5 de febrer del 2012

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Ma Lluïsa,

Llegeixo l'evangeli i penso en un dels teus silencis. Llegeixo que Jesús «se n'anà a casa de Pere i troba la seva sogra postrada al llit amb febre. Ell li va donar la mà i la va fer llevar. La febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula. Al vespre li van portar molts malalts». Llegeixo aquest evangeli i penso en un dels teus silencis: «El silenci del malalt. El vaig viure amb la meva germana. Com vas permetre tant dolor! Tenir paciència, entrar en el seu cor. Què sentiran? Mai no oblidaré les llàgrimes que queien per les seves galtes. Mai no les oblidaré. Observar i callar. No sabia fer res més. Jesús guaria. Gairebé sempre tocava al malalt, el leprós, o el tocaven a Ell. Deixar-te tocar per Jesús, Ell guareix».

Llegeixo aquest evangeli, torno a llegir «el teu silenci» i recordo les paraules d'un metge que em preguntava què faria jo al costat d'un malalt que es troba al llindar de la mort, per afegir: «estar al seu costat, tocar-li el braç, la mà, en silenci». Potser aquest últim «toc d'amor», aquesta última vibració de sensibilitat d'aquesta terra dura, sigui l'alè de vida que ens obre a l'eternitat, per poder tornar-li, oferir-li al Déu de la vida una ínfima mostra de la vida que tan generosament Ell ha abocat mitjançant la seva obra de la creació.

Llegeixo aquest evangeli i penso en el dolor de la història. Aquesta història anònima d'infinitat d'homes i dones que han arrossegat el seu dolor estripat fins a una mort desconeguda. Un inacabable rosari de guerres, violències, pestes, fam. Quant dolor traspua la història humana! Quina quantitat de dolor sense sentir una mà al front, que crema de febre i desesperació, sense sentir una mà que toca el braç o la mà que tremola sentint l'esvaïment de la vida. Quin dolor! Infinitat d'homes i dones esbocinats pel dolor inhumà! Potser van arribar a percebre aquell «toc d'amor», o una última vibració de sensibilitat, amb un sospir entretallat: «mare meva» o un «Déu meu». Quin dolor, Déu meu en la nostra història humana! Un dolor que arriba fins a nosaltres. Avui. Precisament avui. Inaudit, però cert: També avui, molts germans cauen en el «camp de batalla» d'aquesta societat en guerra. I cauen sense sentir l'escalf de vida d'una mà que li toca el front o li agafa la seva mà freda. Segueixen caient sota els cops de les injustícies, de les armes, de la fam. No acaben els holocaustos.

Per tots ells, un Home va morir en una creu, sense sentir la mà amiga, sinó sota l'opressió de l'abandonament, de la vexació, de la tortura; immers en la tristesa d'una total solitud. Aquest Home, per Ell, i, també, per tots els homes i dones d'aquest món, va dir aquestes dues paraules: «Dona», «Déu meu». Les va pronunciar amb un immens amor.

M. Lluïsa, potser necessitem tots una mica més d'aquest silenci, el que tu anomenes «silenci del malalt». Observar i callar, o, encara més, fer un gest, cap a l'altre, d'humanitat. Que és el veritable gest de Déu, encara que no acabem de distingir-lo. Que el Déu de l'amor i amic de tots els homes i dones d'aquest món et beneeixi. Una abraçada,

+ P. Abat