Homilia predicada per fra Octavi Vilà, diaca
Ac 1,12-14; Sl 86,1-2.3-4.6-7; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-56
Maria és la icona de l’amor. L’amor de Maria per Jesús és un primer amor que mai no minva. Pel seu amor a Jesús, Maria és el centre de la comunitat apostòlica, el centre de la primera comunitat cristiana.
L’amor de Maria és en primer lloc fe; ella és la primera en creure, en fiar-se de l’àngel que li anunciava que concebria un Fill i així ha estat plena de gràcia i ha esdevingut la serventa del Senyor i en qui s’ha complert la Paraula i en qui la Paraula s’ha fet home. Elisabet posa de relleu la fe de Maria i amb les seves paraules revela que la veritat de Maria és que ha arribat a estar plenament present en el misteri de Crist perquè ha cregut i Maria creu per amor.
Maria que és Senyora, Mare i Mestre puja decidida a la muntanya, alegre en el desig, religiosament prompta al deure, delerosa en el goig, com escriu sant Ambròs. L’amor de Maria en fa una peregrina vers la muntanya i allí l’Esperit es manifesta de nou, fent saltar de goig a Joan en el si de la seva mare, omplint de llum divina a Isabel i arrabassant Maria fins al cim de la muntanya on el seu càntic esdevé el ressò de l’experiència sublim del pelegrinatge. Maria esdevé pelegrina i la virtut del pelegrí és l’esperança i l’amor en Maria és pelegrinatge vers l’esperança.
Maria és la pelegrina moguda pel desig de servei, la qui puja a la muntanya per acompanyar a Elisabet i posar-se al seu servei. L’amor en Maria és servei, i ella portant al salvador en les seves entranyes va a visitar a aquella qui porta en les seves el qui es declararà indigne de deslligar-li les sandàlies. Jesús, ja des del ventre de Maria i amb Maria, inicia el seu ministeri de servei.
En Maria l’amor i el servei es fan disponibilitat i Déu s’hi fa present, ja que Déu que és amor es fa present allí on l’home i la dona estant disponibles i són capaços d’estimar, de servir. És quan estimen que fem present a Déu i Maria que el porta en les seves entranyes és tota ella amor, fe, servei i disponibilitat
El Senyor ha cridat a Maria i ella, amb el seu fiat ha obert de bat a bat el seu cor donant pas així a la realització del pla de salvació que Déu ofereix a l’home. Maria ha obert el seu cor al Redemptor i l’ha acollit en les seves entranyes. Per amor ha esdevingut el primer testimoni de la resurrecció i el model a seguir; la primera que ha cregut en el compliment de la Paraula de Déu i amb la seva relació concreta, tendre i intensa amb Jesús, avança en la fe en Ell fins a participar amb amor de mare en la missió redemptora del seu Fill. Maria que ha engendrat al Fill de Déu, que ha cregut en Ell des del primer dia, també forma part de la primera comunitat i esdevé així per sempre més mare en l’Església i exemple d’amor, de fe, de servei i de disponibilitat per a tots nosaltres.
27 d’abril del 2015
25 d’abril del 2015
SANT MARC, EVANGELISTA
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Creure i no creure.
«Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu».
Creure i no creure.
«Els qui creuran i es faran batejar se salvaran; els qui no creuran seran condemnats».
Creure i no creure.
Som batejats. Però, som en el camí de la salvació? Som en el camí en la mesura que la nostra vida està centrada, concentrada i activada en l’escolta de la Paraula de Déu. De fet, si Crist és el centre de la vida, no podem fer altra cosa que com ens diu sant Pere: «Deixeu el vostre destí a les seves mans i ell s’ocuparà de vosaltres». Qui viu aquesta fe personifica la Bona Nova de l’evangeli. Ell mateix de fet proclama i predica amb el seu testimoniatge el veritable do de Déu que és Crist.
Què significa predicar l’evangeli? Significa creure i no quedar-nos tancats en el marc de la nostra existència. Cal sentiments d’humilitat. Cal eixamplar el cor. Perquè la humiliació i l’anorreament ens apropa més directament a Déu i si tenim el cor eixamplat Déu podrà fer-hi estada en nosaltres.
