ANIVERSARI DE L'ELECCIÓ ABACIAL
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 2,1-5; Sl 121,1-2.3-4a.4b-5.6-7.8-9; Mt 8,5-11
«Vindrà molta gent d’Orient i d’Occident», ja ho havia profetitzat també Isaïes «Totes les nacions hi afluiran, hi aniran tots els pobles.» Jesús s’admirà de la fe del centurió. L’Evangeli d’avui ens descriu la fe com una confiança absoluta en Jesús; el centurió no tant sols confiava en l’autoritat i el poder de les paraules de Jesús, sinó que també estava convençut que la seva presència no era necessària per guarir al seu servent, sols li calia a Jesús voler-ho, desitjar-ho. La major part de les persones que anaven a Jesús amb l’esperança de recuperar la seva salut intentaven de tocar-lo; però el centurió pensa diferent i el seu servent va ser guarit per Jesús a partir de la fe del centurió, no de la del mateix servent. Jesús no li va preguntar al centurió si el seu servent creia en Ell; si el criat es va curar, és per la fe del centurió. Una persona que ho necessita pot ser ajudada sobre la base de la fe d’una altra persona, sobre la base de la pregària d’altri. És cert que Jesús ens demana a tots que confiem personalment en Ell; però la realitat és encara molt més gran; el fet és que podem beneficiar de la intervenció divina sol·licitada per la fe d’aquells que preguem a Déu. I això ens ha d’animar a pregar pels altres, per tothom.
El Senyor va quedar sorprès per la gran fe del centurió. Jesús va obrir el cor a aquest centurió i el va acollir amb els braços oberts tot i que socialment era inacceptable que ho fes amb un ciutadà romà. El centurió sap per aquesta raó que no té dret a obtenir res de Jesús, que ni tan sols pot demanar-li que vagi a casa seva i confessa la seva petitesa davant de Jesús: «Senyor; jo no sóc digne que entreu a casa meva». El centurió, que també sap el què és tenir autoritat, coneix el poder que rau en la paraula de Jesús: «Digueu-ho només de paraula, i el meu criat es posarà bo». Creu que a Jesús ni tant sols li cal anar-hi en persona; tot i la seva disponibilitat a fer-ho quan diu «Vinc a curar-lo»; n’hi ha prou que doni una ordre. La fe del centurió és sobretot i per damunt de tot confiança en Jesús i en la seva Paraula.
L’Evangeli d’avui ens presenta la fe com allò que és l’únic necessari. És una fe molt concreta que viu en l’esperança i en la humilitat de sentir-se indigne d’estar en presència de Jesús. El centurió va veure a Déu en Crist; una fe tan gran que va provocar l’admiració del Senyor. «Us ho dic amb tota veritat: No he trobat dintre d’Israel ningú que tingués tanta fe. I jo us asseguro que vindrà molta gent d’orient i d’occident, i s’asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel». Al lloar la fe d’aquest centurió, Jesús anuncia la universalitat de la salvació que abastarà tota la humanitat. Una catolicitat a la que sant Francesc Xavier ajudà admirablement a aconseguir.
La humil frase del centurió forma part dels ritus de comunió de la celebració eucarística i constitueix la preparació abans de rebre el cos i la sang de Crist. L’Ordenament General del Missal Romà indica el sentit precís d’aquestes paraules dient: «Després el sacerdot mostra als fidels el Pa Eucarístic sobre la patena o sobre el calze i els convida al banquet de Crist; a més, juntament amb els fidels, pronuncia un acte d’humilitat, usant les paraules evangèliques prescrites» (OGMR, 84). L’actitud d’extrema humilitat i de profunda confiança que va caracteritzar la petició del centurió en requerir la intervenció salvadora de Crist, és una veritable i autèntica professió de fe. Aquesta ha de ser l’actitud de tots nosaltres en acostar-nos a rebre el seu cos i la seva sang; per això aquestes paraules hem de dir-les junts, com prescriu el Missal Romà. Cap de nosaltres és prou digne per poder rebre a Jesús, però sabem per la fe que tant sols amb un signe, amb una paraula, amb una mirada Ell pot salvar-nos.
Demanem-li al Senyor que ens ajudi a tenir la fe del centurió per complir sempre la seva voluntat en els diferents serveis que ens ha encomanat a cadascun de nosaltres; no anteposant res absolutament al Crist, tenint sempre present el que ens diu sant Benet a la Regla, que la pròpia voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona.
3 de desembre del 2018
2 de desembre del 2018
DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jr 33,14-16; Sl 24; 1Te 3,12;4,2; Lc 21,25-28.34-36
Anunciem-ho als pobles, ve el nostre Salvador i molt aviat serem alliberats. L’Advent és un temps que ens convida a esperar amb alegria l’adveniment, la vinguda del Senyor; però és també una crida a viure aquesta espera amb atenta i vigilant il·lusió fonamentada en la fe en Jesús. Durant l’Advent esperem cada any de nou el naixement d’aquell que és llum i glòria de les nacions; durant el temps litúrgic d’Advent l’Església ens exhorta a preparar-nos, com diria sant Bernat, per la triple vinguda de Crist. La primera vinguda és l’encarnació i naixement del Fill de Déu, la vinguda de Déu en la història de l’home. La segona és la nostra personal, la nostra mort. En l’última, a la qual es refereix principalment la litúrgia durant la primera part de la l’Advent, el Senyor vindrà al final dels temps com a jutge de vius i de morts, en glòria i majestat a la fi de la història. I a més hi ha una presència de Crist permanent, perquè Ell està amb nosaltres ara i sempre, en el gran misteri de l’Església. El Senyor està present amb la seva Paraula, en els sagraments, particularment en l’Eucaristia, en l’assemblea quan ens reunim en el seu nom; i també està present en els febles, en els qui passen fam, en els qui són a la presó, en els qui moren al mar o saltant una balla tot cercant una vida millor.
