NADAL: MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1.2-3ab.3cd-4.5-6 (R.: 3c); He 1,1-6; Jo 1,1-18

«Puer natus est», hem cantat a l’inici de la celebració. Sí, ens ha nascut un noi. Sí, quin goig veure cara a cara com el Senyor ha consolat el seu poble. Sí, ens ha redimit a cadascú de nosaltres per mitjà d’aquest noi. Així, si obrim els ulls d’un cap a l’altre de la terra veurem la salvació del nostre Déu.

Perquè en diverses ocasions i de moltes maneres Déu ens ha parlat per boca dels profetes, però, ara ens ha parlat al cor, a l’íntim del nostre cor en la persona del Fill.

«Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu». La Paraula se’ns presenta avui, davant de tantes paraules, de tantes opcions de vida.

Parlem molt, parlem massa, però les paraules volen com el vent i ja no hi són. Avui ens cal escoltar, ens cal prestar atenció a la Paraula, en majúscules, la que ha pronunciat Déu per a que cadascú es netegi les orelles del cor.

Déu ha dit la Paraula que ja era des del principi i per la qual tot va venir a l’existència.

Déu ha dit una Paraula única. Ha dit la seva Paraula, davant de tantes veus, de tantes paraules que ballen en els nostres caps.

Així com la neu quan cau no fa soroll i va caient suaument, suaument acariciant la terra. Així com la neu després es fon, poc a poc i, aquesta aigua amara la terra. Així la terra amb les llavors que tingui germinarà, poc a poc, brostaran fulles i fruitaran els aliments que Déu ens ha donat.

Així Déu ens dona la seva Paraula, ens dona aquest noi que ens ha nascut, el Fill etern. La Paraula és el Fill, la Paraula s’ha fet història nostra, ha entrat en la nostra vida, s’ha fet carn perquè nosaltres tinguem la vida en Déu, la vida eterna.

Per això, en el Fill Jesucrist hem estat redimits i així hem recobrat la Vida.

Molts no l’han reconegut. No han pogut reconèixer la Llum, la Vida. Però, si el reconeixem, si creiem en el seu nom, se’ns considerarà dignes de poder ser fills de Déu.

Volem ser fills de Déu?

Podem caure en les tenebres de l’error. Però, si reconeixem el qui ha plantat el seu tabernacle entre nosaltres. Si contemplem la seva glòria com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat, trobarem  la vida.

La vida que ens ha estat oferta per Déu. La Vida que ens és la Llum, per no caminar mai més en les tenebres de la foscor.

La vida que per aquest noi que ens ha nascut hem recobrat la gràcia de la fe, de l’esperança, per poder vessar l’amor que hem rebut en el Fill. L’amor de Déu que hem rebut per gràcia i ara l’hem de donar en caritat als altres.

Així serem testimonis de la Paraula que hem rebut. Jesús ens salva, Jesús ens salva, Jesús ens salva. Amén.

NADAL: MISSA DEL GALL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95,1-2a.2b-3.11-12.13 (R. Lc 2,11); Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

«Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor».

Atenció, molta atenció, s’ha revelat l’amor de Déu. L’establia, el pessebre del nostre cor el tenim ben endreçat? Però, què ens cal per endreçar la nostra vida davant de la presència del Salvador, el Messies, el Senyor?.

Vol salvar tots els homes, escoltem doncs, parem l’orella del cor a les paraules que avui ens diu sant Pau. Som conscients que Déu s’ha fet home? S’ha manifestat en néixer, embolcallat en una menjadora, perquè no hi havia lloc a l’hostal.

Tampoc tenim lloc en el nostre cor per a que Jesucrist, Déu gran i salvador nostre, faci estada?

Neteja el teu cor, endreça’l amb la humilitat, perquè així reconeguis que el qui avui celebrem el seu naixement en la carn, també s’entregà a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes, per deixar-nos nets, nets de tot pecat.

Som un poble, una comunitat apassionada per fer el bé? Sols podrem fer el bé des de la humilitat. Perquè des de la humilitat podrem cercar Déu en la menjadora, és a dir en l’Eucaristia. Som un poble apassionat per fer el bé, si des de la humilitat cerquem el bé dels altres primer que el nostre, el bé dels altres primer que el nostre, el bé dels altres primer que el nostre.

Nadal és un compromís per viure regenerat pel naixement d’un noi, d’un fill: Conseller-prodigiós, Déu-heroi, Pare-per-sempre, Princep-de-pau. La pau i la justícia no tindrà fi. Atansem-nos a aquesta pau i a aquesta justícia de Déu, és a dir, atansem-nos a Jesucrist.

La nostra mesura en tot el que som, fem i ens movem ha de ser sempre Jesucrist. Jesucrist ha de ser la columna que ho vertebra tot, com a font d’aigua que amara la terra poc a poc per germinar els fruits del bé, del bo i millor de pau i de justícia.

