22 de febrer del 2012

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50 3-6.12-14.17; 2Co 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

«En el bressol del dia que neix, la nit amorosa va deixar el seu missatge». Sant Joan Crisòstom té una altra versió: «Que el meu silenci, Senyor, doni lloc a la teva paraula». I el poeta en té una altra: «Per a mi el silenci és la clau o l'arrel de la paraula. La paraula es forma quan es fa silenci. El silenci és el territori de la paraula. La paraula ve d'una llarga espera, d'un perllongat silenci. Silenci, desert, nit. La paraula ha d'entrar en "la nit del sentit, a la terra deserta, seca i sense camí" de què parla Sant Joan de la Creu».

En començar la Quaresma és important aquest mot: silenci. Si volem que en el bressol del silenci es recolzi la nostra paraula més significativa, més bella: la Pasqua.

Aquest missatge de la Pasqua que ha d'acollir el bressol del silenci, va precedit de paraules importants i necessàries que són en teixit bàsic de la Pasqua.

1. El cor

La litúrgia d'avui ens diu: «Esquinceu-vos el cor». Què és el cor, què és aquest múscul bategant que des de sempre ha tingut l'home pendent? Ningú pot prescindir del cor. Estimar amb el mateix cor no sempre és estimar amb el mateix amor. El cor té la noblesa de ser el centre de la persona, el centre de tot humanisme. Centre i font de la vida i de l'amor que dóna sentit a la vida. De tota vida. D'aquí la recomanació de la Paraula a esquinçar-nos el cor, en uns temps de duresa de cor, d'humanitat dura. Necessitem créixer en sensibilitat, en tendresa, en educació en les nostres relacions humanes. I molt també en solidaritat amb els aparcats d'aquesta societat.

2. Conversió

Per configurar una fe viva. Si la fe és la vida de Déu en nosaltres, vol dir que sempre tenim necessitat de convertir-nos, de girar-nos cap a aquest horitzó diví. No podem dir mai que tenim una fe ja feta i acabada. Qui diu que no necessita conversió és que està malformat.

3. La pregària, el dejuni i l'almoina

Són les tres paraules més característiques del temps de Quaresma. I potser no sempre valorades com es mereixen en la nostra existència. Jo crec que es resa, és a dir, es masteguen oracions fetes, encara que potser no molt, però és evident que es prega poc. Molt poc. «Tu, quan preguis —diu la Paraula— tanca't amb pany i clau, i prega el teu Pare, present en els llocs més amagats». Pregar és interioritzar, endinsar-se en el nostre interior, com més endins millor, perquè aquí es deixa sentir la veu de Déu. I si sentim la seva veu, la nostra vida prendrà un estil diferent, evangèlic. Però difícilment podrem entrar en el nostre interior si tenim el cor endurit, hermètic. Potser ens atrau més romandre asseguts a l'exterior, com aquelles persones senzilles dels pobles que al final de la jornada s'asseien a prendre la fresca a la porta de casa. A prendre la fresca...  és clar, així ens podem tornar uns frescos. Cal respirar la brisa de Déu. «La pregària és la respiració de l'ànima», diu el Crisòstom.

Si ens prenem seriosament la pregària, si ens deixem agafar per Déu, podrem prescindir de moltes coses: de menjar, de temps, de capricis... Podrem arribar a viure aquella sàvia sentència de sant Francesc d'Assís: «Desitjo, realment, poques coses, i les poques coses que desitjo les desitjo molt poc». Llavors ja no calen perfums, ni rentar-se la cara, sinó compartir des de la generositat que Déu suscita en nosaltres i la privació dels nostres desitjos. I això té un nom: almoina.

«Em diràs que ets pobre per fer almoina? Precisament perquè ets pobre pots practicar més. Ja que el ric, embriagat per l'abundància dels seus diners, presoner d'una febre insaciable, només pensa a fer créixer allò que té; el pobre, en canvi, com que està lliure d'aquesta malaltia, es desprèn més fàcilment del que té. Recordeu que no retenim el que és nostre sinó que tenim el que és d'ells».

4. Reconciliació

«Reconcilieu-vos amb Déu» (2C 5,18). I això no es refereix a confessar-se, al sagrament de la confessió, sinó a viure el servei d'unitat i reconciliació amb els germans. Qui no viu això no és cristià.

Difícilment serà Pasqua en la nostra vida d'aquí a 40 dies, o al final del camí, si no tenim en compte aquesta mitja dotzena de paraules.