PROFESSIÓ SOLEMNE DE FRA DAVID RENART
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10
«Què ens diu la festa de la dedicació del temple? Que en el cor del món, davant la mirada de Déu i dels homes aixequem un temple material. Un temple que és el signe visible del Déu invisible. Un temple perquè els homes es posin davant el misteri de Déu; per endinsar-se i viure l'experiència d'aquest misteri de Déu. És la dedicació a Déu d'un espai sagrat per ser definitivament Déu amb els homes». (Benet XVI)
Un espai sagrat per viure el nostre encontre amb Déu. Com Zaqueu. El temple és la figuera a la qual pugem per veure Jesús. Zaqueu tenia desitjos de veure Jesús, intentava veure'l. Ha sentit parlar d'ell, però no s'han trobat encara. El desig el portarà no tan sols a trobar-lo sinó a rebre'l a casa seva. I això tindrà unes conseqüències profundes en la seva vida. Unes conseqüències molt positives, també, per a la vida dels altres.
Per viure aquest desig, David, fas la professió solemne; per viure cada dia l'experiència apassionada de la recerca de Déu. El desig de Déu que és el que ens porta a omplir el cor. El desig que posa de relleu de manera admirable el salmista:
«Tot jo sospiro i em deleixo pels atris del Senyor. Ple de goig i amb tot el cor, aclamo el Déu que m'és vida».
Què és allò que provoca l'entusiasme i la dolçor del salmista? És Aquell que va a trobar al temple, i amb ell trobarà el secret de la seva vida i una força interior que li permetrà fer un camí recte d'acord amb la llei del Senyor. És el desig de Déu, que mai no permet que la rutina domini en la nostra vida. El desig sobre el qual escriu sant Agustí: «El desig de la casa de Déu ja és un do de Déu. Déu dilata el desig perquè creixi, i creix perquè arribi a Déu. Déu no dóna una cosa petita al qui desitja; Déu, que va fer totes les coses, es dóna a si mateix».
El salmista se sent tot envaït per una set gairebé física de Déu i de la seva vida, «que és la nostra deu d'aigua viva». (Jr 17,13) I és cap a aquest Déu vivent cap a on tendeix tot l'home amb el seu cor i la seva ànima, la seva respiració més profunda: «M'estimo més un dia als vostres atris que mil a casa meva; quedar-me al portal de la casa del meu Déu, més que viure amb els injustos».
L'actitud del salmista és la de qui fa una opció radical per Déu, i trenca amb els déus falsos del món, amb els ídols; i pren la decisió de viure segons l'esperit de la llei del Senyor, de viure del desig de Déu, d'orientar els seus passos cap a ell. El salmista en el seu desig de Déu juga amb els números: un dia i mil dies. Els mil dies són els nostres, un dia és el de Déu. Els nostres dies sense Déu són buits, s'esvaeixen sense sentit. La presència de Déu és el que dóna valor infinit a un sol dia passat amb el Senyor.
Cal perdre's en el cor del Crist, que és la plenitud del temple, i també la plenitud dels nostres dies, perquè Déu hi habita. Ell ha de ser el nostre espai, la nostra casa. I sentim la seva presència quan vivim en comunió amb els nostres germans, quan veritablement som comunitat, el temple de pedres vives edificat amb l'amor, per celebrar l'amor.
D'ací a una estona faràs aquesta pregària a Déu: «Rebeu-me, Senyor, com vau prometre, i viuré: que no vegi defraudada la meva esperança».
Pronuncia aquestes paraules amb confiança, des del cor, creu i espera en el que dius, desitja Déu... I tindràs la garantia que aquestes paraules es compliran.
Aquest amor de Déu es fa present, a més, en consagrar-te a aquest Amor que contemplem en el misteri d'un amor comunió entre les tres persones divines, l'amor de la Trinitat, que et recorda el Déu Creador.