Aquest és el marc de la nostra vida, marc del creient que com els sants han deixat tot per seguir les petjades del Crist. També nosaltres volem arribar a la dreta de Déu en el cel. Que sant Marc ens sigui intercessor en la nostra vida de monjos i de cristians. Amén. Al·leluia!
Creure i no creure.
«Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu».
Creure i no creure.
«Els qui creuran i es faran batejar se salvaran; els qui no creuran seran condemnats».
Creure i no creure.
Som batejats. Però, som en el camí de la salvació? Som en el camí en la mesura que la nostra vida està centrada, concentrada i activada en l’escolta de la Paraula de Déu. De fet, si Crist és el centre de la vida, no podem fer altra cosa que com ens diu sant Pere: «Deixeu el vostre destí a les seves mans i ell s’ocuparà de vosaltres». Qui viu aquesta fe personifica la Bona Nova de l’evangeli. Ell mateix de fet proclama i predica amb el seu testimoniatge el veritable do de Déu que és Crist.
Què significa predicar l’evangeli? Significa creure i no quedar-nos tancats en el marc de la nostra existència. Cal sentiments d’humilitat. Cal eixamplar el cor. Perquè la humiliació i l’anorreament ens apropa més directament a Déu i si tenim el cor eixamplat Déu podrà fer-hi estada en nosaltres.
Aquest és el marc de la nostra vida, marc del creient que com els sants han deixat tot per seguir les petjades del Crist. També nosaltres volem arribar a la dreta de Déu en el cel. Que sant Marc ens sigui intercessor en la nostra vida de monjos i de cristians. Amén. Al·leluia!
19 d’abril del 2015
DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Rafel Barrué
Al·leluia, som al temps Pasqual, Al·leluia. «Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué: La pau sigui amb vosaltres». La pau és el signe de la Pasqua, Al·leluia.
Però, dubtes tal vegada? Front als dubtes cal creure. Creure per poder viure la pau que se'ns demana, alliberats de tot mal, gràcies a la centralitat del Crist en la nostra vida.
Dubtes hi ha, sempre dubtes, i així busquem entre les ombres i les fantasmes del nostre egoisme una certesa enganyosa i fugissera. Sempre els dubtes ens retenen empresonats en les nostres manies, en els nostres egoismes, en la nostra poca fe. Front als dubtes cal creure.
Creure en aquest temps és jugar-se la vida. Jesús ressuscitat és real, visible i palpable. Mira i toca! Ell obre tots els nostres ulls de la fe per comprendre tot el sentit de les Escriptures. Per això té tant de valor la lectio divina, la lectura pausada i meditada de la Sagrada Escriptura. De fet la Paraula de Déu és l'aliment del monjo i del cristià compromès. I també és presència juntament amb l'Eucaristia, on mengem la mateixa Paraula de Déu, la presència real del mateix Crist, el seu cos i la seva sang, sota les espècies de pa i vi que ara consagrarem. Cal creure per poder viure.
Viure la centralitat del Crist implica una conversió, un canvi de sentit en la vida, complint els seus manaments de l'amor a Déu i al proïsme. És sentir-se segur només en ell, el Senyor. És a dir, col·locar l'eix de la vida en el Crist. De manera que el Crist ressuscitat sigui el centre de la nostra vida. Hi ha pecat, doncs si Jesús el Servent, el defensor, l'innocent i el sant hi és al centre de la nostra vida, el pecat s'esmunyirà per les vores.
La pau és el signe del Crist ressuscitat. La persona que vol tenir com a eix vertebrador el Crist, serà la pau personificada. La pau és el nostre signe vital. I amb el signe de la pau rebem el missatge que Jesús ens adreça: cal predicar a tothom la conversió i el perdó dels pecats. Com? Des del nostre propi interior, des del nostre testimoniatge, des de la nostra vida encarnada en la Pasqua de Jesús ressuscitat. Ell és l'únic que ens obre el camí de la vida, ara i per tota l'eternitat.