Hem demanat a Déu totpoderós en l’oració col·lecta que avivi en nosaltres, en començar l’Advent, el desig de sortir a l’encontre de Crist. Perquè la nostra no ha de ser una espera de braços creuats, sinó una espera activa. L’Advent és temps per seguir descobrint a Déu en la nostra vida, aquest mateix Déu que es va fer home d’una vegada per sempre i que es va quedar per sempre entre nosaltres, compartint els nostres sofriments i les nostres alegries. És el Déu proper, el Déu amb nosaltres, l’Emmanuel.
La nostra espera ha d’estar marcada per dues actituds; són les que ens proposa la Paraula de Déu d’avui. La primera la vigilància: «Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en», diu l’Evangeli. Desperts i atents per descobrir a Déu prop de nosaltres. Desperts i atents per veure’l en els nostres germans, sobretot en els que sofreixen i els necessitats. La segona actitud és la font de la primera i ens la descobreix l’Apòstol: «que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom. (...) Que ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa». No hi ha una altra manera de viure la fe, de reconèixer a Déu en la nostra vida, que a través de l’amor a Déu i als germans. La fe ens mou a l’esperança i també a la caritat i al mateix temps, l’esperança i la caritat enforteixen la nostra fe.
En aquest temps d’Advent estem cridats a romandre vigilants i actius enfront de tantes necessitats com hi ha al nostre al voltant. El Senyor ens convida a mirar la vida amb el cap ben alt i ben atents als signes dels temps. Ell ve a trobar-nos i ens diu: «Alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats». Essent Déu es feu home, es feu pobre, humil i petit per fer-nos grans a nosaltres; essent Déu es feu home per nosaltres, per fer-nos a nosaltres partícips de la seva divinitat, per fer-nos fills de Déu, hereus amb Ell.
L’esperança cristiana està inseparablement unida al coneixement del rostre de Déu, el rostre que Jesús, el Fill unigènit, ens va revelar amb la seva encarnació, amb la seva vida terrena i la seva predicació, i sobretot amb la seva mort i resurrecció.
Si ens manca l’esperança, ens manca Déu i tot perd sentit. Déu coneix el cor de l’home, sols Ell el coneix; sap que qui el rebutja no ha conegut el seu veritable rostre; per això no es cansa de trucar a la nostra porta, com un humil pelegrí a la recerca d’acolliment. El Senyor concedeix cada any un nou temps a la humanitat, precisament perquè tots puguem arribar a conèixer-lo. Sí, Déu ens estima i precisament per això espera que l’acollim, que tornem a Ell, que obrim el nostre cor al seu amor, que posem la nostra vida a les seves mans i no oblidem que som els seus fills. Aquesta espera de Déu precedeix sempre a la nostra esperança, exactament com el seu amor ens abraça sempre primer.
L’esperança està indeleblement escrita en el cor de l’home, perquè Déu el nostre Pare és vida, i estem fets per a la vida eterna i benaventurada. Una espera potser amb l’ai al cor, perdent sovint l’aler de por, esverats pels bramuls del nostre món, afeixugats per les coses mundanes; però sempre alerta i pregant en tota ocasió. Escriu sant Elred: «I, si no tenim la consciència prou tranquil·la per atrevir-nos a desitjar la seva vinguda, cal que, si més no la temem, i que aquest temor ens mogui a corregir-nos dels nostres vicis, de manera que, si aquí no podem evitar el temor, almenys no hàgim de témer quan vindrà, sinó que ens trobi tranquils» (Sermó I sobre la vinguda del Senyor.); que puguem sortir-nos-en i mantenir-nos drets davant del Fill de l’home.
Anunciem-ho als pobles, ve el nostre Salvador i molt aviat serem alliberats.
Jr 33,14-16; Sl 24; 1Te 3,12;4,2; Lc 21,25-28.34-36
Anunciem-ho als pobles, ve el nostre Salvador i molt aviat serem alliberats. L’Advent és un temps que ens convida a esperar amb alegria l’adveniment, la vinguda del Senyor; però és també una crida a viure aquesta espera amb atenta i vigilant il·lusió fonamentada en la fe en Jesús. Durant l’Advent esperem cada any de nou el naixement d’aquell que és llum i glòria de les nacions; durant el temps litúrgic d’Advent l’Església ens exhorta a preparar-nos, com diria sant Bernat, per la triple vinguda de Crist. La primera vinguda és l’encarnació i naixement del Fill de Déu, la vinguda de Déu en la història de l’home. La segona és la nostra personal, la nostra mort. En l’última, a la qual es refereix principalment la litúrgia durant la primera part de la l’Advent, el Senyor vindrà al final dels temps com a jutge de vius i de morts, en glòria i majestat a la fi de la història. I a més hi ha una presència de Crist permanent, perquè Ell està amb nosaltres ara i sempre, en el gran misteri de l’Església. El Senyor està present amb la seva Paraula, en els sagraments, particularment en l’Eucaristia, en l’assemblea quan ens reunim en el seu nom; i també està present en els febles, en els qui passen fam, en els qui són a la presó, en els qui moren al mar o saltant una balla tot cercant una vida millor.
