaparament dels feudals. Va morir l'any 1134, havent passat justament la cinquantena.
Pel que fa a les lectures, tenim que, a la primera del llibre de Tobit [12, 1. 5-15, 20], i com acabament del mateix, s'escau molt bé parlar "del comiat de l'àngel" i de recomanar "vosaltres beneïu Déu i feu conèixer les seves meravelles". En efecte, la història de Tobies acaba bellament. La prova suportada condueix a la benaurança serena d'una família feliç, sadollada i protegida de Déu. I abans de retornar cap a Déu, l'arcàngel Rafel exhorta tota la família de Tobies a que segueixin essent fidels a l'oració i perseverin en les bones obres. Ve a ser així com l'acabament d'un conte de fades, i podem preguntar-nos ¿si realment podia fer-se millor abans de Crist?
El salm responsorial ha estat tret del mateix llibre de Tobit [13, 2. 6. 7. 8 (R.: 1b), que ens ha fet "beneir el Senyor, Déu que viu eternament".
Mentre que el fragment de l'evangeli de sant Marc [12, 38-44] ha posat l'accent en la frase de la "viuda pobra [que] és la que ha donat més de tots". I és que hi ha hagut un gran contrast: mentre, d'una banda, uns escribes devots, però que corren cap als honors i devoren els béns de les viudes (versets 38-40), i de, l'altra banda, una viuda que no té sinó allò que ha donat (41-42). O sigui: per un costat, hipocresia; per l'altre, un gest sense preu (43), perquè la viuda ha posat traient-s'ho de la pròpia indigència (44). ¿No s'hi pot veure aquí una imatge de Déu? Jesús, pobre i esclau, no és un parèntesi en la vida de Déu, sinó manifestació de la pròpia condició de Déu. És esclau, perquè la seva manera particular d'ésser Déu és la pobresa.
I acabem amb la col·lecta, que ens ha fet demanar que, amb l'ajut de Déu, "el poble fidel trobi sempre pastors segons el [seu] cor, que el menin als pasturatges de la salvació". Amén.
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Celebrem la memòria de Norbert de Xanten, el fundador de l'orde dels canonges regulars premostratencs, dins de la reforma de l'església i del clergat, que va promoure la "reforma gregoriana". L'orde fou fundat el 1119, i del seu fundador se'n pot dir que "després de sant Bernat, el personatge eclesiàstic que va tenir més influència en els destins de l'església, en el segon quart del segle XII, fou ell" (l'historiador Fliche). La fundació de Premontré és l'obra per excel·lència de sant Norbert; i va ésser precedida d'anys laboriosos on, poc a poc, aquell que havia esdevingut clergue per ambició s'havia ficat a l'escola de Crist i havia recorregut els camins per a predicar la penitència. Ella fou seguida per un coratjós episcopat a Magdebourg (Alemanya), on el sant bisbe afrontà amb tota l'energia restaurar la disciplina del seu clergat i a lluitar contra l'esperit d'acaparament dels feudals. Va morir l'any 1134, havent passat justament la cinquantena.
Pel que fa a les lectures, tenim que, a la primera del llibre de Tobit [12, 1. 5-15, 20], i com acabament del mateix, s'escau molt bé parlar "del comiat de l'àngel" i de recomanar "vosaltres beneïu Déu i feu conèixer les seves meravelles". En efecte, la història de Tobies acaba bellament. La prova suportada condueix a la benaurança serena d'una família feliç, sadollada i protegida de Déu. I abans de retornar cap a Déu, l'arcàngel Rafel exhorta tota la família de Tobies a que segueixin essent fidels a l'oració i perseverin en les bones obres. Ve a ser així com l'acabament d'un conte de fades, i podem preguntar-nos ¿si realment podia fer-se millor abans de Crist?
El salm responsorial ha estat tret del mateix llibre de Tobit [13, 2. 6. 7. 8 (R.: 1b), que ens ha fet "beneir el Senyor, Déu que viu eternament".
Mentre que el fragment de l'evangeli de sant Marc [12, 38-44] ha posat l'accent en la frase de la "viuda pobra [que] és la que ha donat més de tots". I és que hi ha hagut un gran contrast: mentre, d'una banda, uns escribes devots, però que corren cap als honors i devoren els béns de les viudes (versets 38-40), i de, l'altra banda, una viuda que no té sinó allò que ha donat (41-42). O sigui: per un costat, hipocresia; per l'altre, un gest sense preu (43), perquè la viuda ha posat traient-s'ho de la pròpia indigència (44). ¿No s'hi pot veure aquí una imatge de Déu? Jesús, pobre i esclau, no és un parèntesi en la vida de Déu, sinó manifestació de la pròpia condició de Déu. És esclau, perquè la seva manera particular d'ésser Déu és la pobresa.