Et consagres a un Déu creador de totes les coses i li demanem que et beneeixi, de manera que la benedicció faci de tu un home nou, a mesura que corresponguis cada dia al seu amor. Et consagres a Jesucrist que t'ensenyarà el camí cap a Déu. Per això, sàviament sant Benet ens diu «de no anteposar res al Crist». No deixis d'alimentar-te de la seva Paraula, i el teu cor reposarà en la seva pau. Et consagres a l'Esperit Sant que és l'amor del Pare i del Fill. Escolta aquest Esperit d'Amor i no et faltarà la saviesa per a la vida, la força per al camí, i en definitiva la font de l'amor.
David, digues a Déu quan comences a viure el regal de cada dia, el regal que et fa Déu: «Senyor, avui et vull construir una casa, un espai perquè hi resideixis».
13 de novembre del 2014
PROFESSIÓ REGULAR D'OBEDIÈNCIA DE FRA DAVID RENART
Al·locució del P. Josep Alegre, abat de Poblet
Regla de sant Benet, capítol 5è: L'obediència
«El primer graó d'humilitat és una obediència sense espera. Aquesta obediència és pròpia d'aquells que res no s'estimen tant com el Crist».
La resposta que dónes avui és que vols «assumir aquest camí de l'obediència monàstica, per configurar- te més i més a Crist, humil i obedient». No oblidis aquesta promesa al llarg de la teva vida, i t'asseguro que diran de tu: és un bon monjo. I què és un bon monjo? El qui s'assimila, es configura a Crist. El programa per a aquesta assimilació a Crist ja està fet i experimentat al llarg dels segles. Mira, aquí tens l'experiència de monjos venerables:
«Monjo és un abisme d'humilitat que ha sotmès i dominat en si mateix tot esperit dolent» (Joan Clímac, Escala 22,22). Tots tenim necessitat de dominar aquest esperit dolent. Així doncs, aquest és un bon consell.
«Monjo és aquell que ha apartat de la seva ment les coses materials, i que mitjançant la continència, la caritat, la salmòdia la pregària... té la mirada fixa en Déu» (Màxim el Confessor, Centúries sobre la caritat 2,54). La nostra ment no està totalment allunyada d'allò més material. Necessitem aquestes ulleres de la caritat, salmòdia, meditació... per tenir la mirada en Déu.
«Monjo, de fet, és aquell que mira només Déu, desitja només Déu, es dedica només a Déu, tria servir només Déu, i vivint en pau amb Déu esdevé un servidor de pau per als altres» (Teodor Estudita, Petites catequesis 39).
«Que res no et torbi, res no t'espanti, amb Déu tot sol n'hi ha prou», doncs sí, ens torben encara moltes coses a la vida monàstica, per això tenim necessitat d'adreçar una i altra vegada la mirada a Crist que és el camí, que ens obre la finestra a l'experiència de Déu, i fer-nos conscients que és veritat que tot s'esvaeix en aquest món ràpidament, i que només amb Déu n'hi ha prou, perquè ell dura per sempre.
«Crist és la nostra pau». Només ell pacificarà el teu cor. Si obeeixes podràs viure l'alegria de ser pacificador dels altres.
Aquesta obediència monàstica, com posa de relleu una altra de les preguntes de l'Abat, és «una escolta humil i permanent de la Paraula de Crist». Aquesta obediència monàstica no és només per a tu sinó que és per a tota la comunitat com suggereix una altra pregunta de l'abat: «obeir els superiors i buscar la voluntat de Déu practicant l'obediència com una escolta mútua amb els altres membres de la comunitat».
Pots donar una mirada al camí recorregut en la teva curta vida monàstica. També ho podem fer els altres monjos que t'acompanyem. És molt possible que t'adonis que els moments viscuts amb més pau interior i amb més alegria són aquells viscuts a partir d'un mandat rebut i realitzat amb una obediència de cor. Aquests moments viscuts en l'obediència són moments que ens centren la vida en profunditat, a no ser que un estigui tan descentrat que sigui com una màquina humana tan feta malbé que no serveix sinó per al desballestament. I ja sabem que els desguassos hi són perquè altres aprofitin peces per a les seves màquines.