Al·leluia, al·leluia, Al·leluia!
Al·leluia, som al temps Pasqual, Al·leluia. «Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué: La pau sigui amb vosaltres». La pau és el signe de la Pasqua, Al·leluia.
Però, dubtes tal vegada? Front als dubtes cal creure. Creure per poder viure la pau que se'ns demana, alliberats de tot mal, gràcies a la centralitat del Crist en la nostra vida.
Dubtes hi ha, sempre dubtes, i així busquem entre les ombres i les fantasmes del nostre egoisme una certesa enganyosa i fugissera. Sempre els dubtes ens retenen empresonats en les nostres manies, en els nostres egoismes, en la nostra poca fe. Front als dubtes cal creure.
Creure en aquest temps és jugar-se la vida. Jesús ressuscitat és real, visible i palpable. Mira i toca! Ell obre tots els nostres ulls de la fe per comprendre tot el sentit de les Escriptures. Per això té tant de valor la lectio divina, la lectura pausada i meditada de la Sagrada Escriptura. De fet la Paraula de Déu és l'aliment del monjo i del cristià compromès. I també és presència juntament amb l'Eucaristia, on mengem la mateixa Paraula de Déu, la presència real del mateix Crist, el seu cos i la seva sang, sota les espècies de pa i vi que ara consagrarem. Cal creure per poder viure.
Viure la centralitat del Crist implica una conversió, un canvi de sentit en la vida, complint els seus manaments de l'amor a Déu i al proïsme. És sentir-se segur només en ell, el Senyor. És a dir, col·locar l'eix de la vida en el Crist. De manera que el Crist ressuscitat sigui el centre de la nostra vida. Hi ha pecat, doncs si Jesús el Servent, el defensor, l'innocent i el sant hi és al centre de la nostra vida, el pecat s'esmunyirà per les vores.
La pau és el signe del Crist ressuscitat. La persona que vol tenir com a eix vertebrador el Crist, serà la pau personificada. La pau és el nostre signe vital. I amb el signe de la pau rebem el missatge que Jesús ens adreça: cal predicar a tothom la conversió i el perdó dels pecats. Com? Des del nostre propi interior, des del nostre testimoniatge, des de la nostra vida encarnada en la Pasqua de Jesús ressuscitat. Ell és l'únic que ens obre el camí de la vida, ara i per tota l'eternitat.
Al·leluia, al·leluia, Al·leluia!
12 d’abril del 2015
DIUMENGE DE L’OCTAVA DE PASQUA
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 4,32-35; 1Jn 5,1-6; Jn 20,19-31
Tomàs no era amb els deixebles el diumenge de la resurrecció de Jesús quan aquest, estant tancades les portes de la casa on eren per por dels jueus, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Quan Tomàs es reuní amb els deixebles i aquests li digueren: «Hem vist el Senyor», ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas». Sovint pensem que aquesta tossuderia de Tomàs de no creure sense veure és un mal exemple per la nostra fe, especialment si, a més, hi afegim les paraules que Jesús li adreçà: «No siguis tan incrèdul. Sigues creient. Feliços els qui creuran sense haver vist».
No podem contradir les paraules del Senyor, certament. Però jo em pregunto si l’actitud de Tomàs i la seva insistència a tocar, a palpar, a veure és tan reprovable com sembla a primera vista.
Jesús havia mort; els deixebles l’havien abandonat i ara estaven tancats atemorits dels jueus, és a dir, dels dirigents del poble. En aquestes circumstàncies el grup de deixebles que era aquell diumenge a casa assegura a Tomàs que han vist viu el Senyor. Com pot creure’ls? Tenen por, estan tancats: s’ho deuen haver imaginat, hauran tingut una al·lucinació que els consoli una mica de la pèrdua tan gran que han tingut. No podrien ser aquests els pensaments de Tomàs respecte els seus germans quan li deien que havien vist el Senyor? Al·lucinacions, espiritualització del dolor, imaginació... res d’això podria fer tornar a la vida el Senyor que havia estat crucificat, clavat a la creu per les mans i els peus i que havia estat traspassat per la llança d’un soldat. Tomàs no podia creure perquè no havia vist: hauria estat temerari fer altrament. Hauria significat confiar en una il·lusió, posar l’esperança en una fantasia. Tomàs no volia jugar a aquest joc, no estava disposat a viure d’un engany. Si no veia, no podria creure!