I acabem amb la col·lecta, que ens ha fet demanar que, amb l'ajut de Déu, "el poble fidel trobi sempre pastors segons el [seu] cor, que el menin als pasturatges de la salvació". Amén.
31 de maig del 2009
DIUMENGE DE PENTECOSTA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 2, 1-11; Sl 103, 1.24. 29-31. 34; 1Co 12, 3-7. 12-13; Jn 20, 19-23
Els sorprengué de cop, i no arribaren a cridar: tanqueu les finestres!, perquè el vent va ser impetuós, fort, ja que ens diu la lectura dels Fets que és sentit fins i tot pels qui es trobaven a Jerusalem amb motiu de la festa. Els deixebles podien haver cridat: tanqueu les finestres!, ja que encara no associaven aquest vent impetuós amb el buf de l'Esperit. A més estaven dominats per la por als jueus.
I continua dient-nos la Paraula: tots quedaren plens de l'Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges tal com l'Esperit els concedia de parlar. Primera escola d'idiomes amb classes simultànies de diverses llengües. Un assaig per al que vindrà després, que facilitarà que gent de la més diversa procedència entengui els apòstols.
No estava clar tot aquest misteri d'Esperit, ni tan sols per als mateixos deixebles del Senyor a qui deien pocs dies abans, en el moment de la seva Ascensió: És ara quan restablireu el regne?
Bé, és veritat, com diu l'evangeli, que Jesús es presenta al mig d'ells amb les portes tancades i els diu: pau a vosaltres, com el Pare m'ha enviat a mi també us envio jo a vosaltres, rebeu l'Esperit Sant. Però això havia de ser com un primer assaig de la lliçó de l'Esperit, com el nen que va lletrejant les primeres lletres, però que no arriba a llegir, d'una tirada, tota una frase sencera, i menys a escriure-la. La força i la plenitud de l'Esperit vindran poc després, significats en aquest vent que res ni ningú no pot dominar, quan bufa.
Aquí, en aquest tema de l'Esperit, hi ha una lliçó clau, i prèvia, que sembla varen aprendre els deixebles quan els veiem afanyar-se a romandre tots junts en l'escolta, i en la pregària: perquè l'Esperit es dóna per al bé comú.
Jo diria que aquest temps d'escolta i pregària conjunta en el Cenacle, és un temps de veritable lectio. Però no d'una lectio feta a partir d'un text escrit, com podem fer nosaltres ara. Sinó a partir d'allò escrit en el cor de cadascun d'ells, que havien anat guardant els ensenyaments del Mestre, les seves paraules, els seus gestos, les seves curacions, la seva manera de fer el bé... I tot aprenent el fet que Jesús havia vingut per al bé dels altres, per al bé comú, perquè tinguessin vida. I vida a desdir. Van recordant i van comentant, i van fent més i més profunda la nostàlgia d'aquell Jesús que els havia obert el cor d'un Déu amor, que parla, per mitjà del seu Esperit, quan vol i com vol, i on vol i a qui vol... però sempre amb una paraula distinta per a cadascú dels qui escolten. Sempre amb una paraula personal per al cor de cadascun dels seus amics.
Per això es comprèn que unes llengües de foc davallin i es posin sobre cadascun d'ells. I també que comencin a parlar en llengües estrangeres, segons els suggeria l'Esperit. No serà estrany que, després, els qui vénen de pertot de Jerusalem, tots aquells nadius de diferents pobles que havien vingut a Jerusalem a la festa, els sentin proclamar les meravelles de Déu en la seva pròpia llengua.
Serà veritat que l'Esperit Sant és el gran desconegut en la vida de l'Església? Serà veritat que necessitaríem unes quantes hores o setmanes de Cenacle, per aprendre idiomes? L'idioma diví. Per aprendre la Paraula de Déu que ens permeti dir la paraula que necessita escoltar aquell home o aquella dona que m'escolta, sigui quin sigui el seu idioma o el seu país d'origen.
Podem dir: Jesús és Senyor. No obstant això, n'estem segurs que se'ns entén quan fem aquesta afirmació de fe? N'estic ben segur que, fins i tot en la meva pròpia comunitat, quan dic, si és que m'hi atreveixo, Jesús és el Senyor, m'entenen? Entenen la meva llengua?
Hi ha diversitat de dons, de serveis, de funcions... Però per a cadascuna d'aquestes coses l'Esperit té el seu propi llenguatge: l'amor, el goig, la pau, bondat, alegria...