Per això jo vull dir-te amb l'abba Iperequi que «el tresor del monjo és l'obediència. Qui té aquesta virtut serà escoltat per Déu i viurà amb confiança davant el Crucificat, perquè el Senyor es va fer obedient fins a la mort». (Iperequi, 8).
I encara un matís interessant que ens aporta abba Mios: «Obediència per obediència: si un obeeix Déu, Déu l'obeeix a ell» (Abba Mios, 1).
No pot ser d'una altra manera, ja que viure amb fidelitat l'obediència és fer nostra l'actitud de Crist que es va fer obedient fins a la mort. Crist té com a aliment fer la voluntat del Pare, obeeix en tot el Pare, i el Pare l'obeeix donant-li la resposta de confirmar-lo en la seva vida, en la seva doctrina, dient-nos que tenia raó.
Així que l'obediència és el camí segur, l'únic, per arribar a Déu. Col·loca la criatura en el lloc que li correspon dins de l'obra harmònica de la creació. Si aquesta obediència és perfecta, la manté completament unida a la voluntat de Déu, i no d'una manera estàtica, sinó que movent-se dues voluntats a l'uníson fa que la humana col·labori amb la divina i sigui una plasmació contínua del desig, del voler de Déu. Sant Benet ha entès la transcendència d'aquesta virtut a la llum de la figura de Crist, en obediència a la voluntat del Pare. Per a sant Benet, l'obediència és, juntament amb la humilitat, la base de l'ascetisme monàstic, el que ens posa en el camí de la nostra veritable realització com a monjos.
David, pren-ne nota. I no perdis l'agenda.
12 de novembre del 2014
EXÈQUIES SRA. ELENA ROIG I OBRADÓ
Mare de fra Xavier Guanter
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Rm 14,7-10.12; Sl 22; Mc 15,33-39.16,1-6
És important aquesta paraula que acabem d'escoltar: «Si vivim, vivim per al Senyor, si morim, morim per al Senyor. En la vida i en la mort som del Senyor».
Podríem dir que ni tan sols Déu viu per a si mateix. Déu viu per als altres, per a cadascú de nosaltres. Déu viu i mor per a nosaltres. Déu viu i mor i ressuscita, com hem sentit a l'evangeli, per a nosaltres. Per donar-nos una esperança. L'esperança d'una vida nova, que acaba d'estrenar la nostra germana Elena.
Déu va fer la bellesa de la creació, la bellesa del món... Però no es va quedar amb això: ell mateix va baixar del seu cel i va aparèixer en la confusa nit dels homes perquè brillés una llum en la vida de tots ells, de tots i de cadascuna de les seves criatures. Aquest Déu fet home va sembrar amor en aquesta vida, que era la llavor d'una primavera eterna, que porta per nosaltres els homes.
Ara, en aquests dies de la tardor, la vida a la natura es va apagant fins a esvair-se del tot en el silenci de l'hivern, però amb tota seguretat vindrà després la vida nova de primavera.
Una cosa així passa en el cor dels homes, en la vida humana quan acullen la llavor de vida, la Paraula de Déu i la guarden en el cor. I deixen que Déu digui l'última paraula, com va succeir amb Crist a la Creu. Així neix una nova esperança.
Que gran és Déu, que bo! Que no viu i ni mor per a si mateix, sinó que viu i mor i ressuscita per a nosaltres. Perquè nosaltres aprenguem a viure i a morir per ell. Potser no tots ho fem així. Però hi ha algú que sí que ho fa bé, que viu i mor per a ell. És la mare. La mare viu d'una manera especial el seu servei a la vida. I això fa que visqui en una especial i profunda intimitat amb el Déu de la vida. Per això cada mare és una mica, o molt, la primavera de Déu a la terra. Perquè a través de cada mare la vida creix. Per això, perquè les mares tenen fort el cor, perquè són una font de vida, i aquest servei de mare és a prop del cor de Déu.
