26 de febrer del 2012

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Miquel,

Primer de tot: «feliços 50», encara que tu et queixes, però jo crec que són més feliços que, per exemple, «els feliços 40», que és quan hom va deixant la joventut definitivament i s'obre a la maduresa de la vida, amb més problemàtica familiar, dona, fills... «Els 50» apareixen com una maduració en serenitat i en experiència de la vida, gairebé d'una vida ja feta, per bé que ara amb això de les prejubilacions, ja s'ha de considerar com una entrada definitiva a la «reserva». Però em sembla que en el teu cas, de «reserva», res de res, i a més mires enrere i et preguntes: «què has deixat rere teu a la terra en aquests 50 anys? Alguna llavor que fructificarà? No sóc un gran home: la meva intel·ligència és limitada, la meva voluntat més aviat curta, no puc carregar-me la humanitat a la meva esquena. No puc dir que no he fet res en aquests 50 anys, no puc capolar-me dient-me: has viscut 50 anys i és com si no els haguessis viscut, no ha quedat res després de tu, o si puc, o sí que ho he de dir... no ho sé, no ho sé».

Miquel, Déu ens deslliuri dels «grans homes». Al llarg de la història s'han produït grans catàstrofes provocades per «grans homes». Miquel, has viscut 50 anys. Continua vivint. Tens una família; tens amics amb qui vius una amistat. Una bona amistat. Això és gran, Miquel. N'hi ha prou amb ser «home». Cada nou dia que Déu ens regala, el més bonic és obrir de nou la porta de casa per viure una nova edició d'«home» en la pròpia vida. I sortir disposat a donar humanitat i a rebre humanitat. A ser home. Això és el més gran. I de l'home més gran de la història no s'ha afirmat que era un «gran home», sinó simplement «home»: «Ecce homo» («heus aquí l'home»). I aquest «home» va passar donant humanitat, com ningú ho ha fet, i rebent humanitat de nosaltres els humans.

I aquest «home» va passar gairebé tota la seva vida, 30 anys dels 33 que va viure, en una vida senzilla, anònima, d'un poblet, i va passar per les nostres penúries humanes, i en els moments transcendentals de la seva vida va tenir temptacions, que va rebutjar per fer l'opció d'una vida senzilla, d'amistat, d'oferiment d'humanitat. Una opció per la vida, per anar oferint vida, i esperança a molts.

A què més podem i hem d'aspirar en aquesta societat on l'amistat es compra amb els diners, una societat que és capaç de llançar al carrer famílies senceres amb nens petits perquè no tenen diners. En una societat, on uns mengen tres vegades al dia, i altres esperen poder menjar, menjar, no un cop al dia, sinó quelcom per a poder subsistir.

A què podem i hem d'aspirar en una societat així sinó a ser cada dia més humans. A contemplar cada dia l'«home», i fer provisió d'energia i valor, i generositat per rebre i donar humanitat.

Miquel, encara que ja sé que ho fas, no em costa res demanar-te això, i a mi també em fa bé: no deixis de contemplar l'«home», obri-li el cor cada dia, i viu cada dia amb la teva senzillesa habitual, simplement tot essent humà, i obert a rebre molta humanitat menyspreada que tenim al nostre voltant. Jo crec que és la nostra tasca més preciosa en aquesta vida i en aquests temps. Una abraçada,

+ P. Abat