Però no sé si ho tenim prou clar que tot això, tots aquests dons i serveis... sempre miren al bé comú. O potser estem vivint tot això del bé comú a nivell de mínims. Llavors, difícilment podem sentir i viure el plaer de sentir-nos duts pel vent fort de l'Esperit. La vida de l'Esperit mai no es pot viure plenament en el sentit, o en el camí, sota una llei de mínims.
O potser ens calen més hores de Cenacle para aprendre el llenguatge de l'Esperit. Hi ha un text molt bell de sant Bernat que parla als monjos sobre el monestir com un Cenacle, una escola de l'Esperit. Escriu així: Quin goig tinc en comprovar que vosaltres assistiu a aquesta escola, l'escola de l'Esperit! Hi apreneu la bondat, la disciplina i la saviesa, i podeu afirmar amb el sant profeta: «Sóc més docte que tots els meus mestres». Per què? «Perquè observo els seus manaments».
I això fins a saber la llengua que ens suggereix l'Esperit a cadascun de nosaltres, i aprendre així a proclamar les meravelles de Déu als pobles i nacions que vénen a celebrar la festa.
Feliç el qui gaudeix de la intimitat de l'Esperit Sant i pot comprendre aquell triple esperit que enaltia el salmista: «No em llanceu lluny de ls vostra presència, no em prengueu el vostre esperit sant. Oh Déu, creeu en mi un cor ben pur, feu renéixer en mi un esperit ferm. Tornaeu-me el goig de la vostra salvació, que em sostingui un esperit magnànim (Sl 50, 13) (sant Bernat).
Veniu, oh Sant Esperit,
des del cel al nostre pit
amb un raig de llum divina.
Pare dels pobres, veniu,
deu-nos els dons que teniu,
oh Sol que el cor il·lumina.
Vós sou el consolador
de l'ànima Habitador,
i dolcíssim refrigeri.
Ac 2, 1-11; Sl 103, 1.24. 29-31. 34; 1Co 12, 3-7. 12-13; Jn 20, 19-23
Els sorprengué de cop, i no arribaren a cridar: tanqueu les finestres!, perquè el vent va ser impetuós, fort, ja que ens diu la lectura dels Fets que és sentit fins i tot pels qui es trobaven a Jerusalem amb motiu de la festa. Els deixebles podien haver cridat: tanqueu les finestres!, ja que encara no associaven aquest vent impetuós amb el buf de l'Esperit. A més estaven dominats per la por als jueus.
I continua dient-nos la Paraula: tots quedaren plens de l'Esperit Sant i començaren a expressar-se en diversos llenguatges tal com l'Esperit els concedia de parlar. Primera escola d'idiomes amb classes simultànies de diverses llengües. Un assaig per al que vindrà després, que facilitarà que gent de la més diversa procedència entengui els apòstols.
No estava clar tot aquest misteri d'Esperit, ni tan sols per als mateixos deixebles del Senyor a qui deien pocs dies abans, en el moment de la seva Ascensió: És ara quan restablireu el regne?
Bé, és veritat, com diu l'evangeli, que Jesús es presenta al mig d'ells amb les portes tancades i els diu: pau a vosaltres, com el Pare m'ha enviat a mi també us envio jo a vosaltres, rebeu l'Esperit Sant. Però això havia de ser com un primer assaig de la lliçó de l'Esperit, com el nen que va lletrejant les primeres lletres, però que no arriba a llegir, d'una tirada, tota una frase sencera, i menys a escriure-la. La força i la plenitud de l'Esperit vindran poc després, significats en aquest vent que res ni ningú no pot dominar, quan bufa.
Aquí, en aquest tema de l'Esperit, hi ha una lliçó clau, i prèvia, que sembla varen aprendre els deixebles quan els veiem afanyar-se a romandre tots junts en l'escolta, i en la pregària: perquè l'Esperit es dóna per al bé comú.
Jo diria que aquest temps d'escolta i pregària conjunta en el Cenacle, és un temps de veritable lectio. Però no d'una lectio feta a partir d'un text escrit, com podem fer nosaltres ara. Sinó a partir d'allò escrit en el cor de cadascun d'ells, que havien anat guardant els ensenyaments del Mestre, les seves paraules, els seus gestos, les seves curacions, la seva manera de fer el bé... I tot aprenent el fet que Jesús havia vingut per al bé dels altres, per al bé comú, perquè tinguessin vida. I vida a desdir. Van recordant i van comentant, i van fent més i més profunda la nostàlgia d'aquell Jesús que els havia obert el cor d'un Déu amor, que parla, per mitjà del seu Esperit, quan vol i com vol, i on vol i a qui vol... però sempre amb una paraula distinta per a cadascú dels qui escolten. Sempre amb una paraula personal per al cor de cadascun dels seus amics.