I quan una mare mor, no mor. Fa com Jesús a la creu: lliura el seu esperit. I ho fa com Jesús: mirant a la font de les aigües vives. Perquè es mor com es viu. I una mare sempre viu estimant la vida. Quan una mare mor ho fa com tot cristià que ha viscut i mort per al Senyor de la vida: en silenci, en un silenci obedient a la Paraula de Déu. I encara que ho faci enmig del silenci de Déu com Jesús a la creu, sempre és un silenci embolcallat totalment en la més ferma esperança: que Déu, el Pare de la vida, dirà per a ella l'última paraula, que ja sabem quina és perquè ens l'ha avançada en el seu Fill Jesús de Natzaret: l'al·leluia, l'alegria joiosa de la resurrecció.
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Rm 14,7-10.12; Sl 22; Mc 15,33-39.16,1-6
És important aquesta paraula que acabem d'escoltar: «Si vivim, vivim per al Senyor, si morim, morim per al Senyor. En la vida i en la mort som del Senyor».
Podríem dir que ni tan sols Déu viu per a si mateix. Déu viu per als altres, per a cadascú de nosaltres. Déu viu i mor per a nosaltres. Déu viu i mor i ressuscita, com hem sentit a l'evangeli, per a nosaltres. Per donar-nos una esperança. L'esperança d'una vida nova, que acaba d'estrenar la nostra germana Elena.
Déu va fer la bellesa de la creació, la bellesa del món... Però no es va quedar amb això: ell mateix va baixar del seu cel i va aparèixer en la confusa nit dels homes perquè brillés una llum en la vida de tots ells, de tots i de cadascuna de les seves criatures. Aquest Déu fet home va sembrar amor en aquesta vida, que era la llavor d'una primavera eterna, que porta per nosaltres els homes.
Ara, en aquests dies de la tardor, la vida a la natura es va apagant fins a esvair-se del tot en el silenci de l'hivern, però amb tota seguretat vindrà després la vida nova de primavera.
Una cosa així passa en el cor dels homes, en la vida humana quan acullen la llavor de vida, la Paraula de Déu i la guarden en el cor. I deixen que Déu digui l'última paraula, com va succeir amb Crist a la Creu. Així neix una nova esperança.
Que gran és Déu, que bo! Que no viu i ni mor per a si mateix, sinó que viu i mor i ressuscita per a nosaltres. Perquè nosaltres aprenguem a viure i a morir per ell. Potser no tots ho fem així. Però hi ha algú que sí que ho fa bé, que viu i mor per a ell. És la mare. La mare viu d'una manera especial el seu servei a la vida. I això fa que visqui en una especial i profunda intimitat amb el Déu de la vida. Per això cada mare és una mica, o molt, la primavera de Déu a la terra. Perquè a través de cada mare la vida creix. Per això, perquè les mares tenen fort el cor, perquè són una font de vida, i aquest servei de mare és a prop del cor de Déu.
I quan una mare mor, no mor. Fa com Jesús a la creu: lliura el seu esperit. I ho fa com Jesús: mirant a la font de les aigües vives. Perquè es mor com es viu. I una mare sempre viu estimant la vida. Quan una mare mor ho fa com tot cristià que ha viscut i mort per al Senyor de la vida: en silenci, en un silenci obedient a la Paraula de Déu. I encara que ho faci enmig del silenci de Déu com Jesús a la creu, sempre és un silenci embolcallat totalment en la més ferma esperança: que Déu, el Pare de la vida, dirà per a ella l'última paraula, que ja sabem quina és perquè ens l'ha avançada en el seu Fill Jesús de Natzaret: l'al·leluia, l'alegria joiosa de la resurrecció.
2 de novembre del 2014
COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat
Is 25,6.7-9; Salm 26; 1Tes 4,13-18; Jn 11,17-27
«Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi encara que mori viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi no morirà mai més».
