Estimada Ma Lluïsa,
Em dius en la teva carta que «la meva felicitació per a tu seran silencis, del color de l'esperança». Veritablement el silenci és una bona felicitació. El silenci és un camí de felicitat. La felicitat és un estat d'ànim positiu, en el qual hom es troba bé, a gust, perquè es posseeix un bé, o estàs en unes circumstàncies que donen sentit i sabor a la teva vida, o en camí d'aconseguir-ho. En esperança. Jo crec que estar en camí, estar caminant, és felicitat. Perquè ja tens en el teu cor el que busques, el que et fa caminar. «L'esperança no defrauda, perquè l'amor que Déu ens té inunda els nostres cors» (Rm 5,4). I és aquest amor el que ens mou a fer camí. Ho podria dir amb una altra frase: «Busco Déu, perquè ja l'he trobat, i aquesta experiència m'omple, dóna sentit a la meva existència».
Però a més em dónes una altra motivació: «S'han revelat la bondat, la tendresa i l'amor de Déu en Jesús» (Tt 3,4). Han aparegut en el silenci de la nit. En el silenci de la nit dels homes. Aquella nit que comença a il·luminar la llum del Baptista. Una llum que s'anirà apagant mentre anirà creixent la de Jesús. Una llum que ve en la nit de les nacions, una llum que ve en la nit dels cecs, en la nit dels captius .
Una llum que ve a les nostres nits, però he d'acceptar el silenci de la nit. Això no sempre és fàcil. Perquè no acceptem la nit, llevat que sigui una nit de festa, de música i dansa. Nits que no saben del silenci.
Cal acceptar la nit. La nit silenciosa. Hi ha una gran varietat de nits silencioses en la vida dels homes. Cal acceptar la nit silenciosa, aquesta nit, el silenci et posa davant tu mateix. Davant la teva pobresa, el teu buit. Però també davant la teva esperança. Cal entrar en aquesta caixa del silenci, on només aquesta paraula, esperança, com un ganivet fi, obre una escletxa a la llum. Per aquí tornarà a aparèixer la bondat, la tendresa i l'amor de Déu, perquè Déu sent el vertigen davant el buit humà. Déu ho és tot. És tot bondat, tot tendresa, tot amor, i no pot abocar-les si no és en un buit total. Aquest Déu gelós que no té rival. Igual que al principi tot era caòtic, buit, i la seva Paraula vessada comença a ser llum, so, vida, també ara, en el caos d'una vida humana informe, buida, es torna a vessar com a bondat, tendresa i amor.
Ma Lluïsa, jo diria que nosaltres, els amics de Déu, un Déu que obre i ofereix la seva amistat a tots els homes, estem cridats a preparar els camins. Cridats a fer molts silencis, i també a practicar molt aquesta bondat, tendresa i amor, que porten el segell de Déu. El cor de tots els homes porta el segell de Déu. Però no tots timbren la carta. Una abraçada,
+ P. Abad