Per això es comprèn que unes llengües de foc davallin i es posin sobre cadascun d'ells. I també que comencin a parlar en llengües estrangeres, segons els suggeria l'Esperit. No serà estrany que, després, els qui vénen de pertot de Jerusalem, tots aquells nadius de diferents pobles que havien vingut a Jerusalem a la festa, els sentin proclamar les meravelles de Déu en la seva pròpia llengua.
Serà veritat que l'Esperit Sant és el gran desconegut en la vida de l'Església? Serà veritat que necessitaríem unes quantes hores o setmanes de Cenacle, per aprendre idiomes? L'idioma diví. Per aprendre la Paraula de Déu que ens permeti dir la paraula que necessita escoltar aquell home o aquella dona que m'escolta, sigui quin sigui el seu idioma o el seu país d'origen.
Podem dir: Jesús és Senyor. No obstant això, n'estem segurs que se'ns entén quan fem aquesta afirmació de fe? N'estic ben segur que, fins i tot en la meva pròpia comunitat, quan dic, si és que m'hi atreveixo, Jesús és el Senyor, m'entenen? Entenen la meva llengua?
Hi ha diversitat de dons, de serveis, de funcions... Però per a cadascuna d'aquestes coses l'Esperit té el seu propi llenguatge: l'amor, el goig, la pau, bondat, alegria...
Però no sé si ho tenim prou clar que tot això, tots aquests dons i serveis... sempre miren al bé comú. O potser estem vivint tot això del bé comú a nivell de mínims. Llavors, difícilment podem sentir i viure el plaer de sentir-nos duts pel vent fort de l'Esperit. La vida de l'Esperit mai no es pot viure plenament en el sentit, o en el camí, sota una llei de mínims.
O potser ens calen més hores de Cenacle para aprendre el llenguatge de l'Esperit. Hi ha un text molt bell de sant Bernat que parla als monjos sobre el monestir com un Cenacle, una escola de l'Esperit. Escriu així: Quin goig tinc en comprovar que vosaltres assistiu a aquesta escola, l'escola de l'Esperit! Hi apreneu la bondat, la disciplina i la saviesa, i podeu afirmar amb el sant profeta: «Sóc més docte que tots els meus mestres». Per què? «Perquè observo els seus manaments».
I això fins a saber la llengua que ens suggereix l'Esperit a cadascun de nosaltres, i aprendre així a proclamar les meravelles de Déu als pobles i nacions que vénen a celebrar la festa.
Feliç el qui gaudeix de la intimitat de l'Esperit Sant i pot comprendre aquell triple esperit que enaltia el salmista: «No em llanceu lluny de ls vostra presència, no em prengueu el vostre esperit sant. Oh Déu, creeu en mi un cor ben pur, feu renéixer en mi un esperit ferm. Tornaeu-me el goig de la vostra salvació, que em sostingui un esperit magnànim (Sl 50, 13) (sant Bernat).
Veniu, oh Sant Esperit,
des del cel al nostre pit
amb un raig de llum divina.
Pare dels pobres, veniu,
deu-nos els dons que teniu,
oh Sol que el cor il·lumina.
Vós sou el consolador
de l'ànima Habitador,
i dolcíssim refrigeri.
28 de maig del 2009
DIJOUS VII DE PASQUA
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
La gràcia que demanem a Déu "confiadament" (antífona d'entrada) és el do de l'Esperit Sant que Jesús va prometre als seus deixebles abans d'anar-se'n (antífona de comunió). L'Esperit, que és el vincle d'unió entre el Pare i el Fill, és així mateix qui ens uneix amb el Pare i amb el Fill. Per procedir del Déu creador, és l'únic que pot crear-nos de nou i ens pot fer "pensar tal com us és plaent" (col·lecta). Però, com sigui que l'Esperit Sant és l'envia't del Fill, Crist és doncs qui ens disposa per a la seva vinguda. I ho fa mitjançant l'Eucaristia, obrint-nos a "viure en plenitud" "perquè puguem arribar a fruir plenament dels dons de l'Esperit" (postcomuni).
El fragment de la primera lectura ha estat tret dels Fets dels Apòstols [22, 30; 23, 6-11] i l'accent s'ha de posar en la frase del Senyor adreçada a Pau, dient-li –per l'èxit obtingut- que "també a Roma haurà de donar testimoni de mi" [d'Ell]. En efecte, Pau, un cop a Jerusalem, compareix davant el Sanedrí i es defensa i no tem gens de fer enfrontar fariseus i saduceus, uns amb els altres, com ho havia fet el mateix Jesús [Mateu 22, 23-46]. I és que Lluc té la preocupació de demostrar fins a quin punt Pau reviu, per part seva, la passió de Crist. Així, el jutge dels darrers temps ja havia estat reclutat d'entre els acusats!