No oblidem mai la menjadora, l’Eucaristia que és l’aliment de vida eterna. Vida que desitgem amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

SOLEMNITAT DE JESUCRIST, REI DE L’UNIVERS (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
2S 5,1-3; Sl 121,1-2.4-5 (R.: 1); Col 1,12-20; Lc 23,35-43

Jesucrist és Rei de tot el món. I la pregunta podria ser: Som os del seu os i carn de la seva carn? Israel va reconèixer a David com a sobirà. Però, nosaltres reconeixem a Jesucrist com al nostre sobirà?

Perquè la nostra existència ens la juguem entre reconèixer Jesucrist com a sobirà o rebutjar-lo.

És clar que un Rei que té el tron a la creu no pot ser molt atraient. Perquè les autoritats es reien de veure clavat a la creu Jesús. Ell que salvava els altres, què no pot salvar-se ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit?

Però, la reialesa de Jesús no és d’aquesta mena. És molt fàcil burlar-se d’un rebutjat, separar-se i marcar distàncies amb ofenses i insults gratuïts.

Però, Jesús no baixa de la creu. De fet estableix el seu tron reial a la creu. Així si som criminals, si no mereixem el perdó dels homes, se’ns ofereix la misericòrdia de Déu. Així, si tenim el temor de Déu, si el reverenciem i li donem culte amb dignitat, podrem escoltar la seva veu: «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís».

Per això, necessitem viure una conversió continua. Perquè moltes vegades ens creiem que som el rei del meu món, el tron el col·loquem al melic perquè tot ha de girar al meu voltant. Així caiem en el poder de les tenebres.

Però, hem de convertir-nos cada dia i saber donar gràcies al Pare, que ens ha fet dignes del Regne de la llum pel seu Fill estimat, el seu Fill Jesucrist que des del tron de la creu ens ha alliberat i, ens ha reconciliat amb tot l’univers.

Girem la nostra mirada al qui és clavat a la creu, Jesucrist, el qui ens mostra el camí de la vida i, ens dona l’esperança de la resurrecció per seguir els seus passos a la glòria del seu Regne celestial.

El nostre sobirà sols pot ser un: Jesucrist. Seguim-lo, reverenciem-lo i aclamem-lo com a Rei de tot el món. Ell que amb Déu Pare, viu i regna en la unitat de l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ml 3,19-20a; Sl 97,5-6.7-9b.9cd (R.: 9); 2Te 3,7-12; Lc 21,5-19

L’esperança no defrauda, l’esperança ens purifica, l’esperança ens dona ànims per viure orientats cap a Déu.

Però, ens cal constància, constància per no perdre l’orientació cap a Déu. És clar que durant la nostra vida ens trobem amb desgràcies naturals que no esperàvem, ni imaginàvem. En la història anem acumulant guerres i baralles, blanc o negre, llum o fosca, joia o dolor, van travessant la nostra història personal.

La constància en la fe, la fe en Déu, en el seu Fill Jesucrist que ha vingut per salvar-nos ens farà obrir els ulls del cor al regal de la vida que tenim i que moltes vegades no sabem viure.

El monjo no té altra meta que imitar Jesucrist, en la paciència, en les humiliacions, fins i tot en la mort. Jesús ha mort en creu, nosaltres no ho sabem encara com serà la nostra mort, però la nostra vida si que la podem orientar amb constància fins a la fi cap a l’únic pel qui val la pena viure: Jesucrist.

Serem feliços, trobarem la felicitat plena i perdurable quan ens fem servidors de Déu en aquesta escola del servei diví. Perquè mentre venerem el Senyor sortirà el sol de la felicitat, i els seus raig seran saludables.

Per això, ens cal treballar per Déu, fer les coses pel Senyor, autor de tots els béns. La nostra vida ha de ser una vida de servei i treball en pau, mentre esperem que el Senyor vingui a judicar amb raó tots els pobles.

Serem odiats moltes vegades, la nostra vida no és fàcil, el cristià no té una vida fàcil, pel fet de portar el seu nom. Però, l’esperança la tenim posada en la vida eterna. Ara ens cal constància fins que sigui la nostra hora, l’hora de lliurar la nostra vida al judici de Déu.

Mentrestant celebrem l’eucaristia perquè celebrant el seu memorial, ens faci créixer en l’amor. L’amor que ens ha estat donat pel Pare, el Fill i l’Esperit Sant, Déu pels segles dels segles. Amén.

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Is 25,6a.7-9; 26,1.4.7 i 8b i 9a.13-14 (R.: 1a; o bé: 13); Rm 5,5-11; Jo 14,1-6

L’esperança no defrauda: Confieu en Déu, confieu també en mi, ens diu Jesús avui, com ho va dir als seus deixebles, en el discurs de comiat de l’evangeli de sant Joan.

Esperança i confiança és el que podem viure els cristians avui. Tot i ser diumenge, la litúrgia de l’Església ens fa commemorar aquesta Eucaristia per tots els fidels difunts.

Recordem pares, germans, monjos, familiars i amics, que amb esperança i confiança preguem per ells, perquè assoleixin la casa del Pare. Preguem amb la confiança que Jesús ha preparat l’estada.

L’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.

Aquest amor del Senyor que ens il·lumina i ens salva en el nostre camí, en el camí que ja han fet els fidels difunts, els nostres germans difunts.