Hem demanat a Déu totpoderós en l’oració col·lecta que avivi en nosaltres, en començar l’Advent, el desig de sortir a l’encontre de Crist. Perquè la nostra no ha de ser una espera de braços creuats, sinó una espera activa. L’Advent és temps per seguir descobrint a Déu en la nostra vida, aquest mateix Déu que es va fer home d’una vegada per sempre i que es va quedar per sempre entre nosaltres, compartint els nostres sofriments i les nostres alegries. És el Déu proper, el Déu amb nosaltres, l’Emmanuel.
La nostra espera ha d’estar marcada per dues actituds; són les que ens proposa la Paraula de Déu d’avui. La primera la vigilància: «Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en», diu l’Evangeli. Desperts i atents per descobrir a Déu prop de nosaltres. Desperts i atents per veure’l en els nostres germans, sobretot en els que sofreixen i els necessitats. La segona actitud és la font de la primera i ens la descobreix l’Apòstol: «que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom. (...) Que ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa». No hi ha una altra manera de viure la fe, de reconèixer a Déu en la nostra vida, que a través de l’amor a Déu i als germans. La fe ens mou a l’esperança i també a la caritat i al mateix temps, l’esperança i la caritat enforteixen la nostra fe.
En aquest temps d’Advent estem cridats a romandre vigilants i actius enfront de tantes necessitats com hi ha al nostre al voltant. El Senyor ens convida a mirar la vida amb el cap ben alt i ben atents als signes dels temps. Ell ve a trobar-nos i ens diu: «Alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats». Essent Déu es feu home, es feu pobre, humil i petit per fer-nos grans a nosaltres; essent Déu es feu home per nosaltres, per fer-nos a nosaltres partícips de la seva divinitat, per fer-nos fills de Déu, hereus amb Ell.
L’esperança cristiana està inseparablement unida al coneixement del rostre de Déu, el rostre que Jesús, el Fill unigènit, ens va revelar amb la seva encarnació, amb la seva vida terrena i la seva predicació, i sobretot amb la seva mort i resurrecció.
Si ens manca l’esperança, ens manca Déu i tot perd sentit. Déu coneix el cor de l’home, sols Ell el coneix; sap que qui el rebutja no ha conegut el seu veritable rostre; per això no es cansa de trucar a la nostra porta, com un humil pelegrí a la recerca d’acolliment. El Senyor concedeix cada any un nou temps a la humanitat, precisament perquè tots puguem arribar a conèixer-lo. Sí, Déu ens estima i precisament per això espera que l’acollim, que tornem a Ell, que obrim el nostre cor al seu amor, que posem la nostra vida a les seves mans i no oblidem que som els seus fills. Aquesta espera de Déu precedeix sempre a la nostra esperança, exactament com el seu amor ens abraça sempre primer.
L’esperança està indeleblement escrita en el cor de l’home, perquè Déu el nostre Pare és vida, i estem fets per a la vida eterna i benaventurada. Una espera potser amb l’ai al cor, perdent sovint l’aler de por, esverats pels bramuls del nostre món, afeixugats per les coses mundanes; però sempre alerta i pregant en tota ocasió. Escriu sant Elred: «I, si no tenim la consciència prou tranquil·la per atrevir-nos a desitjar la seva vinguda, cal que, si més no la temem, i que aquest temor ens mogui a corregir-nos dels nostres vicis, de manera que, si aquí no podem evitar el temor, almenys no hàgim de témer quan vindrà, sinó que ens trobi tranquils» (Sermó I sobre la vinguda del Senyor.); que puguem sortir-nos-en i mantenir-nos drets davant del Fill de l’home.
Anunciem-ho als pobles, ve el nostre Salvador i molt aviat serem alliberats.
1 de desembre del 2018
DISSABTE DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY (II)
RECÉS D'ADVENT DE LA GERMANDAT DE POBLET
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 22,1-7; Sl 94; Lc 21,34-36
Hem arribat al final del llarg discurs apocalíptic i amb ell també al final de l’any litúrgic. Jesús ens dóna un últim consell convocant-nos a la vigilància, hem d’estar atents i preparats, i estar-ho sempre perquè si l’espera és llarga, correm el perill de no prestar atenció als esdeveniments, a que les moltes distraccions que ens envolten ens facin aliens als sofriments de tanta gent, i no percebem les injustícies que es cometen i ens interpel·len.
Tot el discurs apocalíptic és un intent per ajudar a les primeres comunitats perseguides a situar-se dins del conjunt del pla de Déu i així tenir l’esperança i el valor per seguir ferms marxant pel camí marcat pel Senyor. Falta poc, tot està conforme amb el pla de Déu, tot és dolor de part, però Déu està amb nosaltres, ens dóna la força per aguantar. Jesús ens demana només de vigilar perquè no siguem sorpresos pels esdeveniments. L’última petició de Jesús al final de l’any litúrgic és que estiguem en vela, en tot moment.