No és aquest una de les objeccions més punyents que ens fan a nosaltres, els cristians? No ens diuen sovint que la nostra fe és pura fantasia, pura xerrameca enganyosa basada en una la invenció de la resurrecció de Jesús? No surt cada any, per aquestes dates, un article als diaris que demostra haver trobat el sepulcre de Jesús amb els seus ossos a dintre en algun lloc de Palestina? No se’n invita a deixar de creure en històries per nens i a fer-nos adults? Que no ho veieu –ens diuen- que això de la resurrecció no pot ser?
És aquí on rau la grandesa de Tomàs. Ell era un home simple: gens propens a les al·lucinacions ni donat a la imaginació fantasiosa. Per això havia de veure per poder creure. I va veure... i va tocar. Va veure la marca dels claus a les mans i va posar la mà a la ferida del costat: va veure i va tocar! I va veure que veia i tocava aquell mateix que havien crucificat i foradat amb la llança; va veure que el qui li mostrava les mans i la ferida del costat no era cap altre sinó Jesús de Natzaret, el Mestre, que havia estat crucificat i traspassat. I veient-lo i palpant-lo veia que no era un fantasma, una il·lusió, una al·lucinació. I, veient i tocant, va creure! I va creure perquè veia i tocava. Benaurada fe la de Tomàs! Gràcies a ella, a aquesta fe que creia per haver tocat i vist, constatava la fidelitat de Déu a les seves promeses i podia posar tota la seva esperança en el seu Senyor que viu. A partir d’aleshores, es jugaria la vida per Jesús i el seu Evangeli.
I la seva fe és benaurada per nosaltres que som feliços per creure sense haver vist. No hem vist? Sí i no. No hem vist directament però hem vist en Tomàs. La fe ens ve per l’oïda, per la predicació, i per la vista, per l’exemple dels nostres germans que ens l’ham transmesa. I aquests els vingué també per l’oïda i l’exemple d’altres germans.... fins arribar ala apòstols que, com Tomàs no van creure fins que van veure i van tocar el cos gloriós de Crist ressuscitat. Per això la nostra fe no és una il·lusió fantasiosa. Per això la nostra fe es refà a la fe apostòlica, a la fe dels apòstols i la fe es transmet, sobretot, per la credibilitat del qui creu, que comunica la seva fe amb la paraula i amb el seu exemple. I si hem cregut perquè hem vist hem de viure de manera tal que també els altres creguin perquè han vist que en nosaltres viu i actua el Senyor Jesús, ressuscitat d’entre els morts per salvar-nos!
Ac 4,32-35; 1Jn 5,1-6; Jn 20,19-31
Tomàs no era amb els deixebles el diumenge de la resurrecció de Jesús quan aquest, estant tancades les portes de la casa on eren per por dels jueus, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Quan Tomàs es reuní amb els deixebles i aquests li digueren: «Hem vist el Senyor», ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas». Sovint pensem que aquesta tossuderia de Tomàs de no creure sense veure és un mal exemple per la nostra fe, especialment si, a més, hi afegim les paraules que Jesús li adreçà: «No siguis tan incrèdul. Sigues creient. Feliços els qui creuran sense haver vist».
No podem contradir les paraules del Senyor, certament. Però jo em pregunto si l’actitud de Tomàs i la seva insistència a tocar, a palpar, a veure és tan reprovable com sembla a primera vista.