De fet, Jesús amb la seva mort i la seva resurrecció, ha estat el qui ha tret el vel de dol que cobria tots els pobles, el sudari que amortallava les nacions. Jesús és el qui salva i l’esperança i la confiança en Jesús serà la nostra salvació, la nostra vida per sempre.

Jesús, el Crist ha mort per cadascú de nosaltres. I, pecadors com som ens ha fet justos, ens ha salvat per la seva sang. Ell és qui ens ha reconciliat amb el Pare i ara és l’hora que també nosaltres siguem instruments de reconciliació entre uns i altres. Hi ha molt de treball de reconciliació.

El camí el tenim assenyalat per Jesús, quan ens ha dit: «Jo soc el camí, la veritat i la vida».

Si volem arribar amb els nostres germans difunts a la casa del Pare, hem d’esbrinar el camí que ens marca i assenyala Jesús.

Si seguim les seves petjades, anirem descobrint la veritat i així assolirem la vida eterna. Perquè, la mort ha estat per sempre engolida.

Gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor, que ens ha reconciliat, tenim l’honor de gloriar-nos amb Déu. Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant pels segles dels segles. Amén.

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-2.3-4ab.5-6 (R.: 6); 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a

L’esperança no defrauda, l’esperança ens purifica, l’esperança ens dona ànims per viure orientats cap a Déu.

Però, qui pot pujar a la muntanya del Senyor? Qui pot estar-se al seu recinte sagrat?

El qui té el cor sincer i les mans netes de culpa. El cor, el cor, el cor com el tenim?

Potser venim de qualsevol tribulació, però el que ens cal és saber a qui ens hem d’adreçar. La gran misericòrdia de Déu ens espera i a nosaltres ens dona esperança que allà on han arribat tants i tants sants també, si Déu vol, podem arribar-hi nosaltres.

Perquè els sants ens els trobem pel carrer. No es veritat que hi ha persones que tenen un cor sincer i son netes de culpa? Però, aquestes persones no son notícia, ja que la humilitat no està de moda.

Som fills de Déu, i el nostre futur serà el d’assemblar-nos a ell, perquè el veurem tal com és.

Si desitgem, de veres, veure Déu cara a cara com els sants, hem de fer nostres cada benaurança.

Si no som pobres, ens resultarà impossible assolir el Regne del cel. Tal vegada siguem pobres econòmicament, però la nostra pobresa ha de ser més radical, ser pobres en esperit, ser pobres de tot, fer-nos res per aconseguir el tot, el Regne del cel. Si ens entretenim en les riqueses, en les consolacions d’aquest món, no avançarem mai.

Si pel que sigui estem de dol, perquè el dol sempre ens pot sobrevolar en el dia a dia i, no tan sols per la pèrdua d’un ésser estimat, sinó per qualsevol pèrdua de les nostres il·lusions, l’esperança en Déu no ens defraudarà perquè és a la fi que serem consolats.

Si som humils i, per això ens hem de fixar en el capítol setè de la Regla de sant Benet, si som humils posseirem el país, el país de Déu.

Si cerquem la justícia allà la trobarem i serem saciats. Si som compassius amb els altres Déu se’n compadirà de cadascú de nosaltres.

I encara el més cap dalt per a nosaltres monjos, cristians compromesos, com ja hem dir la puresa de cor, el cor pur pot veure. L’aigua tèrbola no ens deixa veure clar.

Com anem a veure Déu amb els ulls del cor embrutits?

Tinguem-ho sempre present, sempre atents a la netedat del cor. Això, és el que ens farà assemblar-nos als sants que avui celebrem.

La pau també és cosa nostra de portar-la a la vida des del nostre cor, un cor pacificat pot donar la pau a tothom i, la pau ens fa fills en el Fill de Déu.

I si som perseguits pel fet de ser justos, vivim en l’esperança del Regne que tenim preparat al cel.

Feliços som i serem quan per causa de Jesús, ens ofenen, ens calumnien i, es burlen de nosaltres perquè creiem, perquè som cristians, monjos, consagrats; no ens hem d’ofendre, sinó alegrar-nos de la recompensa del cel.

Els sants han passat per alguna situació límit d’aquestes en la seva vida mortal, però l’esperança i la perseverança i, el no defallir tenint sempre el camí del seguiment de Jesús, els ha fet assolir la pàtria celestial.

Avui és el camí que estem convidats a seguir, les petjades de Jesús, la creu i la resurrecció, l’acció de gràcies que és l’Eucaristia que ens mena cap al cel.

Per això, amb la pregària adorem Déu, i diem: «Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén.»

SANTS BERNAT, MONJO DE POBLET, MARIA I GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada per monsenyor Daniel Palau, bisbe de Lleida
Sir 51,1-12; Sir grec 51,1-8; Sl 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6 (R.: 5); 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-22

Estimada comunitat cistercenca, benvolguts feligresos que avui us aplegueu en aquest noble temple per celebrar la fe i endinsar-vos, com no pot ser d’altra manera, en el misteri profund de Déu, el Déu de Jesús, el Déu que és tot Amor i no fa cap altra cosa que estimar.