Com viure aquest consell de Jesús en la nostra vida? Estar alerta vol dir que el que tenim per preocupacions i de fet no ho són tant o no tant transcendentals, no ens afligeixi el cor. Vol dir que el dia aquell que ha de venir, vindrà i per això Jesús ens anima a vetllar, a pregar per mantenir-nos drets davant del Fill de l’home. La litúrgia ens convida en aquestes darreres setmanes de l’any litúrgic a pensar en el darrer dia, quan tot el que coneixem desapareixerà per donar lloc al Regne definitiu. Cadascun de nosaltres viurà la seva pròpia fi en aquesta vida, certament, però hi ha una fi per a tots plegats, ens ho diu l’Escriptura, és aquell dia que vindrà segur, com un llaç per a tothom, sigui on sigui de la terra. Si la nostra societat defuig pensar en la mort molt més defuig de pensar en la idea d’una fi del món o la banalitza. Déu ens ha confiat el món, l’ha deixat a les nostres mans, no ho ha fet insensatament, tot i que moltes vegades ho podria semblar veient com ho fem de malament, ho ha fet perquè som fills de Déu per Jesucrist, perquè hem estat creats a imatge de Déu i aquesta empremta és consubstancial a la nostra humanitat. Sovint aquesta imatge l’enterbolim fins a fer-la quasi bé irreconeixible; però malgrat tot roman en nosaltres. Cal recuperar-la, treure l’herbassar que l’ofega, les preocupacions, la feixuguesa de tot allò que és banal i caduc, finit, limitat. És Déu qui ens ha creat, Ell és el nostre Déu, clama el salmista, aquell qui ens convida a aquella ciutat on res estarà sotmès a la maledicció de Déu, on no hi haurà més nit perquè Déu mateix serà la nostra llum i a les tenebres de les nostres limitacions ja no els caldrà els gresols humans.
Jesús ja va venir i no ho va fer per transmetre una doctrina, Déu ens parla en la història, és el Senyor de la història. Per això s’encarnà, es feu home igual a nosaltres llevat del pecat, morí com nosaltres i ressuscitant com a Déu guanyà per a nosaltres la vida eterna. És l’admirable intercanvi del que parla sant Agustí, fent-se home compartí la nostra humanitat, ressuscitant ens fa participar de la seva divinitat, ens dona la possibilitat de recuperar amb plenitud la imatge de Déu que hi ha en nosaltres. És per això que anuncia el Regne, per això ens crida a estar atents, a vigilar, a no caure en l’escepticisme, en la indiferència, a no quedar-nos tant sols en les crítiques, en les queixes, en les lamentacions, en les murmuracions; sinó a posar-hi el coll per testimoniar ara i aquí el seu Regne, per ser-ne una avançada. Diu el Papa Francesc: «La pau que ens ofereix i ens garanteix el Senyor no s’ha d’entendre com l’absència de preocupacions, de desil·lusions, de faltes, de motius de sofriment. Si fos així, en el cas en que aconseguíssim estar en pau, aquest moment acabaria ràpid i cauríem inevitablement en la desesperació. La pau que sorgeix de la fe és en canvi un do: és la gràcia d’experimentar que Déu ens estima i que sempre està al nostre costat, que no ens deixa sols ni tan sols un instant de la nostra vida.» (15 de febrer de 2017).
Ser testimonis del Regne és ser testimonis d’esperança en un món desesperançat, vol dir viure les petites històries de cada dia fits els ulls en el Regne, vol dir viure no pas centrats en els nostres petits objectius sinó en un de molt més elevat, l’únic que és digne de ser esperat, pel que val la pena fins i tot donar-hi la vida com ho feu Jesús i com ho han fet tants d’altres. La nostra esperança no ha de ser un optimisme fugisser, ni una quimera, sinó una esperança realista, assumint les dificultats, les contradiccions del dia a dia. No ha de ser una esperança desarrelada sinó fonamentada en el món, en el seu sofriment i en la fe en Jesucrist. Mai satisfets, sempre delerosos d’aconseguir un lloc en el Regne per a tots intentant de construir-lo ja ara i aquí; des del mateix sofriment del món, des de tanta misèria com ens envolta mirant esperançats aquell dia que ha d’arribar i en que tot això desapareixerà, perquè serem definitivament alliberats. «Arribarà certament un tercer dia en què naixerà un cel nou i una terra nova (...) en aquell solemne i gran diumenge quan la mort serà definitivament anihilada.» (Origenes, Comentari sobre l’Evangeli de sant Joan, 10,20)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 22,1-7; Sl 94; Lc 21,34-36
Hem arribat al final del llarg discurs apocalíptic i amb ell també al final de l’any litúrgic. Jesús ens dóna un últim consell convocant-nos a la vigilància, hem d’estar atents i preparats, i estar-ho sempre perquè si l’espera és llarga, correm el perill de no prestar atenció als esdeveniments, a que les moltes distraccions que ens envolten ens facin aliens als sofriments de tanta gent, i no percebem les injustícies que es cometen i ens interpel·len.
