DIUMENGE IV DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Dt 18,15-20; 1Co 7,32-35; Mc 1,21-28

«La gent s'estranyava de la seva manera d'ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la llei, sinó amb autoritat».

Jesús havia crescut en aquelles contrades, allí s'hi havia fet gran. Per la reacció de la gent quan Jesús es posà a ensenyar per les sinagogues d'aquells llogarets, podem comprendre que fins aleshores la seva vida havia estat del tot normal: una vida on res havia destacat, on res feia estranyar ningú. Ara les coses havien canviat: Jesús havia estat batejat al Jordà per Joan Baptista, havia estat enviat al desert per ser-hi temptat i, ara, predicava per tot Galilea la bona nova de la presència del Regne enmig d'ells i s'havia posat a ensenyar a les sinagogues. El seu ensenyament deixà tothom astorat: els estranyava com ensenyava perquè ho feia amb autoritat, no com els mestres de la llei.

Els mestres de la llei devien repetir només allò que havien sentit o que estava escrit. Jesús quan ensenyava deia: «heu sentit a dir... però jo us dic...; està escrit.... però jo us dic....; sabeu... jo us dic...»; o simplement: «jo us dic: quan pregueu...» La diferència, la que configura autoritat a la manera d'ensenyar de Jesús, és la referència a la seva persona: «jo us dic». Què ho feia que Jesús pogués parlar així de l'Escriptura, que Jesús pretengués poder interpretar des de la seva persona l'Escriptura, la Llei i els Profetes? Què ho feia que, en poques paraules, pogués referir a ell mateix l'Escriptura i fer-ho amb autoritat? Com no havien de quedar sorpresos i estranyats els seus veïns en veure una actitud tal? O bé Jesús s'havia tornat completament foll o bé no havien entès encara qui era Jesús. Qui era Jesús... qui era Jesús?

La resposta la proclama aquell esperit maligne per boca de l'home que havia posseït: «Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu». L'esperit maligne confessa la vera identitat de Jesús: ell és el Sant de Déu. El que els homes encara no poden ni entreveure, els esperits malignes horroritzats confessen i davant la seva santa presència fugen xisclant i sortint violentament dels posseïts. És el primer signe de la presència del Regne enmig nostre: la destrucció de soca-rel del mal. Amb la presència del Sant de Déu a la terra, el mal i el maligne perden tota la seva força. I és que el Sant de Déu no és sinó el mateix Déu fet home per nosaltres.

Jesús parla amb autoritat, referint tota l'Escriptura a la seva persona, fent nova així, tota la doctrina, i pot manar els esperits malignes i fer-los fora, perquè Jesús és el Fill de Déu, que s'ha encarnat per donar-nos la seva vida i conduir-nos a Déu. El seu ensenyament i la seva nova doctrina, predicats des d'aquest moment a la sinagoga de Cafar-Naüm fins al dia de la seva mort, seran una invitació a qui escolti a descobrir la seva veritable identitat i a confessar-lo com a Fill de Déu. Per suscitar en els homes aquesta confessió, una confessió salvífica, estarà disposat a donar la seva vida dalt del patíbul de la creu.

Nosaltres, germanes i germans, hem estat convocats en aquesta assemblea per confessar Jesús com a Fill de Déu i fer-ho en la celebració del misteri que ell ens va deixar per commemorar la seva mort i la seva resurrecció, el seu triomf definitiu contra el mal i la mort, la porta oberta per a la nostra comunió amb Déu.