Ho creiem això? Què amaga aquesta paraula: «Jo sóc la resurrecció»?
«Jo sóc amb vosaltres fins a la fi del món».
«¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentir de les Escriptures?»
«Pau a vosaltres. Rebeu l'Esperit Sant».
«Qui ens separarà de l'amor de Crist?»
«Si vivim, vivim per al Senyor, si morim, morim per al Senyor».
«Quan sóc feble és quan sóc realment fort».
«Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi».
Ho creiem això? Són, amb moltes altres, paraules plenes de vida i saviesa del Ressuscitat. Viure la saviesa tancada en aquestes paraules, suposa, exigeix morir a si mateix, morir a una saviesa vella i fer possible que neixi una saviesa nova per a una nova vida. Una vida amb un horitzó més dilatat. En definitiva l'horitzó del Ressuscitat.
Ho creiem, això? Ho vivim?
«Volem que sapigueu què serà dels qui han mort, perquè no us entristiu com fan els altres, els qui no tenen esperança».
La vostra esperança està revestida de tristesa? Us trobeu en la ignorància respecte als morts? Nosaltres tenim motius per a una esperança viva, per tant per a una esperança revestida d'alegria. «Perquè creiem que Jesús va morir i va ressuscitar, també creiem que Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort amb ell... Els qui viuen la seva Paraula, la Paraula de la vida, la paraula de la nova saviesa».
I perquè creiem això ens reunim al voltant de l'altar per celebrar l'àpat diví. Per celebrar el banquet de l'Eucaristia, el banquet del pa i del vi a l'altar del temple, i el banquet de menjars substanciosos i vins generosos a l'altar del món.
Celebrem aquest banquet de l'Eucaristia tot recordant els germans que també es van asseure al voltant de la taula en temps passats. I ho celebrem perquè esperem, d'aquesta manera, preparar-nos per a asseure'ns amb els germans que ens han deixat, en el banquet de la casa del Pare.
Aquí tenim el nostre Déu, és el cant del nostre banquet eucarístic. I aquest cant porta l'albada de la llum de Déu en el nostre interior, i al mateix temps ens fa sentir la seguretat de la salvació, i per tant comencem a «gaudir de la bondat del Senyor en el país de la vida».
Perquè el Ressuscitat ha portat la plenitud de la vida, i la seva resurrecció ens dóna la seguretat d'una vida nova. Aquesta és la voluntat del meu Pare: «que tot el que veu el Fill i creu en ell tingui vida eterna i jo el ressusciti el darrer dia» (Jn 6,40).
Però la vida eterna ja no hem de esperar-la el darrer dia; aquesta vida eterna, vida nova, és la vida del Ressuscitat, i per començar a viure aquesta vida eterna el Ressuscitat ens ha deixat el seu Esperit. Aquest Esperit Sant que va preparar en el si de Santa Maria una nova naturalesa, una vida humana, és el que ara roman en nosaltres com en un temple; som temple de l'Esperit Sant, per preparar en nosaltres una nova naturalesa, una naturalesa divina, aquella deïficació de la qual parlen els Sants Pares, per tal que visquem l'experiència de la Paraula de Jesús: «qui creu en mi ja té la vida eterna».
Però la fe no és una cosa merament passiva, sinó que és una relació personal amb la persona de Crist, que ens cal manifestar mitjançant unes obres concretes. Fem aquestes obres cada dia, creient i vivint les paraules del Ressuscitat, que ens convida a celebrar l'amor al voltant de l'altar de l'Eucaristia, com una anticipació de la festa definitiva a la casa del Pare.
Is 25,6.7-9; Salm 26; 1Tes 4,13-18; Jn 11,17-27
«Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi encara que mori viurà; i tot aquell qui viu i creu en mi no morirà mai més».
Ho creiem això? Què amaga aquesta paraula: «Jo sóc la resurrecció»?
«Jo sóc amb vosaltres fins a la fi del món».
«¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentir de les Escriptures?»
«Pau a vosaltres. Rebeu l'Esperit Sant».
«Qui ens separarà de l'amor de Crist?»
«Si vivim, vivim per al Senyor, si morim, morim per al Senyor».
«Quan sóc feble és quan sóc realment fort».
«Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi».
Ho creiem això? Són, amb moltes altres, paraules plenes de vida i saviesa del Ressuscitat. Viure la saviesa tancada en aquestes paraules, suposa, exigeix morir a si mateix, morir a una saviesa vella i fer possible que neixi una saviesa nova per a una nova vida. Una vida amb un horitzó més dilatat. En definitiva l'horitzó del Ressuscitat.
Ho creiem, això? Ho vivim?
«Volem que sapigueu què serà dels qui han mort, perquè no us entristiu com fan els altres, els qui no tenen esperança».
La vostra esperança està revestida de tristesa? Us trobeu en la ignorància respecte als morts? Nosaltres tenim motius per a una esperança viva, per tant per a una esperança revestida d'alegria. «Perquè creiem que Jesús va morir i va ressuscitar, també creiem que Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort amb ell... Els qui viuen la seva Paraula, la Paraula de la vida, la paraula de la nova saviesa».
I perquè creiem això ens reunim al voltant de l'altar per celebrar l'àpat diví. Per celebrar el banquet de l'Eucaristia, el banquet del pa i del vi a l'altar del temple, i el banquet de menjars substanciosos i vins generosos a l'altar del món.
Celebrem aquest banquet de l'Eucaristia tot recordant els germans que també es van asseure al voltant de la taula en temps passats. I ho celebrem perquè esperem, d'aquesta manera, preparar-nos per a asseure'ns amb els germans que ens han deixat, en el banquet de la casa del Pare.
Aquí tenim el nostre Déu, és el cant del nostre banquet eucarístic. I aquest cant porta l'albada de la llum de Déu en el nostre interior, i al mateix temps ens fa sentir la seguretat de la salvació, i per tant comencem a «gaudir de la bondat del Senyor en el país de la vida».
Perquè el Ressuscitat ha portat la plenitud de la vida, i la seva resurrecció ens dóna la seguretat d'una vida nova. Aquesta és la voluntat del meu Pare: «que tot el que veu el Fill i creu en ell tingui vida eterna i jo el ressusciti el darrer dia» (Jn 6,40).
Però la vida eterna ja no hem de esperar-la el darrer dia; aquesta vida eterna, vida nova, és la vida del Ressuscitat, i per començar a viure aquesta vida eterna el Ressuscitat ens ha deixat el seu Esperit. Aquest Esperit Sant que va preparar en el si de Santa Maria una nova naturalesa, una vida humana, és el que ara roman en nosaltres com en un temple; som temple de l'Esperit Sant, per preparar en nosaltres una nova naturalesa, una naturalesa divina, aquella deïficació de la qual parlen els Sants Pares, per tal que visquem l'experiència de la Paraula de Jesús: «qui creu en mi ja té la vida eterna».
Però la fe no és una cosa merament passiva, sinó que és una relació personal amb la persona de Crist, que ens cal manifestar mitjançant unes obres concretes. Fem aquestes obres cada dia, creient i vivint les paraules del Ressuscitat, que ens convida a celebrar l'amor al voltant de l'altar de l'Eucaristia, com una anticipació de la festa definitiva a la casa del Pare.
1 de novembre del 2014
TOTS SANTS
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Salm 23,1-6; 1Jn 3,1-3; Mt 5,1-12
«En veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué, i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient...»
La seva veu s'escampa a tota la terra. La bellesa de la creació parla de la bellesa divina. Déu domina la terra i els seus habitants. Déu habita en ella i li agrada passejar-s'hi com ho pot fer un pagès pel seu tros (cf. Gn 3,8). Creada per Déu, la terra té un caràcter religiós. És deliciós pressentir i gaudir de la remor propera de les fonts de la vida... que estem fent malbé amb els nostres atemptats al medi ambient.
