Estimat Vicenç,
Em vas deixar pensatiu amb els teus comentaris sobre l'ambient de la teva classe amb els alumnes de primària: «gairebé una majoria dels alumnes, fills de famílies desestructurades, d'altra banda la poca comprensió, o escassa sensibilitat de molts pares de cara a la vostra difícil tasca educativa, les dificultats creixents en l'atenció i l'estudi, per si fos poc, ara en època de crisi, retallades de personal i d'ajut econòmic a l'ensenyament».
Comentaris que no és la primera vegada que els escoltava, donat el meu interès per les qüestions de l'ensenyament d'acord amb la meva condició de mestre.
I tot això és un símptoma més, i un símptoma greu de la desorientació d'una societat que va abdicant, a poc a poc, d'aquesta ajuda necessària per construir la persona, que, evidentment, no es forja sense més ni més.
Avui, la societat, o la persona, diu «sí» a un tema, a un valor... i demà potser dirà el contrari, sense cap rubor; avui es defensa que aquesta roba és blanca, demà la mateixa roba es diu que és negra; avui t'estimo, demà caldrà que cadascú faci el seu camí, i aquesta és la lògica que va dominant. És el terreny perfectament preparat per tenir totalment dominada la persona humana, que cada vegada anirà tenint menys de persona, i fàcilment dominada per una emoció hàbilment suscitada pels «poders» que obren en la foscor. Els seus exclusius interessos.
La vida d'una persona creient no pot anar per aquí. La persona creient és una persona unificada en si mateixa o que està treballant dia a dia per aquesta unificació; i no pot deixar-se portar per la primera i superficial emoció que vol transmetre-li el xerraire de torn, o el qui busca un interès egoista a costa de qui sigui i del que sigui.
Però jo crec que més enllà de la manipulació interessada d'aquests poders fàctics que volen manipular per al seu propi benefici, que més enllà d'aquesta alienació dels febles, hi ha una força regenerativa en la vida, o en la naturalesa, que tendeix sempre a una regeneració en virtut de la força interior de què disposa, de la seva capacitat renovadora i creadora... I indubtablement, això fa néixer l'esperança en alguna cosa nova enmig de tot aquest panorama que estem contemplant en aquesta societat en la qual ens volen tenir sempre pendents de la cançó del moment, com fa uns anys estava de moda la cançó de l'estiu. La cançó del moment de l'any passat era la grip, la cançó del moment és la crisi, i la propera... No ho sé!
No m'atreveixo a fer un pronòstic. Però sí que tinc la impressió que s'està jugant amb un foc sagrat. El més sagrat d'aquesta vida, d'aquest món: «la dignitat de tota persona humana». Una dignitat que ressalta només per això: per ser persona, encara que estigui desproveïda del pa de cada dia, però, a la fi, els sorolls dels coberts d'una infinitat de plats escrupolosament selectes, per comensals saciats, desvetllaran aquesta dignitat menyspreada.
Segueix estimant el teu servei de magisteri, que és dels servei més dignes, i jo diria quasi sagrats. És un camí que ens ensenya també, a valorar qualsevol altre camí de servei de la persona. Potser per això mateix no ho valora la nostra societat en tot el que mereix. Una abraçada,
+ P. Abat