Jesús havia mort; els deixebles l’havien abandonat i ara estaven tancats atemorits dels jueus, és a dir, dels dirigents del poble. En aquestes circumstàncies el grup de deixebles que era aquell diumenge a casa assegura a Tomàs que han vist viu el Senyor. Com pot creure’ls? Tenen por, estan tancats: s’ho deuen haver imaginat, hauran tingut una al·lucinació que els consoli una mica de la pèrdua tan gran que han tingut. No podrien ser aquests els pensaments de Tomàs respecte els seus germans quan li deien que havien vist el Senyor? Al·lucinacions, espiritualització del dolor, imaginació... res d’això podria fer tornar a la vida el Senyor que havia estat crucificat, clavat a la creu per les mans i els peus i que havia estat traspassat per la llança d’un soldat. Tomàs no podia creure perquè no havia vist: hauria estat temerari fer altrament. Hauria significat confiar en una il·lusió, posar l’esperança en una fantasia. Tomàs no volia jugar a aquest joc, no estava disposat a viure d’un engany. Si no veia, no podria creure!
No és aquest una de les objeccions més punyents que ens fan a nosaltres, els cristians? No ens diuen sovint que la nostra fe és pura fantasia, pura xerrameca enganyosa basada en una la invenció de la resurrecció de Jesús? No surt cada any, per aquestes dates, un article als diaris que demostra haver trobat el sepulcre de Jesús amb els seus ossos a dintre en algun lloc de Palestina? No se’n invita a deixar de creure en històries per nens i a fer-nos adults? Que no ho veieu –ens diuen- que això de la resurrecció no pot ser?
És aquí on rau la grandesa de Tomàs. Ell era un home simple: gens propens a les al·lucinacions ni donat a la imaginació fantasiosa. Per això havia de veure per poder creure. I va veure... i va tocar. Va veure la marca dels claus a les mans i va posar la mà a la ferida del costat: va veure i va tocar! I va veure que veia i tocava aquell mateix que havien crucificat i foradat amb la llança; va veure que el qui li mostrava les mans i la ferida del costat no era cap altre sinó Jesús de Natzaret, el Mestre, que havia estat crucificat i traspassat. I veient-lo i palpant-lo veia que no era un fantasma, una il·lusió, una al·lucinació. I, veient i tocant, va creure! I va creure perquè veia i tocava. Benaurada fe la de Tomàs! Gràcies a ella, a aquesta fe que creia per haver tocat i vist, constatava la fidelitat de Déu a les seves promeses i podia posar tota la seva esperança en el seu Senyor que viu. A partir d’aleshores, es jugaria la vida per Jesús i el seu Evangeli.
I la seva fe és benaurada per nosaltres que som feliços per creure sense haver vist. No hem vist? Sí i no. No hem vist directament però hem vist en Tomàs. La fe ens ve per l’oïda, per la predicació, i per la vista, per l’exemple dels nostres germans que ens l’ham transmesa. I aquests els vingué també per l’oïda i l’exemple d’altres germans.... fins arribar ala apòstols que, com Tomàs no van creure fins que van veure i van tocar el cos gloriós de Crist ressuscitat. Per això la nostra fe no és una il·lusió fantasiosa. Per això la nostra fe es refà a la fe apostòlica, a la fe dels apòstols i la fe es transmet, sobretot, per la credibilitat del qui creu, que comunica la seva fe amb la paraula i amb el seu exemple. I si hem cregut perquè hem vist hem de viure de manera tal que també els altres creguin perquè han vist que en nosaltres viu i actua el Senyor Jesús, ressuscitat d’entre els morts per salvar-nos!
5 d’abril del 2015
DIUMENGE DE PASQUA DE LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR
MISSA DEL DIA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 10,14.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; Col 3,1-4; Jn 20,1-9
«Déu ha ressuscitat Jesucrist i se'ns ha aparegut a nosaltres que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d'entre els morts».
Vosaltres també heu menjat amb ell, oi? Recordeu la invitació de la Paraula de Déu al principi d'aquesta Gran Setmana?
«Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,19).
Li has obert la porta, perquè pugui asseure's a taula amb tu? Què fa Pere en el seu primer testimoni de Jesús Ressuscitat? Ens dibuixa un senzill plànol de la trajectòria de Jesús durant la seva vida humana:
«Déu el va consagrar ungint-lo amb l'Esperit Sant i amb poder, i va passar per tot arreu fent el bé, i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, ... després el mataren penjant-lo en un patíbul; però Déu el ressuscità el tercer dia».
