TEXTOS PER AL NADAL
L'Epifania del Senyor
Del comentari al Diatéssaron, de sant Efrem de Nísibis (Cap II, 18-21.23-25)
Va aparèixer una estrella perquè els profetes havien desaparegut. Va córrer, l'estrella, per explicar qui era aquell cap al qual corrien les paraules dels profetes. Tal com, en temps d'Ezequies, el sol va córrer des de l'Occident cap a l'Orient, també ara, a causa del nen posat a la menjadora, corre l'estrella des de l'Orient cap a l'Occident.
Aquell senyal del sol fou un blasme per a Israel, i els mags desconcertaren el poble amb els presents que portaven. Vingueren amb llurs signes, com els profetes, i donaren testimoni del naixement de Crist a fi que, quan aparegués, ningú no el prengués per un estranger, sinó, al contrari, tothom conegués el seu naixement.
Aquesta estrella, però, era mestressa del seu propi camí: pujava i baixava com si cap lligam no la retingués, perquè tenia poder sobre els espais del cel i no estava fixada al firmament. Si es va amagar un moment als ulls dels mags fou perquè aquests no arribessin a Betlem pel camí més dret i més clar. Déu els l'ocultà per tal de provar Israel, perquè els mags vinguessin a Jerusalem, i allà els escribes els parlessin del naixement del Senyor i hi rebessin un testimoniatge autèntic de la boca dels profetes i dels sacerdots. S'esdevingué així, també, perquè els mags no creguessin que hi ha un poder superior al del Senyor que té el seu repòs a Jerusalem.
Els orientals foren il·luminats per l'estrella perquè els israelites, en despuntar el sol, això és, el Crist, restaren cecs. És doncs l'Orient el primer d'adorar el Crist, com ho havia cantat ja Zacaries: «Ens visitarà un Orient des de les altures». Quan l'estrella hagué guiat els mags fins al sol, s'aturà, com arribada ja al seu terme: Joan era la veu que anunciava la Paraula, però quan el qui és la Paraula s'encarnà i es manifestà al món, la veu que li preparava el camí exclamà: «Ell ha de créixer, i jo he de minvar».
Els mags, adoradors dels astres, no haurien consentit a anar vers la llum si aquella estrella no els hagués seduïts amb la bellesa del seu esclat. L'estrella atragué llur amor, lligat a una llum passatgera, vers la llum que mai no s'apaga.
Aquesta estrella, posada al servei dels homes sense tenir en compte les lleis de la natura, va preparar els camins als mags i els exhortà a esperar en aquell Déu que s'havia sotmès als homes per mostrar-los el camí que condueix al seu Regne. I, igual com el sol s'enfosquí en el moment de la seva mort, a fi que totes les criatures en tinguessin coneixement, també l'estrella, apareguda per manifestar a tot el món el naixement del Fill de Déu, acabà finalment per enfosquir-se.
«Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra». Or en reconeixement de la seva humanitat; mirra com a signe de la mort que hauria de sofrir; i encens en homenatge a la seva divinitat. O bé: or com a rei, encens com a Déu, i mirra com al qui ha de ser ungit per a la sepultura. O bé, encara: or, perquè hom l'adora; mirra i encens per indicar el metge que havia de guarir la ferida d'Adam.