El testimoni de Bernat, Maria i Gràcia apel·len a la necessitat de la conversió, però sobretot a la importància del testimoni. Els nostres contextos habituals fan referència sovint a una gran multitud de canvis. Molts d’ells són efecte d’una remota cadena de causes que arriben a la nostra vida i provoquen unes transformacions quasi inevitables. Altres canvis no són altra cosa que transformacions externes, i en força ocasions, aparents, que ens parlen de les nombroses variables que poden produir-se en la vida de les persones. Em refereixo a aquelles circumstàncies que ens acompanyen a tots i que es mostren com variables indiferents de les nostres vides. Però, el testimoni d’aquesta triada de germans, Bernat, Maria i Gràcia, ens parlen d’un canvi més profund, més radical, més lluminós; ens parlen de la conversió del cor.

Es tracta de l’adopció d’un plantejament de vida amb el que Déu ocupa un lloc central. Gràcies a aquesta centralitat el creient no fa res més que donar gràcies a Déu, i lloar-lo i agrair-li tot allò que Ell ha fet al llarg de la seva pròpia història. Així ho hem escoltat en la primera lectura. En moltes ocasions nosaltres mateixos hem viscut aquestes situacions límit, en les que ens hem vist atrapats, ofegats, angoixats...i Déu ha actuat finalment per alliberar-nos. Aquesta actuació, aquest «moment» de Déu ha estat un moment de salvació. Tots hem viscut aquest «moment», i ens referim no només a un instant de la nostra història, sinó a una experiència de gratuïtat, de senzillesa, de contemplació, de silenci...durant el qual i en el qual Déu s’ha mostrat proper, condescendent i alliberador.

Aquesta experiència de conversió no és un apropar-nos vers cap terreny inhòspit o vers cap precipici, ans el contrari, és contemplar el món des d’una perspectiva alliberadora, des de la qual la nostra vida guanya amplitud, noves possibilitats. La segona lectura ens parla d’aquesta nova mirada vers el món i vers la humanitat, des de la netedat del cor. Vet aquí la credibilitat i la força d’una conversió, aquesta mirada neta, respectuosa, esperançada.

I si aquesta conversió ens porta a la persecució: feliços nosaltres! Així ho manifesta l’evangeli que hem escoltat: ens portaran d’un lloc a un altre sense massa sentit, serem odiats, perseguits, marginats i burlats...la persecució, de la mena que sigui, no agrada mai, fa mal, però és aleshores que trobarem el nostre veritable lloc en aquest món. Avui tothom fuig de la creu, no la vol veure, no la vol reconèixer, no la vol acceptar. És humanament natural. Però, vet aquí, la promesa de salvació que hem escoltat, «els qui sofriran amb constància fins a la fi se salvaran». Això no és fàcil pensar-ho, ni acceptar-ho de manera immediata. Però hem de dir que la salvació s’ofereix als qui es mantenen fidels a viure no pas la creu, sinó l’amor fins i tot en els moments de creu.

Encomanem les nostres passes a Bernat, Maria i Gràcia, per la nostra veritable conversió a l’Amor en aquest jubileu de l’esperança. Que ningú llenci la tovallola pensant que Déu no li ofereix cap mena de possibilitat, ans el contrari: Déu sempre estan la ma a tots aquells que li obren el seu cor amb humilitat i sinceritat, per lloar-lo, per viure amb la rectitud del cor i mantenir-se ferms en la fe.

SOLEMNITAT DE LA PENTECOSTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Sl 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34 (R.: 30); Rm 8,8-17; Jo 14,15-16.23b-26

En aquest any jubilar, més que mai, hem de posar l’accent de la nostra vida en l’esperança. Perquè és l’esperança cristiana la que ens mou a viure amb alegria, amb l’alegria d’esdevenir temples de l’Esperit Sant.

Per això, la diada de la Pentecosta, la diada en que celebrem que tots junts quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a viure, a expressar-se, a proclamar les grandeses de Déu; ara ens convoca també a nosaltres a viure junts, a pregar i a lloar, perquè l’Esperit Sant ens congregui en la veritat i ens defensi de qualsevol mal.

Així, amb força de l’Esperit podrem anar pel món fent la voluntat de Déu. La capacitat adquirida per l’Esperit ens deixarà fer i ens permetrà obrir-nos a la voluntat de Déu, des de l’esperança.

«Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots». Cadascú de nosaltres hem rebut diversos dons, però l’Esperit que ens els ha distribuït és un de sol. Cadascú tenim una tasca en la nostra vida, s’espera que la puguem realitzar el millor possible.

En el nostre servei comunitari cada cosa que fem, cada servei, a qui servim sempre és el Senyor. Per això, podem viure amb esperança, perquè el qui és al darrera de tot el nostre servei sempre és el Senyor.

Hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. I així, hem rebut un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!». I si som fills de Déu, també som hereus.

Quina esperança més gran!

Què més podem esperar de la nostra existència?

Si vivim amb Crist, si morim amb Crist, som hereus amb Crist, si sofrim amb ell també arribarem a ser glorificats amb ell.

Què n’és de gran la nostra esperança!