Com a salm responsorial ha estat escollit el 15, que és el d'escollir "la millor part". De cara a aquells que cerquen el benestar en els déus falsos, el salmista expressa la seva confiança absoluta i fa el do de si mateix a aquell que dóna la vida, a aquell que no deixarà pas caure els seus fidels en la mort eterna. Sant Pere n'ha fet una profecia de la Resurrecció en dir que "Déu no l'havia abandonat enmig dels morts ni havia deixat que es corrompés el seu cos" [Fets dels Apòstols 2, 31].
El fragment de l'evangeli ha estat tret de sant Joan [17, 20-26], on Jesús expressa el seu desig de "que siguin plenament u". I és que associats a la glòria de Crist [verset 22] i arrelats per Ell en l'amor que ve del Pare [26], els cristians són cridats a edificar la unitat de la humanitat amb el model i la prolongació de la unitat que regna entre el Pare i el Fill, que és una unitat de participació i de comunió, fet d'obertura total de l'un a l'altre –"vós en mi jo en vós"- i no d'uniformitat. Essent els artífexs de la veritable unitat és com donaran testimoniatge de Crist, manifestant, després d'haver-lo reconegut ells mateixos [25], que Crist és ben bé l'Envia't del Pare [21-23].
I acabem demanant al Senyor que "ens faci viure d'acord amb la seva voluntat" [col·lecta]. Amén. Al·leluia.
La gràcia que demanem a Déu "confiadament" (antífona d'entrada) és el do de l'Esperit Sant que Jesús va prometre als seus deixebles abans d'anar-se'n (antífona de comunió). L'Esperit, que és el vincle d'unió entre el Pare i el Fill, és així mateix qui ens uneix amb el Pare i amb el Fill. Per procedir del Déu creador, és l'únic que pot crear-nos de nou i ens pot fer "pensar tal com us és plaent" (col·lecta). Però, com sigui que l'Esperit Sant és l'envia't del Fill, Crist és doncs qui ens disposa per a la seva vinguda. I ho fa mitjançant l'Eucaristia, obrint-nos a "viure en plenitud" "perquè puguem arribar a fruir plenament dels dons de l'Esperit" (postcomuni).
El fragment de la primera lectura ha estat tret dels Fets dels Apòstols [22, 30; 23, 6-11] i l'accent s'ha de posar en la frase del Senyor adreçada a Pau, dient-li –per l'èxit obtingut- que "també a Roma haurà de donar testimoni de mi" [d'Ell]. En efecte, Pau, un cop a Jerusalem, compareix davant el Sanedrí i es defensa i no tem gens de fer enfrontar fariseus i saduceus, uns amb els altres, com ho havia fet el mateix Jesús [Mateu 22, 23-46]. I és que Lluc té la preocupació de demostrar fins a quin punt Pau reviu, per part seva, la passió de Crist. Així, el jutge dels darrers temps ja havia estat reclutat d'entre els acusats!
Com a salm responsorial ha estat escollit el 15, que és el d'escollir "la millor part". De cara a aquells que cerquen el benestar en els déus falsos, el salmista expressa la seva confiança absoluta i fa el do de si mateix a aquell que dóna la vida, a aquell que no deixarà pas caure els seus fidels en la mort eterna. Sant Pere n'ha fet una profecia de la Resurrecció en dir que "Déu no l'havia abandonat enmig dels morts ni havia deixat que es corrompés el seu cos" [Fets dels Apòstols 2, 31].
El fragment de l'evangeli ha estat tret de sant Joan [17, 20-26], on Jesús expressa el seu desig de "que siguin plenament u". I és que associats a la glòria de Crist [verset 22] i arrelats per Ell en l'amor que ve del Pare [26], els cristians són cridats a edificar la unitat de la humanitat amb el model i la prolongació de la unitat que regna entre el Pare i el Fill, que és una unitat de participació i de comunió, fet d'obertura total de l'un a l'altre –"vós en mi jo en vós"- i no d'uniformitat. Essent els artífexs de la veritable unitat és com donaran testimoniatge de Crist, manifestant, després d'haver-lo reconegut ells mateixos [25], que Crist és ben bé l'Envia't del Pare [21-23].
I acabem demanant al Senyor que "ens faci viure d'acord amb la seva voluntat" [col·lecta]. Amén. Al·leluia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