Crist ha vingut a recuperar tota aquesta bellesa per a tots els homes. Crist amb la seva nova creació convoca, per mitjà de l'Església, al nou paradís. Déu construeix el seu paradís sobre la inestabilitat de les aigües, sobre la fragilitat de l'Església, però també sobre la Roca de la seva Paraula. Ell segueix prenent la paraula i ens ensenya. Crist ens ensenya a través del salm:
Una invitació positiva: «tenir el cor sincer i les mans netes de culpa».
Una invitació negativa: «no confiar en els deus falsos».
Aquesta paraula del salm és com una primera paraula, un primer esglaó per pujar a la muntanya, per acostar-nos a Jesús, el qual ens ensenya amb la seva paraula.
Ens diu un sant Pare: «Què ha de fer aquell que desitja pujar a la “muntanya espiritual”? L'Esperit Sant respon i el salmista anuncia d'alguna manera el sermó de Crist sobre la muntanya».
El salmista anuncia les condicions per a acostar-nos a Crist. El seu Esperit ens anirà descobrint la saviesa de la seva paraula.
La benaurança de la pobresa, de la mansuetud, de les llàgrimes, de la justícia, dels sadollats, de la misericòrdia, de la puresa de cor, de la pau, de la persecució... Les benaurances, que acabem d'escoltar, i que són com les fonts de la saviesa evangèlica, la saviesa de què tenim necessitat per al nostre camí com a creients, i com a persones consagrades a Déu.
Tenim necessitat de pujar a la muntanya espiritual i trobar-nos amb Déu, el Déu de qui brolla aquesta benaurança, el Déu que proclama aquest nou camí per mitjà del seu Fill revestit de la nostra naturalesa. Tenim necessitat d'apropar-nos a Crist per escoltar aquella paraula que necessita el cor de cadascun de nosaltres perquè en nosaltres visqui el Crist de les benaurances.
Totes les generacions han fet, fan o faran aquest camí de recerca de la saviesa de la vida. D'una manera o d'una altra. Amb més o menys consciència. Ho necessita la humanitat. El necessitem cadascú de nosaltres. Trobar-nos amb Crist, escoltar-lo i canviar la nostra vida. És una de les tasques més belles de la vida cristiana, i fins i tot de tota vida humana: ser cercador de Déu. És l'únic que pot omplir la vida. Perquè és el que ens obre a un immens horitzó de vida nova. Així ho han entès i ho han expressat els místics, com santa Teresa quan escriu: «Descubre tu presencia, y máteme tu vista y hermosura; mira que la dolencia de amor no se cura sino con la presencia y la figura».
A desitjar aquesta presència i aquesta figura ens hi convida també sant Bernat: «Tasteu i veureu que n'és dolç és el Senyor. No hi ha res comparable a aquesta finesa, a aquest gust, a aquesta saviesa; és quelcom de diví. T'encisa, i amb raó, el sol ardent, la policromia de la flor, el pa saborós i la terra fecunda. Tot això ve de Déu. S'ha prodigat a les seves criatures. Però posseeix en si mateix infinitament més» (Sant Bernat, Sermó 1, Tots Sants).
A aquest «infinitament més» ens obre la Paraula de Jesús, la saviesa de Déu, que sense cridar, sense alçar la veu pels carrers, suggereix al nostre cor unes paraules que desborden profunda i autèntica saviesa per al camí de vida creient.
Què necessita en aquests moments el nostre cor? Quina paraula de Jesús de Natzaret, que ens parla avui des de la muntanya de les benaurances té més ressò en el nostre cor? Acollim-la, i no la deixem anar!
Ap 7,2-4.9-14; Salm 23,1-6; 1Jn 3,1-3; Mt 5,1-12
«En veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué, i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient...»