No, nosaltres si som conscients, no podem romandre amb les portes tancades. Jesús ens obre les portes del cor, ens obre l’esperança futura i ens dona la pau a cadascú de nosaltres perquè esdevinguem testimonis de l’amor de Déu, de l’esperança futura de la glòria.

Jesús ens envia el do de l’Esperit Sant. De part nostra està la voluntat d’obrir el cor, de viure la fe, de ser testimonis de Crist ressuscitat, de ser pelegrins d’Esperança a través de l’Esperit Sant, i així per mig nostre la misericòrdia i l’amor de Déu arribarà d’un cap a l’altre de la terra.

«Quan envieu el vostre alè, Senyor, renoveu la vida sobre la terra». Amén.

DIUMENGE VII DE PASQUA: ASCENSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8-9 (R.: 6); He 9,24-28;10,19-23; Lc 24,46-53

Esperança

En aquest any jubilar, més que mai hem de posar l’accent de la nostra vida en l’esperança. És l’esperança cristiana la que ens mou a viure amb l’alegria de la Pasqua.

El nostre Salvador, el nostre redemptor, Jesús és el Fill de Déu que s’ha encarnat en la nostra humanitat, ha sofert la seva Passió, ha mort i ha ressuscitat per nosaltres, per cadascú de nosaltres.

Perquè Crist va ser ofert una sola vegada com a víctima per abolir el pecat. Crist va prendre damunt seu els pecats de tots nosaltres.
Nosaltres ara estem vivint en esperança la seva vinguda, el seu retorn gloriós, per anar amb ell a la casa del Pare.

Elevació

L’ascensió de Crist també és la nostra elevació, perquè on va el cap el cos que és l’Església, també ha d’arribar-hi. Per tant la nostra elevació cap a Déu va atansant-se en la mesura que hi posem més voluntat per seguir els passos que Jesús ens ha marcat en aquesta terra, en aquesta comunitat monàstica, en el meu treball, en la meva família, entre els meus companys i amics. Jesús ens ha assenyalat el camí i la meta és el cel nou.

Ell ha anat a preparar-nos estada, mentrestant ens envia el do que el Pare ha promès.

Promesa

El do promès és l’Esperit Sant, el Defensor, que ens donarà la força que ens farà esdevenir lliures de qualsevol por, ens farà viure lliures, com a fills de Déu i ens farà ser testimonis del mateix Jesucrist fins als límits de la terra.

Jesús s’enlairà davant dels seus deixebles, però com ells tampoc ens podem quedar mirant al cel, perquè hem de mirar a la terra per veure per on van les petjades que ens han estat marcades per a que cadascú les puguem seguir amb alegria pasqual.

Avui ens veiem omplerts de joia perquè la seva ascensió al cel, ens ha obert les portes del cel a nosaltres.

L’esperança cristiana ens empeny a la felicitat. Perquè també en aquest món sofrim, però l’esperança ens mostra l’espurna de la joia en la glòria de Déu.

Jesús ens ensenya com en de viure en comunitat, com hem de viure eclesialment, en la parròquia, en la nostra vida monàstica. Perquè és en la comunitat com podem rebre els dons que vivim en l’esperança, els dons de l’Esperit, el nostre Defensor fins que torni.

La comunitat està formada per persones diferents però amb la pregària tots units per un mateix Senyor. I és Jesús qui prega amb nosaltres en la litúrgia al Pare en acció de gràcies. I la nostra pregària toca l’esperança de tota la humanitat.

Quin compromís més fort! La meva pregària somou les necessitats de tot el món. Ens som conscients?

La promesa de l’Esperit Sant ens ajudarà a viure esperançats i encoratjats en la nostra elevació futura, cap a la glòria, amb el Pare i el Fill i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 15,1-2.22-29; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 4); Ap 21,10-14.22-23; Jo 14,23-29

Estimar

L’Esperit Sant

La pau

En el secret del darrer sopar, en el llarg discurs del Quart Evangeli, ens trobem Jesús rodejat dels deixebles que pregunten, que volen saber més, que s’interroguen tot el que Jesús ha anat fent pels camins fins arribar en aquest moment que va acomiadant-se d’ells.

La perícopa d’avui sisè diumenge del temps Pasqual ens dona a nosaltres tres aspectes que hem de tenir molt en compte.

El primer punt és l’amor. «Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell».

Estimem? Estimem Jesús? Fem cas del que ell ens diu?

És la pregunta que ens hem de fer avui. Hem d’esbrinar com tenim el cor per estimar, per donar el nostre amor a Déu i al proïsme. Ja que donant-nos als altres estem oferint-nos a Déu. Estem fent cas de Jesús, que ha donat la vida per tots nosaltres.

Si estimem lliurement, si ens donem amb tota llibertat, mai no estarem sols, perquè el Pare i el Fill vindran a fer estada en nosaltres. És a dir serem plens de l’Esperit de Déu i això ens donarà una força que ens transformarà en testimonis de Crist ressuscitat.

Ens convé i molt estimar, no perdre mai el desig d’estimar i fer cas del que vol Jesús de la nostra vida.