Tot el discurs apocalíptic és un intent per ajudar a les primeres comunitats perseguides a situar-se dins del conjunt del pla de Déu i així tenir l’esperança i el valor per seguir ferms marxant pel camí marcat pel Senyor. Falta poc, tot està conforme amb el pla de Déu, tot és dolor de part, però Déu està amb nosaltres, ens dóna la força per aguantar. Jesús ens demana només de vigilar perquè no siguem sorpresos pels esdeveniments. L’última petició de Jesús al final de l’any litúrgic és que estiguem en vela, en tot moment.
Com viure aquest consell de Jesús en la nostra vida? Estar alerta vol dir que el que tenim per preocupacions i de fet no ho són tant o no tant transcendentals, no ens afligeixi el cor. Vol dir que el dia aquell que ha de venir, vindrà i per això Jesús ens anima a vetllar, a pregar per mantenir-nos drets davant del Fill de l’home. La litúrgia ens convida en aquestes darreres setmanes de l’any litúrgic a pensar en el darrer dia, quan tot el que coneixem desapareixerà per donar lloc al Regne definitiu. Cadascun de nosaltres viurà la seva pròpia fi en aquesta vida, certament, però hi ha una fi per a tots plegats, ens ho diu l’Escriptura, és aquell dia que vindrà segur, com un llaç per a tothom, sigui on sigui de la terra. Si la nostra societat defuig pensar en la mort molt més defuig de pensar en la idea d’una fi del món o la banalitza. Déu ens ha confiat el món, l’ha deixat a les nostres mans, no ho ha fet insensatament, tot i que moltes vegades ho podria semblar veient com ho fem de malament, ho ha fet perquè som fills de Déu per Jesucrist, perquè hem estat creats a imatge de Déu i aquesta empremta és consubstancial a la nostra humanitat. Sovint aquesta imatge l’enterbolim fins a fer-la quasi bé irreconeixible; però malgrat tot roman en nosaltres. Cal recuperar-la, treure l’herbassar que l’ofega, les preocupacions, la feixuguesa de tot allò que és banal i caduc, finit, limitat. És Déu qui ens ha creat, Ell és el nostre Déu, clama el salmista, aquell qui ens convida a aquella ciutat on res estarà sotmès a la maledicció de Déu, on no hi haurà més nit perquè Déu mateix serà la nostra llum i a les tenebres de les nostres limitacions ja no els caldrà els gresols humans.
Jesús ja va venir i no ho va fer per transmetre una doctrina, Déu ens parla en la història, és el Senyor de la història. Per això s’encarnà, es feu home igual a nosaltres llevat del pecat, morí com nosaltres i ressuscitant com a Déu guanyà per a nosaltres la vida eterna. És l’admirable intercanvi del que parla sant Agustí, fent-se home compartí la nostra humanitat, ressuscitant ens fa participar de la seva divinitat, ens dona la possibilitat de recuperar amb plenitud la imatge de Déu que hi ha en nosaltres. És per això que anuncia el Regne, per això ens crida a estar atents, a vigilar, a no caure en l’escepticisme, en la indiferència, a no quedar-nos tant sols en les crítiques, en les queixes, en les lamentacions, en les murmuracions; sinó a posar-hi el coll per testimoniar ara i aquí el seu Regne, per ser-ne una avançada. Diu el Papa Francesc: «La pau que ens ofereix i ens garanteix el Senyor no s’ha d’entendre com l’absència de preocupacions, de desil·lusions, de faltes, de motius de sofriment. Si fos així, en el cas en que aconseguíssim estar en pau, aquest moment acabaria ràpid i cauríem inevitablement en la desesperació. La pau que sorgeix de la fe és en canvi un do: és la gràcia d’experimentar que Déu ens estima i que sempre està al nostre costat, que no ens deixa sols ni tan sols un instant de la nostra vida.» (15 de febrer de 2017).
Ser testimonis del Regne és ser testimonis d’esperança en un món desesperançat, vol dir viure les petites històries de cada dia fits els ulls en el Regne, vol dir viure no pas centrats en els nostres petits objectius sinó en un de molt més elevat, l’únic que és digne de ser esperat, pel que val la pena fins i tot donar-hi la vida com ho feu Jesús i com ho han fet tants d’altres. La nostra esperança no ha de ser un optimisme fugisser, ni una quimera, sinó una esperança realista, assumint les dificultats, les contradiccions del dia a dia. No ha de ser una esperança desarrelada sinó fonamentada en el món, en el seu sofriment i en la fe en Jesucrist. Mai satisfets, sempre delerosos d’aconseguir un lloc en el Regne per a tots intentant de construir-lo ja ara i aquí; des del mateix sofriment del món, des de tanta misèria com ens envolta mirant esperançats aquell dia que ha d’arribar i en que tot això desapareixerà, perquè serem definitivament alliberats. «Arribarà certament un tercer dia en què naixerà un cel nou i una terra nova (...) en aquell solemne i gran diumenge quan la mort serà definitivament anihilada.» (Origenes, Comentari sobre l’Evangeli de sant Joan, 10,20)
25 de novembre del 2018
NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
L’auca de l’any litúrgic s’acaba. I ens trobem amb aquesta il·lustració: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. Ara bé, no sabem ben bé com dibuixar-la. Per què? «La meva reialesa no és cosa d’aquest món», diu Jesús. És clar , la seva reialesa no pot comparar-se a la dels reis de la terra. Està per damunt dels sobirans d’aquest món.