Avui, després d'aquests dies de la Setmana Santa, pots dir i cantar des del cor l'antífona: «Realment el Senyor ha ressuscitat, al·leluia. A ell la glòria i el poder pels segles dels segles, al·leluia, al·leluia». Perquè, veritablement només es pot cantar de veritat aquest al·leluia si el Senyor ha passat també aquesta setmana curant i guarint el teu cor.
I llavors podrem dir i cantar el salm: «Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo».
Aquesta experiència es resol en una profunda i íntima alegria que es manifesta en un cant de comunió amb els germans. Ens ho posen de relleu les paraules del gran poeta Joan Maragall: «És l'alegria del Ressuscitat, la més forta que pot haver-hi, perquè brolla del dolor i de la mort. Aquest és el dia que va fer el Senyor; alegrem-nos amb ell. El dia que va fer el Senyor; el món torna a ser tal qual va sortir de les mans de Déu. Oh la sempre renovada visió del primer dia del món! Oh l'eterna visió de primavera al fons de l'ànima humana! Heus aquí que ressorgeix com a nou en els aires el dia de la Resurrecció del Senyor. Avui és també el primer dia de la primavera. No importa que hi hagi entrat ja en el temps fa uns dies, si avui la divina solemnitat de la Pasqua la va omplir de sentit. Avui l'home sap el que és primavera, i per primera vegada dignament la canta. Quan van sonar les campanes de Pasqua tot va prorrompre en goig, la nit es va omplir d'estrelles i de cants, el dia va començar amb una altra llum... Els camps eren els mateixos d'ahir, igual la seva verdor, igual el sol i els núvols el mateix; però nosaltres ho vèiem ja tot d'una manera nova. ¿Què ha passat? Era la resurrecció, era la festa que portàvem dins, que ens il·luminava tot el de fora. La primavera es fa Resurrecció, s'ha humanitzat. És el dia que va fer el Senyor, alegrem-nos amb ell. Nosaltres ho veiem tot d'una manera nova».
«Ho veiem tot d'una manera nova». Aquestes paraules de Maragall em porten el record d'una experiència profunda, bellíssima, que vaig viure a la Parròquia en una Vetlla Pasqual en la qual hi va haver el bateig d'alguns infants. En un moment de la celebració vaig mirar al primer banc de l'església i vaig contemplar una de les mares mirant el seu fill recolzat en un bressol. Es va quedar gravada al meu cor la mirada d'aquella mare... Era la mirada d'una mare que continua donant escalf de vida al fill. La mirada de la mare, sempre és una font de vida per al seu fill.
No dubteu que aquesta és també la mirada de Déu a l'interior del vostre cor. Aquesta mirada de Déu en el nostre interior ens omple de festa el cor, i la seva Paraula ens dóna capacitat per il·luminar allò que és de fora.
I la festa del cor ens proporciona una mirada maternal, ens dóna la capacitat de mirar fora de nosaltres mateixos amb tendresa, la tendresa d'un Déu ressuscitat. És la mirada que ens permet humanitzar totes les coses, la nostra vida, la nostra relació amb els altres.
Reconeix la teva mirada i descobreix si la notícia de la resurrecció ha arribat al teu cor. En aquests 50 dies de les festes de Pasqua, a més de cantar amb fe l'Al·lELUIA, posa atenció a si veus les coses, les mateixes coses d'abans, amb una mirada nova, amb una mirada humanitzadora. Serà una bella garantia de la teva fe en el Ressuscitat.
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 10,14.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; Col 3,1-4; Jn 20,1-9
«Déu ha ressuscitat Jesucrist i se'ns ha aparegut a nosaltres que hem menjat i hem begut amb ell després que ell hagué ressuscitat d'entre els morts».
Vosaltres també heu menjat amb ell, oi? Recordeu la invitació de la Paraula de Déu al principi d'aquesta Gran Setmana?
«Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,19).
Li has obert la porta, perquè pugui asseure's a taula amb tu? Què fa Pere en el seu primer testimoni de Jesús Ressuscitat? Ens dibuixa un senzill plànol de la trajectòria de Jesús durant la seva vida humana:
«Déu el va consagrar ungint-lo amb l'Esperit Sant i amb poder, i va passar per tot arreu fent el bé, i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable, ... després el mataren penjant-lo en un patíbul; però Déu el ressuscità el tercer dia».
Avui, després d'aquests dies de la Setmana Santa, pots dir i cantar des del cor l'antífona: «Realment el Senyor ha ressuscitat, al·leluia. A ell la glòria i el poder pels segles dels segles, al·leluia, al·leluia». Perquè, veritablement només es pot cantar de veritat aquest al·leluia si el Senyor ha passat també aquesta setmana curant i guarint el teu cor.
I llavors podrem dir i cantar el salm: «Avui és el dia en què ha obrat el Senyor, alegrem-nos i celebrem-lo».
Aquesta experiència es resol en una profunda i íntima alegria que es manifesta en un cant de comunió amb els germans. Ens ho posen de relleu les paraules del gran poeta Joan Maragall: «És l'alegria del Ressuscitat, la més forta que pot haver-hi, perquè brolla del dolor i de la mort. Aquest és el dia que va fer el Senyor; alegrem-nos amb ell. El dia que va fer el Senyor; el món torna a ser tal qual va sortir de les mans de Déu. Oh la sempre renovada visió del primer dia del món! Oh l'eterna visió de primavera al fons de l'ànima humana! Heus aquí que ressorgeix com a nou en els aires el dia de la Resurrecció del Senyor. Avui és també el primer dia de la primavera. No importa que hi hagi entrat ja en el temps fa uns dies, si avui la divina solemnitat de la Pasqua la va omplir de sentit. Avui l'home sap el que és primavera, i per primera vegada dignament la canta. Quan van sonar les campanes de Pasqua tot va prorrompre en goig, la nit es va omplir d'estrelles i de cants, el dia va començar amb una altra llum... Els camps eren els mateixos d'ahir, igual la seva verdor, igual el sol i els núvols el mateix; però nosaltres ho vèiem ja tot d'una manera nova. ¿Què ha passat? Era la resurrecció, era la festa que portàvem dins, que ens il·luminava tot el de fora. La primavera es fa Resurrecció, s'ha humanitzat. És el dia que va fer el Senyor, alegrem-nos amb ell. Nosaltres ho veiem tot d'una manera nova».
«Ho veiem tot d'una manera nova». Aquestes paraules de Maragall em porten el record d'una experiència profunda, bellíssima, que vaig viure a la Parròquia en una Vetlla Pasqual en la qual hi va haver el bateig d'alguns infants. En un moment de la celebració vaig mirar al primer banc de l'església i vaig contemplar una de les mares mirant el seu fill recolzat en un bressol. Es va quedar gravada al meu cor la mirada d'aquella mare... Era la mirada d'una mare que continua donant escalf de vida al fill. La mirada de la mare, sempre és una font de vida per al seu fill.
No dubteu que aquesta és també la mirada de Déu a l'interior del vostre cor. Aquesta mirada de Déu en el nostre interior ens omple de festa el cor, i la seva Paraula ens dóna capacitat per il·luminar allò que és de fora.
I la festa del cor ens proporciona una mirada maternal, ens dóna la capacitat de mirar fora de nosaltres mateixos amb tendresa, la tendresa d'un Déu ressuscitat. És la mirada que ens permet humanitzar totes les coses, la nostra vida, la nostra relació amb els altres.
Reconeix la teva mirada i descobreix si la notícia de la resurrecció ha arribat al teu cor. En aquests 50 dies de les festes de Pasqua, a més de cantar amb fe l'Al·lELUIA, posa atenció a si veus les coses, les mateixes coses d'abans, amb una mirada nova, amb una mirada humanitzadora. Serà una bella garantia de la teva fe en el Ressuscitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
