SANT ROBERT, SANT ALBERIC I SANT ESTEVE, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 44,1.10-15; Sl 149,1-6.9; Hb 11,1-2.8-16; Mc 10,24-30

«Els sants Robert, Alberic i Esteve, amb altres companys, van marxar a Cister per viure la seva professió monàstica observant la santa Regla».

Amb aquesta antífona comencem el primer nocturn de l'Ofici de Matines. Robert, Alberic i Esteve, amb altres companys, 21 monjos en total, marxen de Molesmes per anar cap a Cîteaux l'any 1098. En el segle XI torna l'ideal dels Pares del Desert, amb el desig de cercar un compromís més gran amb la pobresa i la perfecció, una oració més encarnada i menys espectacular que la que s'estilava a Cluny, una vida més descentralitzada. Una nova sensibilitat que, tot renunciant a institucions decadents, busca noves formes de vida religiosa.

Hom gosaria dir que el dia abans d'emprendre el camí cap al Nou Monestir van fer la «lectio divina» de Mc 10,24-30, l'evangeli que acabem de proclamar i que, tenint per referència evangèlica el jove ric que busca la vida eterna, planteja una forta exigència de superació, de maduració constant, en un camí de vida espiritual.

Els deixebles queden sorpresos davant les paraules de Jesús sobre la dificultat per als qui tenen riqueses d'entrar al Regne. L'aclariment de Jesús davant la sorpresa dels deixebles és fer més complexa la dificultat: «és més fàcil que passi un camell pel forat d'una agulla que un ric entri al Regne del cel». Els deixebles acaben desorientats, sense saber què dir.

Jesús, quan planteja l'exigència del Regne, no rebaixa aquesta exigència sinó que s'hi afirma, la subratlla.

Podríem pensar en altres textos evangèlics quan Jesús dialoga amb diferents persones, i sigui quina sigui l'actitud dels seus interlocutors, mai no fa un pas enrere en la seva exigència de vida espiritual. Així, per exemple, el discurs del Pa de vida, quan els jueus protestaven sobre com pretenia ser el Pa de vida i donar per menjar la seva carn. Jesús accentua més les seves paraules, proposant més exigència: «us asseguro que si no mengeu la carn i la sang del Fill de l'home, no tindreu vida en vosaltres. L'obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en el seu enviat» (Jn 6). L'obra que Déu vol, és que visquem una relació íntima amb Jesucrist, el seu enviat. Que tinguem fe en ell.

«La fe és un avançament d'allò que esperem». I què esperem? Veure Déu cara a cara. Aquí el veiem per la fe, com en un mirall, i així anem creixent de claredat en claredat, com ensenya sant Pau: «ens anem transformant en la seva imatge amb resplendor creixent, per reflectir la glòria del Senyor». (2Co 3,18)

Però aquest créixer de claredat en claredat, transformant-nos en la seva imatge, suposa acceptar i assumir en la nostra vida les noves exigències que ens proposa la vivència de la fe, el desig de progressar en la nostra vida espiritual, de complir la voluntat de Déu.

Aquest és el camí que van seguir els nostres avantpassats en la fe, i que avui ens ha recordat la lectura de la carta als Hebreus. I aquest és el camí dels nostres avantpassats, els sants abats de Cister. Per la fe responen a la crida de Déu. Per la fe, reben un nou vigor per al camí de la vida, i deixen una nova descendència.

La vida en el Nou Monestir no serà fàcil, més aviat extremadament dura. I moren amb la fe sense arribar a posseir la promesa, sinó veient-la i saludant-la des de lluny. Sempre amb la nostàlgia d'un passat, d'una pàtria que han deixat, tot sospirant, i desitjant una pàtria millor, una nova terra de la promesa.

Aquesta va ser l'experiència d'Abraham, i dels primers patriarques de la nostra fe. Aquesta va ser també l'experiència, molt dura, que van viure els nostres sants pares.

«Fem, doncs, l'elogi d'aquests homes de bé», d'aquests homes de Déu que ens van obrir un camí, que van viure una experiència que avui segueix sent un testimoni viu per a nosaltres, una invitació a viure uns valors que avui són necessaris per al nostre temps. Celebrem-los demanant una fe viva, que ens faci dignes d'ells. Perquè el seu record i el nostre perdurin per sempre. I no s'oblidi la nostra caritat.