Els sobirans d’aquest món poden defraudar, viure en la mentida, sotmetre als súbdits a la força, tancar fronteres i posar murs. Voleu dir que Jesucrist es pot comparar amb aquests sobirans? No. «La meva reialesa no és cosa d’aquest món», ens diu Jesús avui. Mentre els sobirans d’aquest món tenen data de caducitat, Jesucrist és sobirà etern per sobre de tots els reialmes de la terra.
Per tant, una cosa a tenir en compte al dibuixar l’auca, és la centralitat de Jesucrist per sobre de tot. I si entrem en detalls ens cal dibuixar la veritat. Sí, Jesucrist és el testimoni de la veritat, és la seva missió, la seva característica a destacar en la il·lustració. Com dibuixem la veritat? Tal vegada amb unes orelles ben grans. Perquè si vivim en la veritat tindrem l’oïda del cor atenta per escoltar la veu, la veu de Jesús que parla amb veritat. També podem dibuixar uns ulls, uns ulls de la fe per veure ben bé i discernir la veritat que ens presenta Jesucrist al llarg de tot l’any litúrgic, amb el naixement, la vida pública amb la predicació, la passió, la mort i resurrecció, l’ascensió, la vinguda de l’Esperit Sant, que ens interpel·la al llarg de tota la nostra vida, cada dia.
També ens hem d’escarrassar per dibuixar una creu, una creu com a tron de Jesús. Però, una creu que a nosaltres ens hi agermana en la seva mort i resurrecció, que celebrem ara en l’Eucaristia. Sota la creu comprenem que la seva sang ens ha fet poble sacerdotal, casa reial, per dedicar-nos a donar glòria a Déu Pare. Això, és la vida comunitària de monjos, de parròquia i de qualsevol grup de vida cristiana.
Avui celebrem que Jesucrist és rei. Ara, hem d’esbrinar quina classe de súbdits som. Som servidors dels sobirans d’aquest món? Perquè cadascú pot pensar a qui li tributa honors, tal vegada a l’orgull, al poder, al diner, a la supèrbia, a la luxúria, a la vanaglòria.
O bé, som dels de la veritat i aleshores escoltem la veu de Jesucrist i ens atansem a una vida santa per poder lloar Déu, el Déu de l’univers?
Ell és present entre nosaltres, tot i la seva sobirania eterna, el trobem en el més necessitat, en el pobre i el desvalgut, en els més vulnerables de la societat. Va vestit de majestat ens ha dit el salm, però no l’oblidem mai quan es presenta sense res. Veritablement Jesús és testimoni de la veritat, la veritat que de vegades és molt crua.
Si volem pertànyer al seu Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau. Sols des de la humilitat i el servei al proïsme podrem adonar-nos de tot el que ens estima Jesucrist, de tot el pecat que ens allibera i veurem com ell és el qui és, el qui era i el qui ha de venir. És el principi i la fi de tota la nostra existència, de tota la nostra història humana, per això li hem de donar glòria i honor. Humiliem-nos i ell ens donarà el Regne.
Dibuixem doncs l’auca amb la darrera il·lustració de l’any litúrgic. Col·loquem a Jesús amb la creu al centre, sobre tota la humanitat, bons i dolents. Una humanitat on són els qui pateixen molt i on els cristians exerceixen la seva essència donant lloança a Déu i procurant pel proïsme. I com a única paraula en el dibuix jo posaria amb majúscules: VERITAT. Perquè Jesús és la única VERITAT amb majúscules.
L’auca de l’any litúrgic s’acaba. I ens trobem amb aquesta il·lustració: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. Ara bé, no sabem ben bé com dibuixar-la. Per què? «La meva reialesa no és cosa d’aquest món», diu Jesús. És clar , la seva reialesa no pot comparar-se a la dels reis de la terra. Està per damunt dels sobirans d’aquest món.
Els sobirans d’aquest món poden defraudar, viure en la mentida, sotmetre als súbdits a la força, tancar fronteres i posar murs. Voleu dir que Jesucrist es pot comparar amb aquests sobirans? No. «La meva reialesa no és cosa d’aquest món», ens diu Jesús avui. Mentre els sobirans d’aquest món tenen data de caducitat, Jesucrist és sobirà etern per sobre de tots els reialmes de la terra.
Per tant, una cosa a tenir en compte al dibuixar l’auca, és la centralitat de Jesucrist per sobre de tot. I si entrem en detalls ens cal dibuixar la veritat. Sí, Jesucrist és el testimoni de la veritat, és la seva missió, la seva característica a destacar en la il·lustració. Com dibuixem la veritat? Tal vegada amb unes orelles ben grans. Perquè si vivim en la veritat tindrem l’oïda del cor atenta per escoltar la veu, la veu de Jesús que parla amb veritat. També podem dibuixar uns ulls, uns ulls de la fe per veure ben bé i discernir la veritat que ens presenta Jesucrist al llarg de tot l’any litúrgic, amb el naixement, la vida pública amb la predicació, la passió, la mort i resurrecció, l’ascensió, la vinguda de l’Esperit Sant, que ens interpel·la al llarg de tota la nostra vida, cada dia.