La seva veu s'escampa a tota la terra. La bellesa de la creació parla de la bellesa divina. Déu domina la terra i els seus habitants. Déu habita en ella i li agrada passejar-s'hi com ho pot fer un pagès pel seu tros (cf. Gn 3,8). Creada per Déu, la terra té un caràcter religiós. És deliciós pressentir i gaudir de la remor propera de les fonts de la vida... que estem fent malbé amb els nostres atemptats al medi ambient.
Crist ha vingut a recuperar tota aquesta bellesa per a tots els homes. Crist amb la seva nova creació convoca, per mitjà de l'Església, al nou paradís. Déu construeix el seu paradís sobre la inestabilitat de les aigües, sobre la fragilitat de l'Església, però també sobre la Roca de la seva Paraula. Ell segueix prenent la paraula i ens ensenya. Crist ens ensenya a través del salm:
Una invitació positiva: «tenir el cor sincer i les mans netes de culpa».
Una invitació negativa: «no confiar en els deus falsos».
Aquesta paraula del salm és com una primera paraula, un primer esglaó per pujar a la muntanya, per acostar-nos a Jesús, el qual ens ensenya amb la seva paraula.
Ens diu un sant Pare: «Què ha de fer aquell que desitja pujar a la “muntanya espiritual”? L'Esperit Sant respon i el salmista anuncia d'alguna manera el sermó de Crist sobre la muntanya».
El salmista anuncia les condicions per a acostar-nos a Crist. El seu Esperit ens anirà descobrint la saviesa de la seva paraula.
La benaurança de la pobresa, de la mansuetud, de les llàgrimes, de la justícia, dels sadollats, de la misericòrdia, de la puresa de cor, de la pau, de la persecució... Les benaurances, que acabem d'escoltar, i que són com les fonts de la saviesa evangèlica, la saviesa de què tenim necessitat per al nostre camí com a creients, i com a persones consagrades a Déu.
Tenim necessitat de pujar a la muntanya espiritual i trobar-nos amb Déu, el Déu de qui brolla aquesta benaurança, el Déu que proclama aquest nou camí per mitjà del seu Fill revestit de la nostra naturalesa. Tenim necessitat d'apropar-nos a Crist per escoltar aquella paraula que necessita el cor de cadascun de nosaltres perquè en nosaltres visqui el Crist de les benaurances.
Totes les generacions han fet, fan o faran aquest camí de recerca de la saviesa de la vida. D'una manera o d'una altra. Amb més o menys consciència. Ho necessita la humanitat. El necessitem cadascú de nosaltres. Trobar-nos amb Crist, escoltar-lo i canviar la nostra vida. És una de les tasques més belles de la vida cristiana, i fins i tot de tota vida humana: ser cercador de Déu. És l'únic que pot omplir la vida. Perquè és el que ens obre a un immens horitzó de vida nova. Així ho han entès i ho han expressat els místics, com santa Teresa quan escriu: «Descubre tu presencia, y máteme tu vista y hermosura; mira que la dolencia de amor no se cura sino con la presencia y la figura».
A desitjar aquesta presència i aquesta figura ens hi convida també sant Bernat: «Tasteu i veureu que n'és dolç és el Senyor. No hi ha res comparable a aquesta finesa, a aquest gust, a aquesta saviesa; és quelcom de diví. T'encisa, i amb raó, el sol ardent, la policromia de la flor, el pa saborós i la terra fecunda. Tot això ve de Déu. S'ha prodigat a les seves criatures. Però posseeix en si mateix infinitament més» (Sant Bernat, Sermó 1, Tots Sants).
A aquest «infinitament més» ens obre la Paraula de Jesús, la saviesa de Déu, que sense cridar, sense alçar la veu pels carrers, suggereix al nostre cor unes paraules que desborden profunda i autèntica saviesa per al camí de vida creient.
Què necessita en aquests moments el nostre cor? Quina paraula de Jesús de Natzaret, que ens parla avui des de la muntanya de les benaurances té més ressò en el nostre cor? Acollim-la, i no la deixem anar!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