Però, per si estem molt perduts, miren un segon punt de reflexió per avui. Encara tenim el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, ens diu Jesús. I ens farà recordar i entendre tot el que ens ha anat dient. Perquè Jesús continua cada dia dient-nos moltes coses, per això hem de viure atents a la seva Paraula, per això ens és fonamental la lectura divina. Perquè mentre nosaltres llegim l’Esperit de la Veritat ens anirà ensenyant la voluntat del Pare.

Però, mai en la nostra vida en podem oblidar de buscar aquest tercer aspecte de l’Evangeli d’avui, la pau. La pau que ens dona Jesús, la pau plena que ens ofereix cada dia si volem seguir-lo, si volem fer la seva voluntat. Una pau mai estèril, sinó fecunda, una pau fonamentada en l’amor que Déu ens dona i que ens fa a nosaltres mateixos testimonis de la seva fecunditat. Aquesta pau que Déu ens transmet per Jesús ens és aliment d’esperança, d’esperança que Jesús va al Pare per preparar-nos un lloc amb ell al cel.

Per això la nostra vida cristiana ha d’estar marcada per l’amor a Déu i al proïsme, per la recepció de l’Esperit Sant i per la senzillesa de viure amb pau, amb la pau que Jesús ens ha donat i que nosaltres l’hem d’oferir als altres.

Així, podrem donar glòria la Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, Déu pels segles dels segles. Amén.

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Estimats germans i germanes,

Tots volem ser feliços. No és tracta d’una il·lusió inconsistent, sinó d’un desig natural que Déu imprimeix dins del nostre cor perquè, desprès de cercar segurament per camins enganyosos, finalment trobem el goig i la pau només en el Senyor, que ens atreu vers Ell. Ens parla en els Evangelis perquè tinguem «una alegria ben plena». A continuació Jesús ens diu que «ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida». Juguem amb paraules semblants, amb sinònims, que van completant el ric sentit de l’amor veritable. De l’apòstol sant Maties sabem molt poc, només el que ens diu el relat dels Fets dels Apòstols. Però és suficient per tenir l’alegria de recordar-lo avui. L’oració col·lecta ens posa l’accent en lo principal: «va tenir la sort de gaudir del amor de Déu». La santedat és una història de amor que es va teixint en la fidelitat, mantenint-se en aquest amor, observant els manaments, acollint la missió que se’ns ha assignat, i donant fruit. Qui estima com Jesús, accepta el repte més radical, que és contemplar Déu amb confiança de fill; i mirar el rostre de l’altre amb compassió, misericòrdia, tendresa, perdó i acceptació.

Si la paraula “santedat” la veiem com un ideal difícil, propi per a persones excepcionals... podem pensar en la paraula “bondat”, més accessible per a nosaltres. Se’ns presenta una altra paraula: “caritat”. La Constitució Dogmàtica Lumen Gentium afirma que «perquè la caritat, com bona llavor creixi i doni fruits, cada fidel ha d’escoltar de bon grat la Paraula de Déu, complir d’obra la seva voluntat amb l’ajut de la gràcia divina, participar en els Sagraments, sobretot en l’Eucaristia, dedicar-se amb constància a l’oració, a l’abnegació pròpia, al servei actiu dels germans, i a l’exercici de totes les virtuts» (42).

La vida dels sants ens impulsa a una unió més gran amb el Senyor, font de la alegria, de la pau i de la felicitat. El progrés espiritual tendeix a la unió sempre més íntima amb el Crist. No hi ha santedat sense renúncia i combat espiritual. El camí de tot ésser humà passa també per la creu, que acaba alliberant-nos de nosaltres mateixos per unir-nos amb el Crist, font del perdó i de la nova vida, de la conversió i de la salvació. Així, del nostre sant coneixem poc, però podem intuir molt. Lo més important és que Sant Maties va perseverar en l’amor. La capacitat d’acceptació, de superació i de tornar a començar només pot venir de la pregària. Contra el pessimisme i la peresa, «el combat de la pregària és el de l’amor humil, confiat i perseverant» (Catecisme de l’Església Catòlica, 2742). La Litúrgia de Pasqua és una repetició alegre i constant dels “Al·leluies” que, cantades en aquest temple, tenen la força de la bellesa i del convenciment. Per acabar, recordem el cant de comunió: «El meu manament és que us estimeu els uns als altres, diu el Senyor, al·leluia».

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 5,27b-32.40b-41; Sl 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b (R.: 2a); Ap 5,11-14; Jo 21,1-19

Què escoltem? Què obeïm? Què estimem?

La primera paraula de la Regla de sant Benet ens diu: Escolta. Però, què hem d’escoltar? Les prescripcions del mestre.

És el nostre programa de vida: escoltar. Podem sentir moltes coses, moltes informacions, estar a la ultima en noticies; però el que ens cal sempre és saber escoltar. Sí, el cristià ha de saber escoltar la Paraula de Déu.

El cristià ha de saber escoltar el sofriment del món. El cristià ha de tenir les orelles del cor ben atentes a tot el que se’ns presenta al davant i saber discernir-ho tot des de la fe en Déu.

L’escolta ens atansarà a obeir. Perquè si escoltem la Paraula de Déu, vol dir que aquesta Paraula va prenent presència en el nostre cor, i això ens portarà a saber obeir les prescripcions que hem escoltat.