També ens hem d’escarrassar per dibuixar una creu, una creu com a tron de Jesús. Però, una creu que a nosaltres ens hi agermana en la seva mort i resurrecció, que celebrem ara en l’Eucaristia. Sota la creu comprenem que la seva sang ens ha fet poble sacerdotal, casa reial, per dedicar-nos a donar glòria a Déu Pare. Això, és la vida comunitària de monjos, de parròquia i de qualsevol grup de vida cristiana.
Avui celebrem que Jesucrist és rei. Ara, hem d’esbrinar quina classe de súbdits som. Som servidors dels sobirans d’aquest món? Perquè cadascú pot pensar a qui li tributa honors, tal vegada a l’orgull, al poder, al diner, a la supèrbia, a la luxúria, a la vanaglòria.
O bé, som dels de la veritat i aleshores escoltem la veu de Jesucrist i ens atansem a una vida santa per poder lloar Déu, el Déu de l’univers?
Ell és present entre nosaltres, tot i la seva sobirania eterna, el trobem en el més necessitat, en el pobre i el desvalgut, en els més vulnerables de la societat. Va vestit de majestat ens ha dit el salm, però no l’oblidem mai quan es presenta sense res. Veritablement Jesús és testimoni de la veritat, la veritat que de vegades és molt crua.
Si volem pertànyer al seu Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia, d’amor i de pau. Sols des de la humilitat i el servei al proïsme podrem adonar-nos de tot el que ens estima Jesucrist, de tot el pecat que ens allibera i veurem com ell és el qui és, el qui era i el qui ha de venir. És el principi i la fi de tota la nostra existència, de tota la nostra història humana, per això li hem de donar glòria i honor. Humiliem-nos i ell ens donarà el Regne.
Dibuixem doncs l’auca amb la darrera il·lustració de l’any litúrgic. Col·loquem a Jesús amb la creu al centre, sobre tota la humanitat, bons i dolents. Una humanitat on són els qui pateixen molt i on els cristians exerceixen la seva essència donant lloança a Déu i procurant pel proïsme. I com a única paraula en el dibuix jo posaria amb majúscules: VERITAT. Perquè Jesús és la única VERITAT amb majúscules.
20 de novembre del 2018
DIMARTS DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (II)
ONOMÀSTIC DEL P. ABAT OCTAVI
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat
Ap 3,1-6.14-22; Sl 14,1b i 2-3a.3bc-4ab.5; Lc 19,1-10
Zaqueu potser es considerava un triomfador, algú que havia aconseguit una bona posició, cap dels publicans, cap dels cobradors d’impostos ni més ni menys, fet qui li havia procurat riquesa i poder. Podríem dir que com tanta gent avui en la nostra societat que creu que els diners i l’èxit social, tant fugisser, són la clau de l’èxit personal. Però tot plegat ho havia aconseguit defraudant, de manera fraudulenta, poc clara i molt poc neta; com passa també avui en la nostra societat. No s’adonava que de fet era el més miserable de tots; tot pensant-se que era ric, molt ric i que no li mancava de res; de fet era digne de compassió; es creia viu, però de fet era mort. El Senyor coneixia les seves obres i veia que eren insuficients als ulls de Déu, perquè de fet no valien res, no eren vertaderes riqueses.
Zaqueu era d’aquells que ni obrava honradament, ni practicava la justícia, que parlant escampava calumnies, feia mal al proïsme i carregava als altres la infàmia, que fiava els seus diners a interès i es venia si calia per condemnar un innocent. Però la grandesa del seu cor era immensa, perquè es penedí, tingué ulls per mirar al Senyor i aguantar-li la mirada; orelles per escoltar-lo; reconegué que era el Senyor el qui trucava a la seva porta i l’hi obrí per tal de que pogués entrar a casa seva i mengés amb ell. La salvació era qui trucava a casa seva, a la casa d’algú que necessitava d’aquesta salvació, que és el mateix Jesús.
Jesús ha vingut al món per a portar la salvació als qui són com Zaqueu. Zaqueu té un fons bo perquè busca de veure qui és Jesús, i aquest desig li canvia la vida. Com un infant enjogassat corre i s’enfila en un sicòmor, poc li importa el que pensin els qui el coneixen; ell un home aposentat, col·laborador de l’imperi dominador del poble jueu, quasi perd el seny per veure aquest profeta que avui, de pas cap a Jerusalem, visita el seu poble, Jericó. I del sicòmor estant, allà dalt enfilat descobreix que no tant sols ell busca de veure a Jesús sinó que Jesús el busca a ell. Per a Jesús Zaqueu no és tant sols un col·laboracionista de Roma i un poderós, és sobretot i per damunt de tot un home a qui cal salvar perquè ell mateix cerca la salvació, la demana.
Davant la seva salvació la gent murmura, critica a Jesús i al fet que s’hagi quedat a casa d’un pecador, assegut compartint taula amb pecadors. No saben que la salvació ha entrat en aquella casa. Ens és difícil acceptar que freqüentment exercim el paper de la multitud que obstaculitza als altres descobrir qui és Jesús i, que ens concedim el dret i el poder de dictar qui és digne per a la salvació i qui no ho és. Déu no exclou a ningú, ni a pobres i ni a rics. Déu no es deixa condicionar pels nostres prejudicis humans, sinó que veu en cadascun de nosaltres una ànima que cal salvar, un cor net que cal desbrossar de la malesa amb que l’hem omplert. Jesús fa l’opció per aquelles ànimes que són considerades perdudes i que així ho creuen elles mateixes.
Jesucrist, encarnació de Déu, ha demostrat en Zaqueu aquesta immensa misericòrdia, que no lleva res a la gravetat del pecat, sinó que busca sempre salvar al pecador, oferir-li la possibilitat de rescat, de tornar a començar, de convertir-se. En un altre passatge de l’Evangeli, Jesús afirma que és molt difícil per a un ric entrar en el Regne dels cels (cf. Mt 19,23). En el cas de Zaqueu, allò que sembla impossible als ulls dels homes es realitza; i Zaqueu lliurant la seva riquesa fugissera, en rep una altre, la riquesa del Regne dels cels. És la misericòrdia de Déu que arriba on no arriba la misericòrdia humana. Déu sap el que hi ha en el cor de l’home, només Ell ho sap.
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat
Ap 3,1-6.14-22; Sl 14,1b i 2-3a.3bc-4ab.5; Lc 19,1-10
Zaqueu potser es considerava un triomfador, algú que havia aconseguit una bona posició, cap dels publicans, cap dels cobradors d’impostos ni més ni menys, fet qui li havia procurat riquesa i poder. Podríem dir que com tanta gent avui en la nostra societat que creu que els diners i l’èxit social, tant fugisser, són la clau de l’èxit personal. Però tot plegat ho havia aconseguit defraudant, de manera fraudulenta, poc clara i molt poc neta; com passa també avui en la nostra societat. No s’adonava que de fet era el més miserable de tots; tot pensant-se que era ric, molt ric i que no li mancava de res; de fet era digne de compassió; es creia viu, però de fet era mort. El Senyor coneixia les seves obres i veia que eren insuficients als ulls de Déu, perquè de fet no valien res, no eren vertaderes riqueses.
Zaqueu era d’aquells que ni obrava honradament, ni practicava la justícia, que parlant escampava calumnies, feia mal al proïsme i carregava als altres la infàmia, que fiava els seus diners a interès i es venia si calia per condemnar un innocent. Però la grandesa del seu cor era immensa, perquè es penedí, tingué ulls per mirar al Senyor i aguantar-li la mirada; orelles per escoltar-lo; reconegué que era el Senyor el qui trucava a la seva porta i l’hi obrí per tal de que pogués entrar a casa seva i mengés amb ell. La salvació era qui trucava a casa seva, a la casa d’algú que necessitava d’aquesta salvació, que és el mateix Jesús.
Jesús ha vingut al món per a portar la salvació als qui són com Zaqueu. Zaqueu té un fons bo perquè busca de veure qui és Jesús, i aquest desig li canvia la vida. Com un infant enjogassat corre i s’enfila en un sicòmor, poc li importa el que pensin els qui el coneixen; ell un home aposentat, col·laborador de l’imperi dominador del poble jueu, quasi perd el seny per veure aquest profeta que avui, de pas cap a Jerusalem, visita el seu poble, Jericó. I del sicòmor estant, allà dalt enfilat descobreix que no tant sols ell busca de veure a Jesús sinó que Jesús el busca a ell. Per a Jesús Zaqueu no és tant sols un col·laboracionista de Roma i un poderós, és sobretot i per damunt de tot un home a qui cal salvar perquè ell mateix cerca la salvació, la demana.
Davant la seva salvació la gent murmura, critica a Jesús i al fet que s’hagi quedat a casa d’un pecador, assegut compartint taula amb pecadors. No saben que la salvació ha entrat en aquella casa. Ens és difícil acceptar que freqüentment exercim el paper de la multitud que obstaculitza als altres descobrir qui és Jesús i, que ens concedim el dret i el poder de dictar qui és digne per a la salvació i qui no ho és. Déu no exclou a ningú, ni a pobres i ni a rics. Déu no es deixa condicionar pels nostres prejudicis humans, sinó que veu en cadascun de nosaltres una ànima que cal salvar, un cor net que cal desbrossar de la malesa amb que l’hem omplert. Jesús fa l’opció per aquelles ànimes que són considerades perdudes i que així ho creuen elles mateixes.
Jesucrist, encarnació de Déu, ha demostrat en Zaqueu aquesta immensa misericòrdia, que no lleva res a la gravetat del pecat, sinó que busca sempre salvar al pecador, oferir-li la possibilitat de rescat, de tornar a començar, de convertir-se. En un altre passatge de l’Evangeli, Jesús afirma que és molt difícil per a un ric entrar en el Regne dels cels (cf. Mt 19,23). En el cas de Zaqueu, allò que sembla impossible als ulls dels homes es realitza; i Zaqueu lliurant la seva riquesa fugissera, en rep una altre, la riquesa del Regne dels cels. És la misericòrdia de Déu que arriba on no arriba la misericòrdia humana. Déu sap el que hi ha en el cor de l’home, només Ell ho sap.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