Els apòstols comparegueren davant el sanedrí. No podien ensenyar res més en el nom de Jesús. Però ells no podien deixar d’anunciar el que havien experimentat.

Obeir Déu és primer que obeir els homes. Estaven plens de l’experiència del ressuscitat, del Salvador i de l’Esperit Sant. S’estimaven més ser maltractats pel nom de Jesús, que obeir les prescripcions del sanedrí.

I nosaltres?

A qui escoltem? A qui obeïm? A qui estimem?

Set deixebles vora el llac de Tiberíades. Sembla que encara no han escoltat prou a Jesús. Els deixebles, però, ja estant agrupats al voltant de Simó Pere. De fet és interessant que Pere els digué: «Me’n vaig a pescar». I els altres també el segueixen. És l’Església en comunió.

Però, tota la nit i no pescaren res. Nit ben fosca sense cap fruit. Com una animà en la nit més fosca.

Clarejava el dia i tot canvia amb la presència del ressuscitat. És Jesús amb la seva presència que ho transforma tot.

Però, els deixebles l’escolten, l’obeeixen i tiren les xarxes a la dreta de la barca i ja no la podien treure de tant de peix com hi havia.

Una nit buida, un dia ple, gràcies a saber escoltar la veu del mestre, a saber obeir de seguida.

La diada d’avui ens convida a escoltar, a obeir Jesús ressuscitat i més encara.

Jesús diu a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, ¿m’estimes més que aquests?». Jesús també ens pregunta si l’estimem. També Jesús ho sap tot i sap si l’estimem o no, si l’escoltem o no, si l’obeïm o no.

Estimem el ressuscitat, deixem-nos estimar per ell, i així també nosaltres estimem els altres, escoltem-los en les seves necessitats i per amor a Déu obeïm-los quan calgui. Això és, posar-nos al servei dels altres.

Tot sigui per a lloança de l’Anyell degollat, Jesús que és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor i glòria, amb el Pare i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén. Al·leluia.

SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA, SOLEMNITAT TRASLLADADA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ap 12,10-12a; Sl 33; 1Jn 5,1-5; Jn 15,1-8

Estimats germans i germanes,

La contemplació de la bellesa sòbria, harmoniosa i elegant de la Capella de Sant Jordi al monestir de Poblet és una ocasió magnífica per a la reflexió serena o per a deixar anar la imaginació. La iconografia ens presenta Sant Jordi com un cavaller que venç en la lluita. Lluita per salvar la seva princesa del perill del drac que la ataca. Veiem el nostre sant amb escut i espasa. El silenci dins de la capella orienta el nostre pensament.

Contra qui o que hem de lluitar? Contra el mal que viu, també dins del nostre cor. Amb les armes de les virtuts i la cuirassa de la pregària. Un monjo ha escrit que el monestir és el nostre camp de batalla continuada per als qui vivim dintre. Hi vivim esforçant-nos per ser homes bons, cristians virtuosos, sants monjos, o almenys ho intentem. No sempre lluitant “en contra de” sinó “en pro de”. La nostra espasa no és per a matar sinó per donar vida. El nostre instrument de lluita ha de ser l’amor, la generositat, una vida consagrada als ideals nobles de l’Evangeli.

El Llibre de l’Apocalipsi descriu als sants com a vencedors. Són vencedors amb el seu amor, la seva capacitat de perdonar, pels seus desitjos de reconciliació, amb la humilitat que no vol recompenses ni honors, que troben sentit a la resposta més simple però més profunda: «estimo perquè sí, estimo per estimar». Els qui es senten estimats per un mateix Pare, podran encontrar en Aquell que els estima la força per reconèixer-se germans, germans units per lluitar contra tots els dracs que ens amenacen. Com aconseguir-ho, això? L’Evangeli d’avui ens dóna la resposta. Si l’home se sent estimat per Déu, és capaç d’estimar. Que Ell sigui «protector de la nostra feblesa», segons l’oració col·lecta. Qui està unit a Jesús com les sarments al cep, dóna fruit. Sense Ell no podem fer res. Empeltats a la vida de Crist, vivim una vida fecunda i transformadora, viscuda amb fe i creadora d’esperança perquè provenen de l’amor. «La nostra fe és la victòria». La fe ens fa comprendre que si compartim els sofriments de Crist, també per Ell ens arriba la abundància del seu consol.

La nostra princesa és Maria, la nostra Mare. Ella ens allibera del drac persistent, sempre a punt per atacar. Ens defensa ella a nosaltres: quan la contemplem amb amor de fills, rebem el valor per superar les proves. Maria és el nostre model a seguir perquè afronta el camí de la seva vida amb realisme i humanitat. Resumint molt, penso que ella ens ensenya tres paraules que ens ajuden a córrer pel camí dels Manaments amb el cor eixamplat per l’amor: escoltar, decidir i actuar. Abans de sortir de la Capella de Sant Jordi, podem recordar el salm:

«Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia».

MISSA CONVENTUAL EN SUFRAGI PEL PAPA FRANCESC

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 4,32-37; Sl 92,1ab.1c-2.5 (R.: 1a); Jo 3,7b-15
 
La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima. I així, anava formant-se la comunitat cristiana. Tot estava disposat per al bé de tots. El testimoni que els apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist, el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar grans miracles.

I així, anava creixen el nombre de cristians. Perquè el testimoni fa molt, el testimoni fa tot. Un bon exemple de comunitat fa testimoni de l’amor de Déu.

El testimoni que ens ha deixat el Papa Francesc, el testimoni d’amor, el testimoni de fe, d’esperança ens ha portat ha reconèixer la gràcia d’un home de Déu.

Jesús ens diu avui a l’evangeli: «Heu de néixer de nou». Sí, hem de néixer de l’Esperit, de l’Esperit que ens omple del do de Déu. Hem estat empeltats en la vida monàstica per néixer de nou a la vida de l’esperit per creure en Jesucrist que enlairat en la creu ens ha obert la porta de la vida eterna.

Podem caure en el nostre camí cap a la vida eterna, podem perdre’ns en el nostre camí de la vida monàstica, però com deia el Papa Francesc, encara que ens equivoquem tantes vegades no hem de perdre l’esperança i si caiem hem d’aixecar-nos. No estem sols, Jesús sempre ens espera.

Per això la nostra mirada ha d’anar mirant cap al davant, cap al Crist que des de la Creu ens ha donat la vida, que amb la resurrecció ens ha donat la joia de viure. I encara ens ha deixat el seu memorial amb l’Eucaristia.

Ara preguem, en aquest memorial de l’Eucaristia pel Papa Francesc, perquè el Senyor Déu de tota bondat li concedeixi la pau i la vida eterna, la vida que també nosaltres desitgem quan sigui la nostra hora, mentrestant hem de viure la nostra fe, la nostra caritat vers els altres, la nostra donació amb molta esperança.

DILLUNS DINS L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 1); Mt 28,8-15

Estimats germans,

Cada pàgina de l’Evangeli inspira reflexions sempre diferents. Avancem en el nostre camí i tot passa i canvia. Caminant al costat de Jesús escoltem i meditem. El drama que els seus deixebles van viure pot ser un mirall de les nostres situacions. Havien cregut en Jesús, esperaven la salvació d’Ell, però no entenien el per què del que ha passat i ara se senten decebuts i perduts: tot se’n va a terra. Acompanyats per Jesús, veiem persones abatudes pels camins de la vida, que necessiten ajut i consol. Trobem situacions desconcertants i incomprensibles. Pels camins i carrers solitaris Crist ens cerca. Ell és Paraula de vida i silenci respectuós, Pa partit i compartit. Penjat a la nostra creu per amor, el seu silenci ens interpel·la, ens invita a un canvi de comportament.

Acabem d’escoltar que les dones se li acostaren a Jesús, se li abraçaren als peus i l’adoraren. Anunciaren al Crist ressuscitat, que significa per a nosaltres la alegria de la trobada amb Ell i el desig de ser-li fidel. Queda un sepulcre buit on hem de llençar les nostres pors i el que ens impedeix anar sempre endavant amb el cor eixamplat per l’amor. Cal avançar pel camí que condueix a la claror de la Llum del Senyor.

Segons el Papa Francesc, quan l’home toca fons en la seva experiència de fracàs i d’incapacitat, quan s’allibera de la il·lusió de ser millor, de ser més capaç i útil... Déu li dóna la mà per a transformar la seva nit en albada, la seva aflicció en alegria, el seu camí de fugida en retorn. Després de reconèixer el Senyor, les dones tornen plenes d’alegria i confiança i en donen testimoni, compartint el que han vist i sentit. El Ressuscitat ens treu de la tomba de la incredulitat i la aflicció. El Papa Benet diu que la trobada amb el Ressuscitat fa fecunda la nostra esterilitat. Recordem el relat d’avui: El Mestre ha mort i pensen que és inútil esperar res. Volem allunyar-nos de l’experiència dolorosa del Crucificat. Però Jesús transforma la nostra desesperança, ens ajuda a descobrir la saviesa amagada al cor, on Ell resideix esperant ser descobert. No tinguem por a escoltar-lo i fer-li cas, encara que les seves exigències semblen lluny de les nostres possibilitats. «Senyor, ningú com Vós no ens fa feliç».

Jesús ens ensenya el camí que duu a la vida. Tots sabem prou que la seva Paraula dóna sentit al que abans ens semblava incomprensible i ens allibera dels llaços de la ignorància, de la por i de la mediocritat. Retrobem Jesús quan parteix el Pa del seu Amor. La fe es fa madura i s’enforteix amb el coneixement. Descobrim Jesús quan l’escoltem, canviem quan ens fiem d’Ell, quan la confiança ens fa abandonar-nos a les seves mans. El coneixement ens porta a l’amor. L’Eucaristia és el Sagrament de l’amor. El temps de la pregària és el moment en que la Paraula entra al fons del nostre cor. Hi va consumint els nostres egoismes i temors, deixant el ciri pasqual encès, la flama de la alegria i de la pau. La Seqüència de Pasqua acaba dient: «Jesús ressuscitat,... tingueu-nos pietat».